Acaba d’aparèixer el número 2 de BUC. Universitat, Cultura, Llibres, editada per la Xarxa Vives d’Universitats. La revista és una eina de les universitats pensada per a contribuir a la divulgació de la producció cultural i científica universitària, i per acostar les novetats editorials de les universitats a la societat.
En el seu primer número, la publicació inclou reportatges sobre la Xina com a nou imperi mundial i sobre els dubtes sorgits al voltant de la fotografia del milicià de Robert Capa, temes d’interès general que es tracten des d’una perspectiva rigorosa i alhora atractiva. També conté una entrevista amb l’investigador mallorquí Lluís Quintana-Murci, director de la Unitat de Genètica Evolutiva Humana a l’Institut Pasteur de París, que explica que les diferències genètiques en la nostra espècie són interindividuals, no entre poblacions: «Pot haver-hi més diferències genètiques entre dues persones de Barcelona que entre una persona de Barcelona i una altra de Dakar», i que la genètica, que ens pot mostrar «només una part» de la història de la Humanitat, aquella que permet explicar «com la nostra espècie va sortir d’Àfrica fa uns 60.000 anys i va colonitzarÀsia i Europa», «destrueix completament» el concepte de raça: «les diferències entre els humans existeixen, és evident, però això no té cap importància; això és el que cal fer veure al conjunt de la població».
El número 2, a més de les novetats bibliogràfiques de les editorials universitàries de la Xarxa Vives, inclou reportatges sobre la triple hèlix Universitat-Administració-Empresa com una clau per al desenvolupament i sobre la figura de Jaume I,l'any del 800 aniversari del seu naixement. El personatge entrevistat és Antoni Estevadeordal, gerent d'Integració i Comerç del Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), que explica que l'actual model energètic, basat en el carbó i el petroli, ha començat a canviar: «Estem només a les primeres etapes i segurament serà un procés llarg i amb uns costos de transició elevats per alguns països». L’ economista barceloní afirma que la globalització va començar al segle XIX i ara només vivim una nova onada globalitzadora, i que Europa «ha d'adoptar una actitud pragmàtica» davant l'empenta de la Xina. Destaca el paper de la cooperació internacional: «És molt més que un mecanisme de transferència de recursos financers entre rics i pobres. Els programes de desenvolupament tenen un important valor afegit en termes de nous coneixements, bones pràctiques en la implementació de polítiques o en l’intercanvi d’experiències en desenvolupament».
La revista BUC, hereva de l’anterior butlletí de novetats editorials NEU, té periodicitat semestral i un tiratge inicial de 40.000 exemplars, que es distribueixen entre el professorat de les universitats membres de la Xarxa i l’alumnat universitari, així com en llibreries dels territoris de la Xarxa. La revista es pot consultar en PDF i té una versió electrònica a la llibreria virtual http://www.e-buc.com/, que posa a l’abast del públic tota l’oferta editorial de les universitats.
La Xarxa Vives és una associació d'universitats sense ànim de lucre que potencia les relacions entre les institucions universitàries de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya Nord i Andorra i també d'altres territoris amb vincles geogràfics, històrics, culturals i lingüístics comuns, per tal de crear un espai universitari que permeta coordinar la docència, la recerca i les activitats culturals i potenciar la utilització i la normalització de la llengua pròpia.
M. S.
dijous, 30 d’octubre del 2008
divendres, 24 d’octubre del 2008
Frankfurt 2008
Gairebé tots els anys hi sol haver en el nostre país algun autor famós o famosillo que es despenja amb un exabrupte contra la Fira de Frankfurt. Que és desmesurada, freda, impersonal i s’assembla més a un soc de mercaders que a una veritable trobada de la cultura. Que a ell li va més la Fira de Madrid, molt més càlida i humana i on pot tenir un contacte més directe amb els seus lectors, parlar amb ells, signar llibres i extasiar-se amb la contemplació de la cua d’aquells que esperen acostar-se a ell. És veritat, en la Fira de Madrid vendrà desenes i fins i tot centenars d'exemplars de les seues obres; de la Fira de Frankfurt, en canvi, depèn que el llegesquen milers o milions de lectors de diferents països. És possible, per altra banda, que en contrast amb l'entusiasme que aixeca al seu pas per la de Madrid, en la de Frankfurt ni tan sols el reconeguen ni el tracten com creu que es mereix. D'ací la seua malvolença contra els mercaders (que, en aquest cas i al contrari que els del Nou Testament, no comercien a les portes del temple, fora d'ell, sinó en el més sagrat del seu interior). Puc assegurar-li en tot cas que Orhan Pamuk, l'escriptor turc que ha inaugurat l'edició de la fira d'aquest any, alça autèntiques passions entre els assistents, com també els grans autors coneguts –i reconeguts– pel públic internacional. Amb Pamuk han vingut més de 300 escriptors i 800 traductors, intèrprets, artistes, músics, il·lustradors, agents literaris, impressors, editors, llibreters, bibliotecaris i altra gent relacionada amb el món de la cultura, procedents de Turquia, el país que ha pres aquest any el relleu de la cultura catalana com a convidat d'honor de la fira. És, per descomptat, una oportunitat única per a “vendre” un país, una cultura. L'any passat, la cultura catalana va aconseguir que es traduïssen cinquanta títols a diverses llengües (xifra que s'ha mantingut aquest any, el que confirma que la presencia en la Fira no es redueix a una pura operació mediàtica i que, si les coses es fan bé, els resultats poden ser sostinguts i duradors). Turquia pot aspirar a més; d'antuvi disposa ja d’un premi Nobel, el citat Orhan Pamuk, un gran escriptor i un intel·lectual compromès amb la llibertat de la cultura i el pensament en el seu país, que no va tenir empatx a criticar davant el mateix president de Turquia, en la cerimònia inaugural, la censura que encara sofreixen els llibres en el país.
