Acaba d’aparèixer el número 2 de BUC. Universitat, Cultura, Llibres, editada per la Xarxa Vives d’Universitats. La revista és una eina de les universitats pensada per a contribuir a la divulgació de la producció cultural i científica universitària, i per acostar les novetats editorials de les universitats a la societat.
En el seu primer número, la publicació inclou reportatges sobre la Xina com a nou imperi mundial i sobre els dubtes sorgits al voltant de la fotografia del milicià de Robert Capa, temes d’interès general que es tracten des d’una perspectiva rigorosa i alhora atractiva. També conté una entrevista amb l’investigador mallorquí Lluís Quintana-Murci, director de la Unitat de Genètica Evolutiva Humana a l’Institut Pasteur de París, que explica que les diferències genètiques en la nostra espècie són interindividuals, no entre poblacions: «Pot haver-hi més diferències genètiques entre dues persones de Barcelona que entre una persona de Barcelona i una altra de Dakar», i que la genètica, que ens pot mostrar «només una part» de la història de la Humanitat, aquella que permet explicar «com la nostra espècie va sortir d’Àfrica fa uns 60.000 anys i va colonitzarÀsia i Europa», «destrueix completament» el concepte de raça: «les diferències entre els humans existeixen, és evident, però això no té cap importància; això és el que cal fer veure al conjunt de la població».
El número 2, a més de les novetats bibliogràfiques de les editorials universitàries de la Xarxa Vives, inclou reportatges sobre la triple hèlix Universitat-Administració-Empresa com una clau per al desenvolupament i sobre la figura de Jaume I,l'any del 800 aniversari del seu naixement. El personatge entrevistat és Antoni Estevadeordal, gerent d'Integració i Comerç del Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), que explica que l'actual model energètic, basat en el carbó i el petroli, ha començat a canviar: «Estem només a les primeres etapes i segurament serà un procés llarg i amb uns costos de transició elevats per alguns països». L’ economista barceloní afirma que la globalització va començar al segle XIX i ara només vivim una nova onada globalitzadora, i que Europa «ha d'adoptar una actitud pragmàtica» davant l'empenta de la Xina. Destaca el paper de la cooperació internacional: «És molt més que un mecanisme de transferència de recursos financers entre rics i pobres. Els programes de desenvolupament tenen un important valor afegit en termes de nous coneixements, bones pràctiques en la implementació de polítiques o en l’intercanvi d’experiències en desenvolupament».
La revista BUC, hereva de l’anterior butlletí de novetats editorials NEU, té periodicitat semestral i un tiratge inicial de 40.000 exemplars, que es distribueixen entre el professorat de les universitats membres de la Xarxa i l’alumnat universitari, així com en llibreries dels territoris de la Xarxa. La revista es pot consultar en PDF i té una versió electrònica a la llibreria virtual http://www.e-buc.com/, que posa a l’abast del públic tota l’oferta editorial de les universitats.
La Xarxa Vives és una associació d'universitats sense ànim de lucre que potencia les relacions entre les institucions universitàries de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya Nord i Andorra i també d'altres territoris amb vincles geogràfics, històrics, culturals i lingüístics comuns, per tal de crear un espai universitari que permeta coordinar la docència, la recerca i les activitats culturals i potenciar la utilització i la normalització de la llengua pròpia.
