Pot un autor penjar en una pàgina web l’article que ha publicat en una revista científica? ¿De qui són els drets de l’article –o del llibre–, de l’autor, de l’editor, de tots o dos o de ningú?
No hi ha dubte que la ràpida evolució del món del llibre i l’edició, gràcies a les noves tecnologies de la informació i la comunicació, estan transformant conceptes com ara els drets d’autor o la propietat intel·lectual. Per això, la
London Book Fair que es va inaugurar ahir, 20 d’abril, dedica un dels seus seminaris al tema dels drets d’autor i el seu impacte sobre les publicacions acadèmiques.
La London Book Fair (Fira del Llibre de Londres), en la qual, un any més, participa la Universitat de València, no sols acull expositors de tot el món, sinó que, en només tres dies de fira, se celebren més de 180 seminaris i actes paral·lels, mostra de la gran vitalitat d’un sector que agrupa autors, agents literaris, editors, impressors, distribuïdors, proveïdors de serveis, crítics literaris, bibliotecaris, docents, llibreters, etc. Tot això la situa en un lloc destacat –només per darrere de Frankfurt– en el calendari editorial.
Un dels seminaris, “Surviving the Future: How Authors’s Rights Are Impacting Scholarly Publishing”, ha debatut la qüestió de la propietat intel·lectual a partir de dos exemples, l’un de l’edició acadèmica i l’altre de l’edició comercial privada.
En el primer cas, l’exemple ha estat
Oxford Journals, una divisió separada d’Oxford University Press, una editorial acadèmica, sense ànim de lucre, que publica anualment 230 revistes, de les quals 30 són nous títols apareguts el 2009. Una xifra exorbitant que cobreix un ampli ventall temàtic, des de les ciències humanes i socials a les ciències pures i de la salut.
Aquestes dues-centes revistes es comercialitzen bàsicament per subscripció, mitjançant tres sistemes diferents: subscripcions només a l’edició impresa, subscripcions només a l’edició on line i subscripció combinada a l’edició impresa i a l’on line.
L’altre exemple és el del
Nature Publishing Group, un grup privat, que abasta unes 80 revistes i productes on line, entre les quals predominen les de tema científic.
Tot i les diferències entre ambdues editorials i les revistes de l’un i l’altre grup, coincideixen a considerar l’article publicat –o el llibre– de propietat de tots dos, de l’autor i de l’editor, sense excloure els drets que puguen tenir també les institucions que han finançat la recerca (fundacions privades, ministeris, la pròpia universitat, etc.). El problema es presenta quan l’exercici d’aquests drets pot resultar contradictori. Per exemple, quan l’autor –o la universitat, o la institució que ha finançat la recerca– volen publicar-lo en format obert i gratuït (
open access), en detriment de la comercialització perseguida per l’editor, tant privat com públic, acadèmic, per tal de sufragar els costos de la publicació o, en el cas de les editorials privades, obtenir el benefici corresponent.
La pràctica avui imperant, i en la qual coincideixen totes dues editorials, però també moltes altres presents en el seminari, és que l’autor pot penjar en Internet –en la seua pàgina web, en un repositori institucional, en un repositori temàtic o fins i tot en una revista open access– la versió original del seu article, és a dir, abans de ser acceptat per a la seua publicació, revisat per peers, corregit, maquetat i imprès. Ni les editorials acadèmiques ni les privades demanaran a l’autor que despenge l’article. Tampoc no posaran massa dificultats si l’autor el vol penjar, una vegada ja acceptat per a la seua publicació, en un repositori institucional o temàtic i en la seua web personal. Amb un embargament, però, de sis mesos. És a dir, no podrà penjar-lo fins a sis mesos després de la seua publicació per part de la revista o l’editorial.
Ara bé, l’autorització per a penjar l’article es limita només a la versió original, pre-print, no de la versió finalment publicada (revisada, corregida, maquetada, etc.). Els autors no poden escanejar el seu article tal com ha aparegut publicat en una revista, perquè l’article ja no és només seu, sinó també de l’editor, que l’ha revisat, corregit, maquetat i publicat. Això no vol dir que haja perdut els drets sobre el seu article. L’autor pot reutilitzar el seu text, sense autorització de l’editor, per a incloure’l com a capítol d’un llibre, per a fer ús dels gràfics i quadres, per a emprar-lo en les classes. Però no pot penjar-lo, en la versió final que li ha donat l’editor, ni publicar-lo en una revista open access, sense el permís de l’editor i, sobretot, el pagament d’una quantitat determinada, ja que, en cas contrari, aniria en contra dels drets (i els interessos) de l’editor.
En resum, la situació actual és: drets compartits entre l’autor i l’editor; possibilitat de penjar lliurement l’article en una pàgina web personal o en un repositori institucional, però només de la versió original, pre-print; i possibilitat de penjar-lo, fins i tot en una revista open access, en la seua versió final, publicada per l’editor, a canvi d’un cànon per part del mateix autor o de la seua institució.
Aquesta és la situació actual, en la primavera de 2009, dels drets d’autor en les publicacions acadèmiques, a partir de les experiències de dos gegants del món de l’edició, Oxford i Nature. Però estem en un món que evoluciona molt ràpidament, i en el qual el que és vàlid avui ja no ho és demà.
Antoni Furió
Hui dilluns 27 d’abril, a les 19:30 hores i a la Sala Museu 1, arribarà la presentació de l’obra ‘Entre terra i fe. Els musulmans al regne cristià de València’ (1238-1609), així com ‘Geografía de la España morisca’, de Henri Lapeyre, i ‘El puerto de Dénia y el destierro morisco (1609-1610)’, de Manuel Lomas.