Naturalment, tots els anys hi ha polèmica. L'any passat va ser l'absència d'escriptors en castellà en la delegació de la cultura catalana. Una imbecil·litat –no l'absència, sinó la polèmica– creada artificialment des de la premsa madrilenya. En Catalunya pot haver-hi dues llengües –o més, si incloem les dels immigrants majoritaris–, però la cultura catalana, que era la convidada d'honor, s'expressa en català; en el Líban i a Algèria hi ha escriptors que escriuen en àrab i altres que escriuen en francès, però si la convidada és la cultura àrab, la llengua representada és l'àrab, i no hi ha més cas. Aquest any la polèmica és sobre el tracte que Turquia dispensa als kurds, que no és de rebut, però que no entela el valor i interès de la literatura turca, de la cultura turca en general.
La Fira de Frankfurt és, doncs, un gran esdeveniment cultural. Però, és veritat, és també o sobretot un lloc per a fer negocis, per a mercadejar, per a intentar guanyar diners amb una mercaderia tan peculiar com el llibre, que ni tan sols –com ara ja sabem– és un objecte físic, sinó un contingut que es pot oferir, comprar i llegir en diferents suports, des del paper al CD, la pantalla de l'ordinador connectada a Internet o el lector amb tinta electrònica que ja comercialitzen Amazon i Sony. Ahir ja es profetitzava per aquí que en deu anys el llibre digital haurà substituït l'imprès en paper. Pot ser que això siga veritat en alguns àmbits, com les grans obres de referència, enciclopèdies i diccionaris, en els materials didàctics (necessariament multimèdia) i en les revistes d'investigació, però encara quedaran sectors, com la creació literària o les revistes culturals, on la “migració” al nou suport serà molt més lenta.
La Fira de Frankfurt, al contrari que la de Madrid, no és una fira oberta al gran públic (només l'últim dia). És una fira de professionals. De professionals del llibre, que són a més grans lectors, els primers a gaudir del seu propi treball. Perquè els puc assegurar que sol ser gent intel·ligent, que guanyaria més en altres camps més lucratius, però prefereix seguir en aquest, potser perquè només es viu una vegada i al final de la vida, quan es mira cap a enrere, un espera haver fet una mica més que guanyar diners, que amassar una petita o gran fortuna que, de totes maneres, ha de deixar als seus hereus, que vaja vostè a saber en què la gastaran. Però sí, Frankfurt és una colossal kermesse de firants de tot el món –uns 7.000 expositors, entre editors, distribuïdors, llibreters, bibliotecaris, agents literaris, impressors tradicionals, promotors de noves tecnologies vinculades amb la informació i la comunicació–, apinyats en un macroespai on totes les xifres són esbalaïdores: més de cent països representats, més de 400.000 llibres –en tots els seus suports– exposats, més de 2.700 activitats paral·leles (exposicions, seminaris, conferències, presentacions de llibres i col·leccions, concerts, vetllades culturals…), més de... Tot a Frankfurt és gegantesc, i no obstant això El País redueix la seua informació sobre la fira a anunciar que una editorial del grup Prisa ha comprat els drets d'una novel·la sobre vampirs de Guillermo del Toro, més conegut fins a la data com director de cinema. Per a El País Guillermo del Toro s'ha convertit en l'autèntic protagonista de la fira; però jo, si no arribe a llegir el periòdic, no me n'hauria assabentat.
El veritable problema de Frankfurt són les seues proporcions. És tan descomunal, que cadascun dels seus vuit pavellons és tan gran com la major de les restants fires del món. I això dificulta el coneixement mutu. El món anglosaxó es concentra en el pavelló 8, l'únic que disposa de mesures de seguretat en les portes d'accés. I és tot un món a part, fins al punt que és possible que molts dels expositors allí instal·lats hagen vingut des d'Estats Units i no s'hagen mogut dels seus estands. També és feliç en la seua autarquia Alemanya, que ocupa dos pavellons, el 3 i el 4, i que igual que anglesos, nord-americans, canadencs, australians, etc. etc., tenen bastant amb els seus propis llibres i els seus propis autors. No vénen a Europa a comprar, sinó a vendre. En contrast amb els abarrotats pavellons germans i anglosaxons, els europeus i llatinoamericans estan menys concorreguts: el 6, on està França, que ja no és la potència cultural i editorial que era, i el 5, on se situen Espanya i Itàlia. L'assistència encara es rarifica més en els espais reservats als països asiàtics, islàmics i africans. Els espanyols vénen sobretot a comprar. Tenen poc a vendre i caminen a l'aguait del best seller que millore els seus comptes de resultats i sobre els quals s'han basat la fama i la fortuna de tants editors aclamats en la península.
Publicacions de la Universitat de València (PUV) té el seu propi estand des de fa uns anys en el 4.2, el pavelló dedicat a l'edició acadèmica i cientificotècnica. No és un mal lloc. És on se li posa ja una cara al futur. On tenen lloc els debats més interessants, on s'experimenta amb les noves tecnologies, on es formen els grans consorcis de la nova era digital. Fa temps que som socis de l'Amsterdam University Press, segurament la millor editorial universitària europea continental (he d'afegir l'adjectiu “continental” perquè també a Europa, encara que a Gran Bretanya, estan radicades les dues millors del món, Oxford University Press i Cambridge University Press, amb qui també tenim negocis, no creguen). Avui han intentat convèncer-nos que ens sumem, com a socis espanyols, al seu nou projecte editorial, la publicació en Open Access de llibres d'humanitats i ciències socials. De moment disposen de tres socis holandesos, un britànic, un francès, un alemany i un altre italià. Podria ser una bona iniciativa, però cal estudiar-la amb calma abans d'adherir-s’hi. Sobretot per a saber en què es diferencia dels repositoris que ara impulsen algunes universitats espanyoles, entre elles la de València, a imatge i semblança del MIT. Potser una bona diferència siga que el projecte l’impulsen editorials universitàries, i és que tota publicació, encara que siga en la xarxa, exigeix un editor, l'atenció i la cura que posa un editor. Després estan els aspectes econòmics, més espinosos. Ja veurem. El que és cert és que és un projecte intel·ligent, que és un projecte europeu (per fi no anem a remolc dels americans!), que és un projecte universitari i que està directament vinculat al desenvolupament de les noves tecnologies. Això és, que pretén aconseguir una major, millor, més ràpida i més fàcil difusió del coneixement científic i acadèmic, dels resultats de la investigació en els diferents camps del saber, dels materials didàctics, de la reflexió sobre els problemes i les preocupacions socials del nostre temps. I això és només una petita part del que ofereix Frankfurt (a part, és clar, d'una escapada a la casa de Goethe, d’alternar de nit en una de les nombroses festes ofertes pels editors locals o d'acabar la vetllada en un local de jazz escoltant la veu gastada i ronca de la negra americana que el regenta i que només canta quan els clients habituals li ho demanen). Qui va dir que Frankfurt no mereixia ja la visita i que preferia la fira més racial del parc del Retiro?