M. S.
dijous, 30 d’octubre del 2008
divendres, 24 d’octubre del 2008
Frankfurt 2008
Gairebé tots els anys hi sol haver en el nostre país algun autor famós o famosillo que es despenja amb un exabrupte contra la Fira de Frankfurt. Que és desmesurada, freda, impersonal i s’assembla més a un soc de mercaders que a una veritable trobada de la cultura. Que a ell li va més la Fira de Madrid, molt més càlida i humana i on pot tenir un contacte més directe amb els seus lectors, parlar amb ells, signar llibres i extasiar-se amb la contemplació de la cua d’aquells que esperen acostar-se a ell. És veritat, en la Fira de Madrid vendrà desenes i fins i tot centenars d'exemplars de les seues obres; de la Fira de Frankfurt, en canvi, depèn que el llegesquen milers o milions de lectors de diferents països. És possible, per altra banda, que en contrast amb l'entusiasme que aixeca al seu pas per la de Madrid, en la de Frankfurt ni tan sols el reconeguen ni el tracten com creu que es mereix. D'ací la seua malvolença contra els mercaders (que, en aquest cas i al contrari que els del Nou Testament, no comercien a les portes del temple, fora d'ell, sinó en el més sagrat del seu interior). Puc assegurar-li en tot cas que Orhan Pamuk, l'escriptor turc que ha inaugurat l'edició de la fira d'aquest any, alça autèntiques passions entre els assistents, com també els grans autors coneguts –i reconeguts– pel públic internacional. Amb Pamuk han vingut més de 300 escriptors i 800 traductors, intèrprets, artistes, músics, il·lustradors, agents literaris, impressors, editors, llibreters, bibliotecaris i altra gent relacionada amb el món de la cultura, procedents de Turquia, el país que ha pres aquest any el relleu de la cultura catalana com a convidat d'honor de la fira. És, per descomptat, una oportunitat única per a “vendre” un país, una cultura. L'any passat, la cultura catalana va aconseguir que es traduïssen cinquanta títols a diverses llengües (xifra que s'ha mantingut aquest any, el que confirma que la presencia en la Fira no es redueix a una pura operació mediàtica i que, si les coses es fan bé, els resultats poden ser sostinguts i duradors). Turquia pot aspirar a més; d'antuvi disposa ja d’un premi Nobel, el citat Orhan Pamuk, un gran escriptor i un intel·lectual compromès amb la llibertat de la cultura i el pensament en el seu país, que no va tenir empatx a criticar davant el mateix president de Turquia, en la cerimònia inaugural, la censura que encara sofreixen els llibres en el país.
Naturalment, tots els anys hi ha polèmica. L'any passat va ser l'absència d'escriptors en castellà en la delegació de la cultura catalana. Una imbecil·litat –no l'absència, sinó la polèmica– creada artificialment des de la premsa madrilenya. En Catalunya pot haver-hi dues llengües –o més, si incloem les dels immigrants majoritaris–, però la cultura catalana, que era la convidada d'honor, s'expressa en català; en el Líban i a Algèria hi ha escriptors que escriuen en àrab i altres que escriuen en francès, però si la convidada és la cultura àrab, la llengua representada és l'àrab, i no hi ha més cas. Aquest any la polèmica és sobre el tracte que Turquia dispensa als kurds, que no és de rebut, però que no entela el valor i interès de la literatura turca, de la cultura turca en general.
La Fira de Frankfurt és, doncs, un gran esdeveniment cultural. Però, és veritat, és també o sobretot un lloc per a fer negocis, per a mercadejar, per a intentar guanyar diners amb una mercaderia tan peculiar com el llibre, que ni tan sols –com ara ja sabem– és un objecte físic, sinó un contingut que es pot oferir, comprar i llegir en diferents suports, des del paper al CD, la pantalla de l'ordinador connectada a Internet o el lector amb tinta electrònica que ja comercialitzen Amazon i Sony. Ahir ja es profetitzava per aquí que en deu anys el llibre digital haurà substituït l'imprès en paper. Pot ser que això siga veritat en alguns àmbits, com les grans obres de referència, enciclopèdies i diccionaris, en els materials didàctics (necessariament multimèdia) i en les revistes d'investigació, però encara quedaran sectors, com la creació literària o les revistes culturals, on la “migració” al nou suport serà molt més lenta.
La Fira de Frankfurt, al contrari que la de Madrid, no és una fira oberta al gran públic (només l'últim dia). És una fira de professionals. De professionals del llibre, que són a més grans lectors, els primers a gaudir del seu propi treball. Perquè els puc assegurar que sol ser gent intel·ligent, que guanyaria més en altres camps més lucratius, però prefereix seguir en aquest, potser perquè només es viu una vegada i al final de la vida, quan es mira cap a enrere, un espera haver fet una mica més que guanyar diners, que amassar una petita o gran fortuna que, de totes maneres, ha de deixar als seus hereus, que vaja vostè a saber en què la gastaran. Però sí, Frankfurt és una colossal kermesse de firants de tot el món –uns 7.000 expositors, entre editors, distribuïdors, llibreters, bibliotecaris, agents literaris, impressors tradicionals, promotors de noves tecnologies vinculades amb la informació i la comunicació–, apinyats en un macroespai on totes les xifres són esbalaïdores: més de cent països representats, més de 400.000 llibres –en tots els seus suports– exposats, més de 2.700 activitats paral·leles (exposicions, seminaris, conferències, presentacions de llibres i col·leccions, concerts, vetllades culturals…), més de... Tot a Frankfurt és gegantesc, i no obstant això El País redueix la seua informació sobre la fira a anunciar que una editorial del grup Prisa ha comprat els drets d'una novel·la sobre vampirs de Guillermo del Toro, més conegut fins a la data com director de cinema. Per a El País Guillermo del Toro s'ha convertit en l'autèntic protagonista de la fira; però jo, si no arribe a llegir el periòdic, no me n'hauria assabentat.
El veritable problema de Frankfurt són les seues proporcions. És tan descomunal, que cadascun dels seus vuit pavellons és tan gran com la major de les restants fires del món. I això dificulta el coneixement mutu. El món anglosaxó es concentra en el pavelló 8, l'únic que disposa de mesures de seguretat en les portes d'accés. I és tot un món a part, fins al punt que és possible que molts dels expositors allí instal·lats hagen vingut des d'Estats Units i no s'hagen mogut dels seus estands. També és feliç en la seua autarquia Alemanya, que ocupa dos pavellons, el 3 i el 4, i que igual que anglesos, nord-americans, canadencs, australians, etc. etc., tenen bastant amb els seus propis llibres i els seus propis autors. No vénen a Europa a comprar, sinó a vendre. En contrast amb els abarrotats pavellons germans i anglosaxons, els europeus i llatinoamericans estan menys concorreguts: el 6, on està França, que ja no és la potència cultural i editorial que era, i el 5, on se situen Espanya i Itàlia. L'assistència encara es rarifica més en els espais reservats als països asiàtics, islàmics i africans. Els espanyols vénen sobretot a comprar. Tenen poc a vendre i caminen a l'aguait del best seller que millore els seus comptes de resultats i sobre els quals s'han basat la fama i la fortuna de tants editors aclamats en la península.
Publicacions de la Universitat de València (PUV) té el seu propi estand des de fa uns anys en el 4.2, el pavelló dedicat a l'edició acadèmica i cientificotècnica. No és un mal lloc. És on se li posa ja una cara al futur. On tenen lloc els debats més interessants, on s'experimenta amb les noves tecnologies, on es formen els grans consorcis de la nova era digital. Fa temps que som socis de l'Amsterdam University Press, segurament la millor editorial universitària europea continental (he d'afegir l'adjectiu “continental” perquè també a Europa, encara que a Gran Bretanya, estan radicades les dues millors del món, Oxford University Press i Cambridge University Press, amb qui també tenim negocis, no creguen). Avui han intentat convèncer-nos que ens sumem, com a socis espanyols, al seu nou projecte editorial, la publicació en Open Access de llibres d'humanitats i ciències socials. De moment disposen de tres socis holandesos, un britànic, un francès, un alemany i un altre italià. Podria ser una bona iniciativa, però cal estudiar-la amb calma abans d'adherir-s’hi. Sobretot per a saber en què es diferencia dels repositoris que ara impulsen algunes universitats espanyoles, entre elles la de València, a imatge i semblança del MIT. Potser una bona diferència siga que el projecte l’impulsen editorials universitàries, i és que tota publicació, encara que siga en la xarxa, exigeix un editor, l'atenció i la cura que posa un editor. Després estan els aspectes econòmics, més espinosos. Ja veurem. El que és cert és que és un projecte intel·ligent, que és un projecte europeu (per fi no anem a remolc dels americans!), que és un projecte universitari i que està directament vinculat al desenvolupament de les noves tecnologies. Això és, que pretén aconseguir una major, millor, més ràpida i més fàcil difusió del coneixement científic i acadèmic, dels resultats de la investigació en els diferents camps del saber, dels materials didàctics, de la reflexió sobre els problemes i les preocupacions socials del nostre temps. I això és només una petita part del que ofereix Frankfurt (a part, és clar, d'una escapada a la casa de Goethe, d’alternar de nit en una de les nombroses festes ofertes pels editors locals o d'acabar la vetllada en un local de jazz escoltant la veu gastada i ronca de la negra americana que el regenta i que només canta quan els clients habituals li ho demanen). Qui va dir que Frankfurt no mereixia ja la visita i que preferia la fira més racial del parc del Retiro?