Naturalment, tots els anys hi ha polèmica. L'any passat va ser l'absència d'escriptors en castellà en la delegació de la cultura catalana. Una imbecil·litat –no l'absència, sinó la polèmica– creada artificialment des de la premsa madrilenya. En Catalunya pot haver-hi dues llengües –o més, si incloem les dels immigrants majoritaris–, però la cultura catalana, que era la convidada d'honor, s'expressa en català; en el Líban i a Algèria hi ha escriptors que escriuen en àrab i altres que escriuen en francès, però si la convidada és la cultura àrab, la llengua representada és l'àrab, i no hi ha més cas. Aquest any la polèmica és sobre el tracte que Turquia dispensa als kurds, que no és de rebut, però que no entela el valor i interès de la literatura turca, de la cultura turca en general.
La Fira de Frankfurt és, doncs, un gran esdeveniment cultural. Però, és veritat, és també o sobretot un lloc per a fer negocis, per a mercadejar, per a intentar guanyar diners amb una mercaderia tan peculiar com el llibre, que ni tan sols –com ara ja sabem– és un objecte físic, sinó un contingut que es pot oferir, comprar i llegir en diferents suports, des del paper al CD, la pantalla de l'ordinador connectada a Internet o el lector amb tinta electrònica que ja comercialitzen Amazon i Sony. Ahir ja es profetitzava per aquí que en deu anys el llibre digital haurà substituït l'imprès en paper. Pot ser que això siga veritat en alguns àmbits, com les grans obres de referència, enciclopèdies i diccionaris, en els materials didàctics (necessariament multimèdia) i en les revistes d'investigació, però encara quedaran sectors, com la creació literària o les revistes culturals, on la “migració” al nou suport serà molt més lenta.
La Fira de Frankfurt, al contrari que la de Madrid, no és una fira oberta al gran públic (només l'últim dia). És una fira de professionals. De professionals del llibre, que són a més grans lectors, els primers a gaudir del seu propi treball. Perquè els puc assegurar que sol ser gent intel·ligent, que guanyaria més en altres camps més lucratius, però prefereix seguir en aquest, potser perquè només es viu una vegada i al final de la vida, quan es mira cap a enrere, un espera haver fet una mica més que guanyar diners, que amassar una petita o gran fortuna que, de totes maneres, ha de deixar als seus hereus, que vaja vostè a saber en què la gastaran. Però sí, Frankfurt és una colossal kermesse de firants de tot el món –uns 7.000 expositors, entre editors, distribuïdors, llibreters, bibliotecaris, agents literaris, impressors tradicionals, promotors de noves tecnologies vinculades amb la informació i la comunicació–, apinyats en un macroespai on totes les xifres són esbalaïdores: més de cent països representats, més de 400.000 llibres –en tots els seus suports– exposats, més de 2.700 activitats paral·leles (exposicions, seminaris, conferències, presentacions de llibres i col·leccions, concerts, vetllades culturals…), més de... Tot a Frankfurt és gegantesc, i no obstant això El País redueix la seua informació sobre la fira a anunciar que una editorial del grup Prisa ha comprat els drets d'una novel·la sobre vampirs de Guillermo del Toro, més conegut fins a la data com director de cinema. Per a El País Guillermo del Toro s'ha convertit en l'autèntic protagonista de la fira; però jo, si no arribe a llegir el periòdic, no me n'hauria assabentat.
El veritable problema de Frankfurt són les seues proporcions. És tan descomunal, que cadascun dels seus vuit pavellons és tan gran com la major de les restants fires del món. I això dificulta el coneixement mutu. El món anglosaxó es concentra en el pavelló 8, l'únic que disposa de mesures de seguretat en les portes d'accés. I és tot un món a part, fins al punt que és possible que molts dels expositors allí instal·lats hagen vingut des d'Estats Units i no s'hagen mogut dels seus estands. També és feliç en la seua autarquia Alemanya, que ocupa dos pavellons, el 3 i el 4, i que igual que anglesos, nord-americans, canadencs, australians, etc. etc., tenen bastant amb els seus propis llibres i els seus propis autors. No vénen a Europa a comprar, sinó a vendre. En contrast amb els abarrotats pavellons germans i anglosaxons, els europeus i llatinoamericans estan menys concorreguts: el 6, on està França, que ja no és la potència cultural i editorial que era, i el 5, on se situen Espanya i Itàlia. L'assistència encara es rarifica més en els espais reservats als països asiàtics, islàmics i africans. Els espanyols vénen sobretot a comprar. Tenen poc a vendre i caminen a l'aguait del best seller que millore els seus comptes de resultats i sobre els quals s'han basat la fama i la fortuna de tants editors aclamats en la península.
Publicacions de la Universitat de València (PUV) té el seu propi estand des de fa uns anys en el 4.2, el pavelló dedicat a l'edició acadèmica i cientificotècnica. No és un mal lloc. És on se li posa ja una cara al futur. On tenen lloc els debats més interessants, on s'experimenta amb les noves tecnologies, on es formen els grans consorcis de la nova era digital. Fa temps que som socis de l'Amsterdam University Press, segurament la millor editorial universitària europea continental (he d'afegir l'adjectiu “continental” perquè també a Europa, encara que a Gran Bretanya, estan radicades les dues millors del món, Oxford University Press i Cambridge University Press, amb qui també tenim negocis, no creguen). Avui han intentat convèncer-nos que ens sumem, com a socis espanyols, al seu nou projecte editorial, la publicació en Open Access de llibres d'humanitats i ciències socials. De moment disposen de tres socis holandesos, un britànic, un francès, un alemany i un altre italià. Podria ser una bona iniciativa, però cal estudiar-la amb calma abans d'adherir-s’hi. Sobretot per a saber en què es diferencia dels repositoris que ara impulsen algunes universitats espanyoles, entre elles la de València, a imatge i semblança del MIT. Potser una bona diferència siga que el projecte l’impulsen editorials universitàries, i és que tota publicació, encara que siga en la xarxa, exigeix un editor, l'atenció i la cura que posa un editor. Després estan els aspectes econòmics, més espinosos. Ja veurem. El que és cert és que és un projecte intel·ligent, que és un projecte europeu (per fi no anem a remolc dels americans!), que és un projecte universitari i que està directament vinculat al desenvolupament de les noves tecnologies. Això és, que pretén aconseguir una major, millor, més ràpida i més fàcil difusió del coneixement científic i acadèmic, dels resultats de la investigació en els diferents camps del saber, dels materials didàctics, de la reflexió sobre els problemes i les preocupacions socials del nostre temps. I això és només una petita part del que ofereix Frankfurt (a part, és clar, d'una escapada a la casa de Goethe, d’alternar de nit en una de les nombroses festes ofertes pels editors locals o d'acabar la vetllada en un local de jazz escoltant la veu gastada i ronca de la negra americana que el regenta i que només canta quan els clients habituals li ho demanen). Qui va dir que Frankfurt no mereixia ja la visita i que preferia la fira més racial del parc del Retiro?
Antoni Furió
dijous, 16 d’octubre del 2008
OBVIETATS
Els grans historiadors es distingeixen sovint per fer evident el que, només després de llegir-los, ens sembla que era obvi. Ho he escrit, això, fa poc, a propòsit del llibre de Witold Kula, Teoria econòmica del sistema feudal, a punt d’aparèixer en català a les Publicacions de la Universitat de València. L’historiador polonès sostenia, en un temps no massa propici per al pensament lliure, a un costat i l’altre del teló d’acer, que la teoria econòmica, en tant que inspirada en un sistema econòmic i social concret, el capitalisme, no podia donar compte de la racionalitat econòmica de tots els altres sistemes que ha conegut la humanitat. En poques paraules, que les lleis del capitalisme no eren universals, ni en el temps ni en l’espai, vàlides per a totes les èpoques i totes les cultures, que –com ara el feudalisme–, analitzades des d’una perspectiva capitalista, semblaven irracionals des del punt de vista econòmic.
I tant que era racional, el feudalisme! El que passa és que la seua racionalitat econòmica no era la capitalista, sinó que tenia la seua pròpia lògica, regida per unes altres lleis que les estrictes de l’oferta i la demanda. Això, que avui sembla de caixó, només ho sembla després que Kula s’hagués aixecat contra l’ortodòxia de la Teoria Econòmica i hagués formulat una teoria específica del sistema feudal.
Cada dia ensopeguem amb atemptats semblants contra la intel·ligència, que només es revelen com a tals després d’haver estat denunciats per algun historiador més exigent i rigorós. Durant molt de temps, els historiadors han considerat que la família romana estava governada despòticament pel paterfamilias, sota l’autoritat omnímoda del qual se situaven tots els seus membres, la dona, els fills i els esclaus, assimilats en la seua dependència del pare/amo; només després de la mort d’aquest emergiria la diferència entre els fills i els esclaus. Ara bé, tot i la subordinació dels fills a la potestas del cap de família, ja podem suposar, per pur sentit comú i per molt que els contemporanistes ens vulguen convèncer que la família (com el mercat, l’estat, la nació, com tot, en definitiva) és una creació contemporània, que els esclaus eren tractats de manera diferent de com eren tractats els fills de l’amo. Alguna mena d’afecció, per poca que fos, devia haver-hi entre pares i fills, en contra dels historiadors més ortodoxos sobre aquest punt, des del moment que, al costat dels termes llatins més formals de pater i mater, n’hi havia d’altres més informals com tata i mamma, equivalents als nostres papà i mamà. Una obvietat, sí, però després que els historiadors ens hagen recordat –en contra d’altres historiadors– que el món no començà despús-ahir.
Antoni Furió
I tant que era racional, el feudalisme! El que passa és que la seua racionalitat econòmica no era la capitalista, sinó que tenia la seua pròpia lògica, regida per unes altres lleis que les estrictes de l’oferta i la demanda. Això, que avui sembla de caixó, només ho sembla després que Kula s’hagués aixecat contra l’ortodòxia de la Teoria Econòmica i hagués formulat una teoria específica del sistema feudal.
Cada dia ensopeguem amb atemptats semblants contra la intel·ligència, que només es revelen com a tals després d’haver estat denunciats per algun historiador més exigent i rigorós. Durant molt de temps, els historiadors han considerat que la família romana estava governada despòticament pel paterfamilias, sota l’autoritat omnímoda del qual se situaven tots els seus membres, la dona, els fills i els esclaus, assimilats en la seua dependència del pare/amo; només després de la mort d’aquest emergiria la diferència entre els fills i els esclaus. Ara bé, tot i la subordinació dels fills a la potestas del cap de família, ja podem suposar, per pur sentit comú i per molt que els contemporanistes ens vulguen convèncer que la família (com el mercat, l’estat, la nació, com tot, en definitiva) és una creació contemporània, que els esclaus eren tractats de manera diferent de com eren tractats els fills de l’amo. Alguna mena d’afecció, per poca que fos, devia haver-hi entre pares i fills, en contra dels historiadors més ortodoxos sobre aquest punt, des del moment que, al costat dels termes llatins més formals de pater i mater, n’hi havia d’altres més informals com tata i mamma, equivalents als nostres papà i mamà. Una obvietat, sí, però després que els historiadors ens hagen recordat –en contra d’altres historiadors– que el món no començà despús-ahir.