Naturalment, tots els anys hi ha polèmica. L'any passat va ser l'absència d'escriptors en castellà en la delegació de la cultura catalana. Una imbecil·litat –no l'absència, sinó la polèmica– creada artificialment des de la premsa madrilenya. En Catalunya pot haver-hi dues llengües –o més, si incloem les dels immigrants majoritaris–, però la cultura catalana, que era la convidada d'honor, s'expressa en català; en el Líban i a Algèria hi ha escriptors que escriuen en àrab i altres que escriuen en francès, però si la convidada és la cultura àrab, la llengua representada és l'àrab, i no hi ha més cas. Aquest any la polèmica és sobre el tracte que Turquia dispensa als kurds, que no és de rebut, però que no entela el valor i interès de la literatura turca, de la cultura turca en general.
La Fira de Frankfurt és, doncs, un gran esdeveniment cultural. Però, és veritat, és també o sobretot un lloc per a fer negocis, per a mercadejar, per a intentar guanyar diners amb una mercaderia tan peculiar com el llibre, que ni tan sols –com ara ja sabem– és un objecte físic, sinó un contingut que es pot oferir, comprar i llegir en diferents suports, des del paper al CD, la pantalla de l'ordinador connectada a Internet o el lector amb tinta electrònica que ja comercialitzen Amazon i Sony. Ahir ja es profetitzava per aquí que en deu anys el llibre digital haurà substituït l'imprès en paper. Pot ser que això siga veritat en alguns àmbits, com les grans obres de referència, enciclopèdies i diccionaris, en els materials didàctics (necessariament multimèdia) i en les revistes d'investigació, però encara quedaran sectors, com la creació literària o les revistes culturals, on la “migració” al nou suport serà molt més lenta.
La Fira de Frankfurt, al contrari que la de Madrid, no és una fira oberta al gran públic (només l'últim dia). És una fira de professionals. De professionals del llibre, que són a més grans lectors, els primers a gaudir del seu propi treball. Perquè els puc assegurar que sol ser gent intel·ligent, que guanyaria més en altres camps més lucratius, però prefereix seguir en aquest, potser perquè només es viu una vegada i al final de la vida, quan es mira cap a enrere, un espera haver fet una mica més que guanyar diners, que amassar una petita o gran fortuna que, de totes maneres, ha de deixar als seus hereus, que vaja vostè a saber en què la gastaran. Però sí, Frankfurt és una colossal kermesse de firants de tot el món –uns 7.000 expositors, entre editors, distribuïdors, llibreters, bibliotecaris, agents literaris, impressors tradicionals, promotors de noves tecnologies vinculades amb la informació i la comunicació–, apinyats en un macroespai on totes les xifres són esbalaïdores: més de cent països representats, més de 400.000 llibres –en tots els seus suports– exposats, més de 2.700 activitats paral·leles (exposicions, seminaris, conferències, presentacions de llibres i col·leccions, concerts, vetllades culturals…), més de... Tot a Frankfurt és gegantesc, i no obstant això El País redueix la seua informació sobre la fira a anunciar que una editorial del grup Prisa ha comprat els drets d'una novel·la sobre vampirs de Guillermo del Toro, més conegut fins a la data com director de cinema. Per a El País Guillermo del Toro s'ha convertit en l'autèntic protagonista de la fira; però jo, si no arribe a llegir el periòdic, no me n'hauria assabentat.
El veritable problema de Frankfurt són les seues proporcions. És tan descomunal, que cadascun dels seus vuit pavellons és tan gran com la major de les restants fires del món. I això dificulta el coneixement mutu. El món anglosaxó es concentra en el pavelló 8, l'únic que disposa de mesures de seguretat en les portes d'accés. I és tot un món a part, fins al punt que és possible que molts dels expositors allí instal·lats hagen vingut des d'Estats Units i no s'hagen mogut dels seus estands. També és feliç en la seua autarquia Alemanya, que ocupa dos pavellons, el 3 i el 4, i que igual que anglesos, nord-americans, canadencs, australians, etc. etc., tenen bastant amb els seus propis llibres i els seus propis autors. No vénen a Europa a comprar, sinó a vendre. En contrast amb els abarrotats pavellons germans i anglosaxons, els europeus i llatinoamericans estan menys concorreguts: el 6, on està França, que ja no és la potència cultural i editorial que era, i el 5, on se situen Espanya i Itàlia. L'assistència encara es rarifica més en els espais reservats als països asiàtics, islàmics i africans. Els espanyols vénen sobretot a comprar. Tenen poc a vendre i caminen a l'aguait del best seller que millore els seus comptes de resultats i sobre els quals s'han basat la fama i la fortuna de tants editors aclamats en la península.