Antoni Furió
dijous, 2 d’octubre del 2008
Presentació de la revista Transfer
Avui s’ha presentat a València, a l’Aula Magna de la Universitat, la revista Transfer, una eficaç eina de projecció exterior de la cultura catalana, promoguda per l’Institut Ramon Llull. Transfer es publica en anglès i es nodreix dels articles que prèviament s’han publicat en català en revistes catalanes, mallorquines i valencianes. Transfer podria tenir només una existència acadèmica, i repartir-se pels diferents lectorats de català o els departaments d’hispàniques d’arreu del món; també podria reduir-se a una presència institucional, repartida per agregaduries culturals de les ambaixades i altres organismes de representació institucional a l’exterior. Això només ja la justificaria. Però resulta que Transfer és també útil i eficaç des del punt de vista editorial i de la comunicació cultural. En traduir a l’anglès els articles que ja han tingut una circulació en català, els dóna una projecció exterior més àmplia i els facilita una nova circulació en un circuit cultural més ampli, europeu en primer lloc i de seguida global. I així, un article de Josep Lluís Barona, que aparegué inicialment en català a L’Espill, va ser traduït a l’anglès per Transfer i penjat també en la xarxa europea Eurozine, que reuneix més de 120 revistes en els més diversos idiomes del continent, des de Gran Bretanya a Turquia i dels països escandinaus als mediterranis. I gràcies a la traducció anglesa, l’article de Barona ha pogut ser llegit i interessar a una revista xinesa, que l’ha publicat en xinès. L’article de Barona, escrit i publicat en català, pot ser llegit ara en xinès per lectors xinesos, a través de la intermediació de l’anglès.
Tres revistes de la Universitat de València participen en el projecte Transfer: Mètode, Caràcters i L’Espill. Una revista de divulgació científica, d’alta divulgació científica, Mètode, que es publica trimestralment amb l’objectiu de contribuir a la difusió del coneixement científic i que s’ha guanyat un lloc i un prestigi ben merescuts més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic. Una revista de llibres, una de les poques revistes de llibres que existeixen al nostre àmbit cultural i lingüístic, Caràcters, crítica, rigorosa en els seus judicis, independent, moderna en el seu disseny i la seua concepció. I una revista de pensament i cultura, L’Espill, que vol continuar els pressupòsits, actualitzats als nous temps, amb què la va fundar fa trenta anys Joan Fuster, pressupòsits que s’aparten d’un emmirallament essencialista, d’una contínua i angoixada interrogació sobre el si mateix de la nostra cultura i la nostra identitat, per a reflexionar sobre els grans problemes de la nostra època en un món cada vegada més globalitzat, més interconnectat.
Tres revistes universitàries, en tant com les publica la Universitat de València, però que estan lluny de limitar-se al que entenem habitualment per cultura universitària. I això es deu a dos factors: al molt que ha canviat, que està canviant cada dia, la funció de la Universitat al nostre temps, que ja no es circumscriu només a la docència i a la investigació, els dos grans pilars de la Universitat del segle XX, sinó que hi afegeix un tercer ingredient cada vegada més fonamental, com és el cultural i social, cívic, el de la intervenció en els grans debats públics que interessen la nostra societat, des de l’organització del territori i l’urbanisme a la defensa i conservació del patrimoni o el creixement sostenible, i que en el nostre cas particular, afegeix a més la defensa i conservació del patrimoni lingüístic, l’ús normal i la dignificació de la llengua pròpia. A aquest protagonisme que la Universitat vol tenir en la vida ciutadana, en la vida social, a la qual pot aportar una important massa crítica, s’afegeix el paper substitutori que la Universitat de València ha hagut de jugar en aquest i en tants altres aspectes de la vida cultural i institucional del nostre país, omplint buits i dèficits substancials en diverses matèries, des de l’àmbit editorial, per exemple en el camp de l’assaig i el pensament, sempre tan precaris, al representatiu i institucional, molt més delicat, com ara quan ha d’assumir la representació valenciana en iniciatives o esdeveniments que afecten el conjunt de la nostra llengua, com la passada edició de la Fira de Frankfurt, on la cultura catalana va ser la invitada d’honor.
Aquest paper substitutori l’ha de jugar una vegada més, i amb molt de gust, en la col·laboració amb l’Institut Ramon Llull del qual formen part els governs de Catalunya i les Illes Balears (i a través de la Fundació Ramon Llull, també el govern d’Andorra i, aviat, el Consell General dels Pirineus i la ciutat de l’Alguer), i al qual esperem que algun dia s’afegesquen també les autoritats i les institucions valencianes. Mentrestant, la Universitat de València col·labora en les distintes iniciatives del Ramon Llull i, en particular, en aquesta apassionant –i eficaç!– aventura editorial que és la revista Transfer, que es nodreix dels articles publicats prèviament en diverses revistes culturals dels Països Catalans, entre elles les tres ja citades publicades per la Universitat de València, però que compta també amb una destacada participació valenciana en la seua confecció, des del consell de redacció, del qual formen part Gustau Muñoz, Vicent Olmos, Neus Campillo i Martí Domínguez, a l’edició i impressió, que es fa a València, amb la inestimable col·laboració de la dissenyadora gràfica Montse Mas i del director, Josep Lluís Martín. La revista, dirigida per Carles Torner, té una doble seu, a Barcelona i a València, i és a València, i concretament a les Publicacions de la Universitat de València, on es du a terme el procés editorial, on es coordina editorialment la revista.
L’aportació valenciana, i en particular la de la Universitat de València, a la revista Transfer és, doncs, notable. En recursos tècnics i humans, però sobretot en la voluntat de contribuir a un projecte important, necessari, en un món –com deia abans– cada vegada més globalitzat i que té en l’anglès la seua llengua franca, a un projecte en el qual creiem i amb el qual ens sentim fortament compromesos.
Antoni Furió
Tres revistes de la Universitat de València participen en el projecte Transfer: Mètode, Caràcters i L’Espill. Una revista de divulgació científica, d’alta divulgació científica, Mètode, que es publica trimestralment amb l’objectiu de contribuir a la difusió del coneixement científic i que s’ha guanyat un lloc i un prestigi ben merescuts més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic. Una revista de llibres, una de les poques revistes de llibres que existeixen al nostre àmbit cultural i lingüístic, Caràcters, crítica, rigorosa en els seus judicis, independent, moderna en el seu disseny i la seua concepció. I una revista de pensament i cultura, L’Espill, que vol continuar els pressupòsits, actualitzats als nous temps, amb què la va fundar fa trenta anys Joan Fuster, pressupòsits que s’aparten d’un emmirallament essencialista, d’una contínua i angoixada interrogació sobre el si mateix de la nostra cultura i la nostra identitat, per a reflexionar sobre els grans problemes de la nostra època en un món cada vegada més globalitzat, més interconnectat.
Tres revistes universitàries, en tant com les publica la Universitat de València, però que estan lluny de limitar-se al que entenem habitualment per cultura universitària. I això es deu a dos factors: al molt que ha canviat, que està canviant cada dia, la funció de la Universitat al nostre temps, que ja no es circumscriu només a la docència i a la investigació, els dos grans pilars de la Universitat del segle XX, sinó que hi afegeix un tercer ingredient cada vegada més fonamental, com és el cultural i social, cívic, el de la intervenció en els grans debats públics que interessen la nostra societat, des de l’organització del territori i l’urbanisme a la defensa i conservació del patrimoni o el creixement sostenible, i que en el nostre cas particular, afegeix a més la defensa i conservació del patrimoni lingüístic, l’ús normal i la dignificació de la llengua pròpia. A aquest protagonisme que la Universitat vol tenir en la vida ciutadana, en la vida social, a la qual pot aportar una important massa crítica, s’afegeix el paper substitutori que la Universitat de València ha hagut de jugar en aquest i en tants altres aspectes de la vida cultural i institucional del nostre país, omplint buits i dèficits substancials en diverses matèries, des de l’àmbit editorial, per exemple en el camp de l’assaig i el pensament, sempre tan precaris, al representatiu i institucional, molt més delicat, com ara quan ha d’assumir la representació valenciana en iniciatives o esdeveniments que afecten el conjunt de la nostra llengua, com la passada edició de la Fira de Frankfurt, on la cultura catalana va ser la invitada d’honor.
Aquest paper substitutori l’ha de jugar una vegada més, i amb molt de gust, en la col·laboració amb l’Institut Ramon Llull del qual formen part els governs de Catalunya i les Illes Balears (i a través de la Fundació Ramon Llull, també el govern d’Andorra i, aviat, el Consell General dels Pirineus i la ciutat de l’Alguer), i al qual esperem que algun dia s’afegesquen també les autoritats i les institucions valencianes. Mentrestant, la Universitat de València col·labora en les distintes iniciatives del Ramon Llull i, en particular, en aquesta apassionant –i eficaç!– aventura editorial que és la revista Transfer, que es nodreix dels articles publicats prèviament en diverses revistes culturals dels Països Catalans, entre elles les tres ja citades publicades per la Universitat de València, però que compta també amb una destacada participació valenciana en la seua confecció, des del consell de redacció, del qual formen part Gustau Muñoz, Vicent Olmos, Neus Campillo i Martí Domínguez, a l’edició i impressió, que es fa a València, amb la inestimable col·laboració de la dissenyadora gràfica Montse Mas i del director, Josep Lluís Martín. La revista, dirigida per Carles Torner, té una doble seu, a Barcelona i a València, i és a València, i concretament a les Publicacions de la Universitat de València, on es du a terme el procés editorial, on es coordina editorialment la revista.
L’aportació valenciana, i en particular la de la Universitat de València, a la revista Transfer és, doncs, notable. En recursos tècnics i humans, però sobretot en la voluntat de contribuir a un projecte important, necessari, en un món –com deia abans– cada vegada més globalitzat i que té en l’anglès la seua llengua franca, a un projecte en el qual creiem i amb el qual ens sentim fortament compromesos.
Antoni Furió
dijous, 25 de setembre del 2008
Sony anuncia el llançament de Reader
Si fa uns mesos Amazon anunciava el seu lector de llibres electrònics Kindle, Sony no tardà a respondre amb el seu propi lector. L’aparell, anomenat Reader, ha començat a ser comercialitzat a França, la qual cosa vol dir que no tardarem tampoc a tenir-lo entre nosaltres. Pesa només 260 g, pot emmagatzemar fins a 160 obres i disposa d’una autonomia de lectura de 6.800 pàgines. La pantalla, que utilitza la tecnologia de tinta electrònica, és en blanc i negre. Per al seu llançament, Sony ha arribat a un acord amb dos socis: els magatzems FNAC, que vendran l’aparell a 299 euros a partir del proper 23 d’octubre, i el grup editorial Hachette, que assegura un primer catàleg de 2.000 títols del grup (Grasset, Fayard…) o d’editorials associades (Albin Michel, Anne Carrière…). Els llibres es podran descarregar en el portal fnac.com i el seu preu serà d’un 10 % a un 15 % més barat que l’exemplar en paper (Informació extreta de Le Monde des Livres.)