Publicacions de la Universitat de València (PUV) té el seu propi estand des de fa uns anys en el 4.2, el pavelló dedicat a l'edició acadèmica i cientificotècnica. No és un mal lloc. És on se li posa ja una cara al futur. On tenen lloc els debats més interessants, on s'experimenta amb les noves tecnologies, on es formen els grans consorcis de la nova era digital. Fa temps que som socis de l'Amsterdam University Press, segurament la millor editorial universitària europea continental (he d'afegir l'adjectiu “continental” perquè també a Europa, encara que a Gran Bretanya, estan radicades les dues millors del món, Oxford University Press i Cambridge University Press, amb qui també tenim negocis, no creguen). Avui han intentat convèncer-nos que ens sumem, com a socis espanyols, al seu nou projecte editorial, la publicació en Open Access de llibres d'humanitats i ciències socials. De moment disposen de tres socis holandesos, un britànic, un francès, un alemany i un altre italià. Podria ser una bona iniciativa, però cal estudiar-la amb calma abans d'adherir-s’hi. Sobretot per a saber en què es diferencia dels repositoris que ara impulsen algunes universitats espanyoles, entre elles la de València, a imatge i semblança del MIT. Potser una bona diferència siga que el projecte l’impulsen editorials universitàries, i és que tota publicació, encara que siga en la xarxa, exigeix un editor, l'atenció i la cura que posa un editor. Després estan els aspectes econòmics, més espinosos. Ja veurem. El que és cert és que és un projecte intel·ligent, que és un projecte europeu (per fi no anem a remolc dels americans!), que és un projecte universitari i que està directament vinculat al desenvolupament de les noves tecnologies. Això és, que pretén aconseguir una major, millor, més ràpida i més fàcil difusió del coneixement científic i acadèmic, dels resultats de la investigació en els diferents camps del saber, dels materials didàctics, de la reflexió sobre els problemes i les preocupacions socials del nostre temps. I això és només una petita part del que ofereix Frankfurt (a part, és clar, d'una escapada a la casa de Goethe, d’alternar de nit en una de les nombroses festes ofertes pels editors locals o d'acabar la vetllada en un local de jazz escoltant la veu gastada i ronca de la negra americana que el regenta i que només canta quan els clients habituals li ho demanen). Qui va dir que Frankfurt no mereixia ja la visita i que preferia la fira més racial del parc del Retiro?
Antoni Furió
dijous, 16 d’octubre del 2008
OBVIETATS
Els grans historiadors es distingeixen sovint per fer evident el que, només després de llegir-los, ens sembla que era obvi. Ho he escrit, això, fa poc, a propòsit del llibre de Witold Kula, Teoria econòmica del sistema feudal, a punt d’aparèixer en català a les Publicacions de la Universitat de València. L’historiador polonès sostenia, en un temps no massa propici per al pensament lliure, a un costat i l’altre del teló d’acer, que la teoria econòmica, en tant que inspirada en un sistema econòmic i social concret, el capitalisme, no podia donar compte de la racionalitat econòmica de tots els altres sistemes que ha conegut la humanitat. En poques paraules, que les lleis del capitalisme no eren universals, ni en el temps ni en l’espai, vàlides per a totes les èpoques i totes les cultures, que –com ara el feudalisme–, analitzades des d’una perspectiva capitalista, semblaven irracionals des del punt de vista econòmic.
I tant que era racional, el feudalisme! El que passa és que la seua racionalitat econòmica no era la capitalista, sinó que tenia la seua pròpia lògica, regida per unes altres lleis que les estrictes de l’oferta i la demanda. Això, que avui sembla de caixó, només ho sembla després que Kula s’hagués aixecat contra l’ortodòxia de la Teoria Econòmica i hagués formulat una teoria específica del sistema feudal.