divendres, 25 de juliol del 2008
TREBLINKA O L'HOLOCAUST ABANS D'AUSCHWITZ
Quan l’octubre de 1944, apareixia en les pàgines d’Estrella Roja (Krasnaia Zvezda), la revista de l’Exèrcit Roig, l’article de Vassili Grossman “L’infern de Treblinka”, encara faltaven uns llargs mesos perquè el camp d’extermini d’Auschwitz fos alliberat també per les tropes soviètiques. La narració de Grossman, escriptor i periodista rus d’origen jueu, ara traduïda al català en la darrera edició de L’Espill, va ser així el primer testimoni del que s’anomenaria “literatura de l’Holocaust”. Basat en les experiències d’un grapat de supervivents i en les declaracions dels camperols polonesos dels voltants, aquest document literalment estremidor, tot i algunes inexactituds, reconstruïa el funcionament d’aquesta veritable “fàbrica de mort” que era Treblinka, una peça clau –juntament amb Sobibor i Belzec– de l’anomenada Operació Reinhardt, planificada per les SS per acabar amb la major part de la població jueva de l’Europa oriental. Quan el camp fou desmantellat pels nazis, un any abans de l’arribada de l’Exèrcit Roig, havia acomplert els seus sinistres objectius: s’estima que unes 750.000 persones, en la seua immensa majoria jueus, havien estat assassinades i cremades en un any de funcionament. I els nazis encara tingueren un any més per destruir totes les proves: en el moment que Grossman va arribar-hi com a corresponsal oficial, del camp, no en quedava res. Era un immens, desolat i inversemblant terreny de cultiu enmig del bosc. Potser per això, tot i ser el primer dels grans centres d’extermini conegut, no va esdevenir el lloc de memòria de l’Holocaust, que passaria a simbolitzar-se en Auschwitz. Certament, Auschwitz era un enorme complex, amb nombrosos centres secundaris, i on fou exterminat un nombre molt superior de persones, pràcticament totes jueves, que s’ha calculat en més d’un milió de víctimes. Ara bé, potser Treblinka representava de manera molt més aconseguida la consigna de Nach und Nebel (“Nit i boira”), la voluntat d’exterminar i de fer desaparèixer qualsevol rastre de la població jueva d’Europa, fins i tot eliminant el menor vestigi de la matança: com si mai no hagués existit. Treblinka –en concret el camp número II– era estrictament un lloc planificat per matar i eliminar cadàvers, a un ritme segurament més frenètic que a Auschwitz, un camp aquest que estigué en actiu durant cinc anys i que comprenia, a més dels llocs d’extermini immediat, fàbriques i d’altres centres destinats al treball en condicions d’esclavitud. Probablement, la magnitud global de les xifres d’Auschwitz, potser l’existència de més supervivents capaços de relatar la seua experiència i la conservació de part de les instal·lacions –incloent-hi les cambres de gas– ha afavorit que, finalment, haja desplaçat Treblinka com a lloc de memòria. Però en llegir el text de Grossman, aquell espai desolat enmig d’uns boscos tristos, un terreny buit on actualment només s’hi poden veure uns austers monuments commemoratius –unes travesses de fusta que recorden la via del tren i unes roques escampades pel terra, simbolitzant les poblacions d’origen de les víctimes–, assoleix una força evocadora que potser no tinga Auschwitz. Davant el perill d’un cert turisme banalitzador que amenaça Auschwitz, amb visitants fent fotografies de les cambres de gas amb els mòbils i on fins i tot pot passar –com deia Imre Kertész– que et furten la cartera, el buit, el no-res de Treblinka em sembla més evocador d’aquella tragèdia, d’aquell crim lamentablement reeixit. Perquè tal com deia Grossman al final del seu article: “No oblidem pas que d’aquesta guerra els feixistes guardaran no solament l’amargor de la derrota, sinó també el voluptuós record dels assassinats en massa fàcilment efectuats. És això el que han de recordar, asprament i dia rere dia, els qui estimen l’honor, la llibertat i la vida de tots els pobles, de tota la humanitat”. I en aquest sentit, l’article mateix de Grossman, esdevé també un lloc de memòria, més encara: una denúncia plena d’actualitat del racisme i del feixisme que encara es cova en unes societats massa satisfetes amb la commemoració ritual del passat.
Pau Viciano
Pau Viciano
dimecres, 23 de juliol del 2008
L’OBSESSIÓ D’ESCRIURE, L’OBSESSIÓ D’EDITAR
És ben coneguda l’observació segons la qual els col·laboradors habituals de premsa, obligats a escriure a termini fix i a complir els compromisos que han contret, acaben veient el món en forma d’article de diari. La recerca de temes, el plantejament de qüestions, la percepció de la realitat mateixa es transformen: l’obsessió d’arrodonir una peça ben feta, seductora, enginyosa, escrita amb les dosis escaients de referències explícites o implícites, d’idees més o menys originals, intencionada, tot plegat acaba imposant la seua llei. L’escriptura en aquestes condicions (i també en altres condicions no tan subjectes al termini més immediat, però sovint igualment tiràniques o més encara) esdevé una obsessió. Salvant les distàncies, l’ofici d’editar també té un punt d’obsessió, perquè en comparteix alguns elements cabdals, com ara l’elaboració de propostes interessants i seductores, ben presentades, intencionades, amb un contingut d’idees considerable. Sempre hi subjau la intenció d’intervenir, d’alguna manera, en el debat intel·lectual o estètic del moment que ens ha tocat viure. L’edició, al capdavall, també té una dimensió creativa. I per això té un costat obsessiu, amb efectes de vegades productius i estimulants.
L’aparició final del producte imprès produeix un alleujament considerable, amb un component de satisfacció que s’assembla també bastant al plaer que experimenta l’autor quan toca finalment el llibre tot just vingut de la impremta. Aquesta barreja de sensacions es presenta d’una manera especial quan parlem d’aquesta variant de les publicacions que són les revistes. Tenen la peculiaritat que el temps, la periodicitat, la puntualitat, en són trets indefugibles que imposen durament la seua llei, i que la intenció i la voluntat d’intervenció en els debats intel·lectuals, estètics, i al capdavall polítics, és encara més palesa. És clar que parlem d’un tipus especial de revistes, les de cultura i pensament.
Fa poc l’aparició gairebé simultània de Caràcters 44, L’Espill 28 i Transfer 3 m’ha suggerit aquesta mena de reflexions. Una aportació a construir aquest país de revistes que, com diu el lema de l’exposició organitzada per l’APPEC per commemorar el seu 25è aniversari, sembla que som. Però tot seguit la realitat, amb la càrrega brutal del seu pes indefectible, ha tallat en sec qualsevol temptació de cofoisme. Aquest dies, l’evocació del terme “País”, no sé ben bé per què, em provoca de seguida reflexions que oscil·len entre la malenconia i la indignació. I pel que fa al panorama de revistes, només apuntaré que bé pot ser atapeït i brillant, sí, però pateix prou i massa l’anormalitat d’una cultura amb problemes seriosos per connectar amb la seua societat. Alguns, en comptes de pensar a resoldre aquests problemes, encara volen afegir-ne de nous, seguint els camins tan coneguts que ens han dut a ser “referents a Europa” i “líders mundials”. Ben mirat, ara no sabria dir en quines matèries.