Cada dia ensopeguem amb atemptats semblants contra la intel·ligència, que només es revelen com a tals després d’haver estat denunciats per algun historiador més exigent i rigorós. Durant molt de temps, els historiadors han considerat que la família romana estava governada despòticament pel paterfamilias, sota l’autoritat omnímoda del qual se situaven tots els seus membres, la dona, els fills i els esclaus, assimilats en la seua dependència del pare/amo; només després de la mort d’aquest emergiria la diferència entre els fills i els esclaus. Ara bé, tot i la subordinació dels fills a la potestas del cap de família, ja podem suposar, per pur sentit comú i per molt que els contemporanistes ens vulguen convèncer que la família (com el mercat, l’estat, la nació, com tot, en definitiva) és una creació contemporània, que els esclaus eren tractats de manera diferent de com eren tractats els fills de l’amo. Alguna mena d’afecció, per poca que fos, devia haver-hi entre pares i fills, en contra dels historiadors més ortodoxos sobre aquest punt, des del moment que, al costat dels termes llatins més formals de pater i mater, n’hi havia d’altres més informals com tata i mamma, equivalents als nostres papà i mamà. Una obvietat, sí, però després que els historiadors ens hagen recordat –en contra d’altres historiadors– que el món no començà despús-ahir.
Antoni Furió
I tant que era racional, el feudalisme! El que passa és que la seua racionalitat econòmica no era la capitalista, sinó que tenia la seua pròpia lògica, regida per unes altres lleis que les estrictes de l’oferta i la demanda. Això, que avui sembla de caixó, només ho sembla després que Kula s’hagués aixecat contra l’ortodòxia de la Teoria Econòmica i hagués formulat una teoria específica del sistema feudal.
Cada dia ensopeguem amb atemptats semblants contra la intel·ligència, que només es revelen com a tals després d’haver estat denunciats per algun historiador més exigent i rigorós. Durant molt de temps, els historiadors han considerat que la família romana estava governada despòticament pel paterfamilias, sota l’autoritat omnímoda del qual se situaven tots els seus membres, la dona, els fills i els esclaus, assimilats en la seua dependència del pare/amo; només després de la mort d’aquest emergiria la diferència entre els fills i els esclaus. Ara bé, tot i la subordinació dels fills a la potestas del cap de família, ja podem suposar, per pur sentit comú i per molt que els contemporanistes ens vulguen convèncer que la família (com el mercat, l’estat, la nació, com tot, en definitiva) és una creació contemporània, que els esclaus eren tractats de manera diferent de com eren tractats els fills de l’amo. Alguna mena d’afecció, per poca que fos, devia haver-hi entre pares i fills, en contra dels historiadors més ortodoxos sobre aquest punt, des del moment que, al costat dels termes llatins més formals de pater i mater, n’hi havia d’altres més informals com tata i mamma, equivalents als nostres papà i mamà. Una obvietat, sí, però després que els historiadors ens hagen recordat –en contra d’altres historiadors– que el món no començà despús-ahir.
Antoni Furió
dijous, 2 d’octubre del 2008
Presentació de la revista Transfer
Avui s’ha presentat a València, a l’Aula Magna de la Universitat, la revista Transfer, una eficaç eina de projecció exterior de la cultura catalana, promoguda per l’Institut Ramon Llull. Transfer es publica en anglès i es nodreix dels articles que prèviament s’han publicat en català en revistes catalanes, mallorquines i valencianes. Transfer podria tenir només una existència acadèmica, i repartir-se pels diferents lectorats de català o els departaments d’hispàniques d’arreu del món; també podria reduir-se a una presència institucional, repartida per agregaduries culturals de les ambaixades i altres organismes de representació institucional a l’exterior. Això només ja la justificaria. Però resulta que Transfer és també útil i eficaç des del punt de vista editorial i de la comunicació cultural. En traduir a l’anglès els articles que ja han tingut una circulació en català, els dóna una projecció exterior més àmplia i els facilita una nova circulació en un circuit cultural més ampli, europeu en primer lloc i de seguida global. I així, un article de Josep Lluís Barona, que aparegué inicialment en català a L’Espill, va ser traduït a l’anglès per Transfer i penjat també en la xarxa europea Eurozine, que reuneix més de 120 revistes en els més diversos idiomes del continent, des de Gran Bretanya a Turquia i dels països escandinaus als mediterranis. I gràcies a la traducció anglesa, l’article de Barona ha pogut ser llegit i interessar a una revista xinesa, que l’ha publicat en xinès. L’article de Barona, escrit i publicat en català, pot ser llegit ara en xinès per lectors xinesos, a través de la intermediació de l’anglès.
Tres revistes de la Universitat de València participen en el projecte Transfer: Mètode, Caràcters i L’Espill. Una revista de divulgació científica, d’alta divulgació científica, Mètode, que es publica trimestralment amb l’objectiu de contribuir a la difusió del coneixement científic i que s’ha guanyat un lloc i un prestigi ben merescuts més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic. Una revista de llibres, una de les poques revistes de llibres que existeixen al nostre àmbit cultural i lingüístic, Caràcters, crítica, rigorosa en els seus judicis, independent, moderna en el seu disseny i la seua concepció. I una revista de pensament i cultura, L’Espill, que vol continuar els pressupòsits, actualitzats als nous temps, amb què la va fundar fa trenta anys Joan Fuster, pressupòsits que s’aparten d’un emmirallament essencialista, d’una contínua i angoixada interrogació sobre el si mateix de la nostra cultura i la nostra identitat, per a reflexionar sobre els grans problemes de la nostra època en un món cada vegada més globalitzat, més interconnectat.
Tres revistes universitàries, en tant com les publica la Universitat de València, però que estan lluny de limitar-se al que entenem habitualment per cultura universitària. I això es deu a dos factors: al molt que ha canviat, que està canviant cada dia, la funció de la Universitat al nostre temps, que ja no es circumscriu només a la docència i a la investigació, els dos grans pilars de la Universitat del segle XX, sinó que hi afegeix un tercer ingredient cada vegada més fonamental, com és el cultural i social, cívic, el de la intervenció en els grans debats públics que interessen la nostra societat, des de l’organització del territori i l’urbanisme a la defensa i conservació del patrimoni o el creixement sostenible, i que en el nostre cas particular, afegeix a més la defensa i conservació del patrimoni lingüístic, l’ús normal i la dignificació de la llengua pròpia. A aquest protagonisme que la Universitat vol tenir en la vida ciutadana, en la vida social, a la qual pot aportar una important massa crítica, s’afegeix el paper substitutori que la Universitat de València ha hagut de jugar en aquest i en tants altres aspectes de la vida cultural i institucional del nostre país, omplint buits i dèficits substancials en diverses matèries, des de l’àmbit editorial, per exemple en el camp de l’assaig i el pensament, sempre tan precaris, al representatiu i institucional, molt més delicat, com ara quan ha d’assumir la representació valenciana en iniciatives o esdeveniments que afecten el conjunt de la nostra llengua, com la passada edició de la Fira de Frankfurt, on la cultura catalana va ser la invitada d’honor.
Aquest paper substitutori l’ha de jugar una vegada més, i amb molt de gust, en la col·laboració amb l’Institut Ramon Llull del qual formen part els governs de Catalunya i les Illes Balears (i a través de la Fundació Ramon Llull, també el govern d’Andorra i, aviat, el Consell General dels Pirineus i la ciutat de l’Alguer), i al qual esperem que algun dia s’afegesquen també les autoritats i les institucions valencianes. Mentrestant, la Universitat de València col·labora en les distintes iniciatives del Ramon Llull i, en particular, en aquesta apassionant –i eficaç!– aventura editorial que és la revista Transfer, que es nodreix dels articles publicats prèviament en diverses revistes culturals dels Països Catalans, entre elles les tres ja citades publicades per la Universitat de València, però que compta també amb una destacada participació valenciana en la seua confecció, des del consell de redacció, del qual formen part Gustau Muñoz, Vicent Olmos, Neus Campillo i Martí Domínguez, a l’edició i impressió, que es fa a València, amb la inestimable col·laboració de la dissenyadora gràfica Montse Mas i del director, Josep Lluís Martín. La revista, dirigida per Carles Torner, té una doble seu, a Barcelona i a València, i és a València, i concretament a les Publicacions de la Universitat de València, on es du a terme el procés editorial, on es coordina editorialment la revista.
L’aportació valenciana, i en particular la de la Universitat de València, a la revista Transfer és, doncs, notable. En recursos tècnics i humans, però sobretot en la voluntat de contribuir a un projecte important, necessari, en un món –com deia abans– cada vegada més globalitzat i que té en l’anglès la seua llengua franca, a un projecte en el qual creiem i amb el qual ens sentim fortament compromesos.
Antoni Furió
Tres revistes de la Universitat de València participen en el projecte Transfer: Mètode, Caràcters i L’Espill. Una revista de divulgació científica, d’alta divulgació científica, Mètode, que es publica trimestralment amb l’objectiu de contribuir a la difusió del coneixement científic i que s’ha guanyat un lloc i un prestigi ben merescuts més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic. Una revista de llibres, una de les poques revistes de llibres que existeixen al nostre àmbit cultural i lingüístic, Caràcters, crítica, rigorosa en els seus judicis, independent, moderna en el seu disseny i la seua concepció. I una revista de pensament i cultura, L’Espill, que vol continuar els pressupòsits, actualitzats als nous temps, amb què la va fundar fa trenta anys Joan Fuster, pressupòsits que s’aparten d’un emmirallament essencialista, d’una contínua i angoixada interrogació sobre el si mateix de la nostra cultura i la nostra identitat, per a reflexionar sobre els grans problemes de la nostra època en un món cada vegada més globalitzat, més interconnectat.
Tres revistes universitàries, en tant com les publica la Universitat de València, però que estan lluny de limitar-se al que entenem habitualment per cultura universitària. I això es deu a dos factors: al molt que ha canviat, que està canviant cada dia, la funció de la Universitat al nostre temps, que ja no es circumscriu només a la docència i a la investigació, els dos grans pilars de la Universitat del segle XX, sinó que hi afegeix un tercer ingredient cada vegada més fonamental, com és el cultural i social, cívic, el de la intervenció en els grans debats públics que interessen la nostra societat, des de l’organització del territori i l’urbanisme a la defensa i conservació del patrimoni o el creixement sostenible, i que en el nostre cas particular, afegeix a més la defensa i conservació del patrimoni lingüístic, l’ús normal i la dignificació de la llengua pròpia. A aquest protagonisme que la Universitat vol tenir en la vida ciutadana, en la vida social, a la qual pot aportar una important massa crítica, s’afegeix el paper substitutori que la Universitat de València ha hagut de jugar en aquest i en tants altres aspectes de la vida cultural i institucional del nostre país, omplint buits i dèficits substancials en diverses matèries, des de l’àmbit editorial, per exemple en el camp de l’assaig i el pensament, sempre tan precaris, al representatiu i institucional, molt més delicat, com ara quan ha d’assumir la representació valenciana en iniciatives o esdeveniments que afecten el conjunt de la nostra llengua, com la passada edició de la Fira de Frankfurt, on la cultura catalana va ser la invitada d’honor.
Aquest paper substitutori l’ha de jugar una vegada més, i amb molt de gust, en la col·laboració amb l’Institut Ramon Llull del qual formen part els governs de Catalunya i les Illes Balears (i a través de la Fundació Ramon Llull, també el govern d’Andorra i, aviat, el Consell General dels Pirineus i la ciutat de l’Alguer), i al qual esperem que algun dia s’afegesquen també les autoritats i les institucions valencianes. Mentrestant, la Universitat de València col·labora en les distintes iniciatives del Ramon Llull i, en particular, en aquesta apassionant –i eficaç!– aventura editorial que és la revista Transfer, que es nodreix dels articles publicats prèviament en diverses revistes culturals dels Països Catalans, entre elles les tres ja citades publicades per la Universitat de València, però que compta també amb una destacada participació valenciana en la seua confecció, des del consell de redacció, del qual formen part Gustau Muñoz, Vicent Olmos, Neus Campillo i Martí Domínguez, a l’edició i impressió, que es fa a València, amb la inestimable col·laboració de la dissenyadora gràfica Montse Mas i del director, Josep Lluís Martín. La revista, dirigida per Carles Torner, té una doble seu, a Barcelona i a València, i és a València, i concretament a les Publicacions de la Universitat de València, on es du a terme el procés editorial, on es coordina editorialment la revista.
L’aportació valenciana, i en particular la de la Universitat de València, a la revista Transfer és, doncs, notable. En recursos tècnics i humans, però sobretot en la voluntat de contribuir a un projecte important, necessari, en un món –com deia abans– cada vegada més globalitzat i que té en l’anglès la seua llengua franca, a un projecte en el qual creiem i amb el qual ens sentim fortament compromesos.
Antoni Furió
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