Gustau Muñoz
L’aparició final del producte imprès produeix un alleujament considerable, amb un component de satisfacció que s’assembla també bastant al plaer que experimenta l’autor quan toca finalment el llibre tot just vingut de la impremta. Aquesta barreja de sensacions es presenta d’una manera especial quan parlem d’aquesta variant de les publicacions que són les revistes. Tenen la peculiaritat que el temps, la periodicitat, la puntualitat, en són trets indefugibles que imposen durament la seua llei, i que la intenció i la voluntat d’intervenció en els debats intel·lectuals, estètics, i al capdavall polítics, és encara més palesa. És clar que parlem d’un tipus especial de revistes, les de cultura i pensament.
Fa poc l’aparició gairebé simultània de Caràcters 44, L’Espill 28 i Transfer 3 m’ha suggerit aquesta mena de reflexions. Una aportació a construir aquest país de revistes que, com diu el lema de l’exposició organitzada per l’APPEC per commemorar el seu 25è aniversari, sembla que som. Però tot seguit la realitat, amb la càrrega brutal del seu pes indefectible, ha tallat en sec qualsevol temptació de cofoisme. Aquest dies, l’evocació del terme “País”, no sé ben bé per què, em provoca de seguida reflexions que oscil·len entre la malenconia i la indignació. I pel que fa al panorama de revistes, només apuntaré que bé pot ser atapeït i brillant, sí, però pateix prou i massa l’anormalitat d’una cultura amb problemes seriosos per connectar amb la seua societat. Alguns, en comptes de pensar a resoldre aquests problemes, encara volen afegir-ne de nous, seguint els camins tan coneguts que ens han dut a ser “referents a Europa” i “líders mundials”. Ben mirat, ara no sabria dir en quines matèries.
Gustau Muñoz
dimecres, 16 de juliol del 2008
L’ATRACCIÓ PER LA INNOCÈNCIA
Avui ha vingut a veure’m Josepa Cucó. Volia proposar-me la publicació de la tesi d’un deixeble seu, Miquel Àngel Ruiz Torres, que va llegir l’any passat a l’Escuela Nacional de Antropología e Historia de Mèxic. La tesi, presentada amb el títol de La atracción por la inocencia. Sociabilidad e imaginario erótico en las comunidades virtuales hispanohablantes orientadas a la pedofilia, aborda un tema delicat com és la pedofília a Internet. Els mitjans de comunicació donen noticia, cada vegada amb més freqüència, de la desarticulació per part de la policia de xarxes pedòfiles, la detenció dels seus responsables i l’escorcoll dels ordinadors d’alguns dels consumidors. Del que es va sabent d’aquestes operacions, es poden fer ja dues constatacions importants. L’una és l’enorme increment del consum de material pornogràfic que ha propiciat Internet, gràcies particularment a l’accessibilitat (al material) i a l’anonimat (del consumidor: sol, a casa, davant la pantalla) que proporciona la xarxa; un increment que s’ha produït en totes les varietats de la pornografia –fins a arribar a una veritable especialització– i, singularment, en la infantil. L’altra és la gran heterogeneïtat dels consumidors, entre els quals hi ha gent de tota mena, sense que siga possible establir cap patró comú: hi ha joves i vells, fins i tot adolescents, analfabets i professors universitaris, obrers, executius, capellans i militars. És cert que es tracta d’un dels delictes que genera més rebuig social i que a molts llocs s’ha arribat a produir una veritable caça del pederasta del veïnat. Sembla com si la qüestió no es pogués tractar –i ho dic per com es tracta habitualment– més que des de la histèria, l’escàndol o el morbo. I, tanmateix, les coses no són tan simples. La pedofília era corrent –i acceptada socialment– a la Grècia clàssica, i difícilment ens escandalitzaríem avui per les fotografies de xiquetes nues que va fer Lewis Carroll en plena època victoriana, o per la novel·la Mort a Venècia de Thomas Mann, la pel·lícula que sobre el llibre va fer Luchino Visconti i l’òpera també homònima que ja abans havia composat Benjamin Britten, que van ser acusades al seu moment de justificació de la pedofília. Com també, en un altre registre, la Lolita de Nabokov, justament celebrada com una de les grans novel·les del segle XX. De tota manera, no ens enganyem: la pedofília és un delicte, un dels més repugnants i que més pànic moral causa, i el pedòfil, un abusador sexual, que sovint ha estat ell mateix víctima d’abusos. La pedofília és també un gran negoci, que genera molts ingressos als qui mercadegen amb ella i que obliga a abusar de menors per a complaure als qui estan disposats a pagar per veure-ho; un negoci lucratiu i en expansió que perpetua i estén més i més els abusos i el nombre dels abusats, per a satisfer una demanda creixent que Internet ha fet global. Consumir pornografia infantil per la xarxa, delectar-se amb fotografies de xiquets nus o abusats en la pantalla de l’ordinador, no és cap activitat innocent, sinó que contribueix a alimentar el negoci i a fer que continuen els abusos. El tema, en tot cas, és complex, violent, difícil de tractar fins i tot en un bloc, i necessita d’un llibre com aquest. Un llibre solvent, acadèmic, de recerca i reflexió, que fuig de la histèria i el morbo –i per això no es vendrà a milers en les grans llibreries–, però que farien bé de llegir juristes, jutges, advocats, metges, periodistes, policies i guàrdies civils, que han de tractar cada dia amb la matèria, i també tots els qui vulguen entendre millor un tema que alça tantes passions i tanta alarma social. És també una de les tasques que té i justifiquen una editorial universitària.
Antoni Furió
dilluns, 14 de juliol del 2008
TRADUIR HERODOT
El País obre avui la primera pàgina amb un titular obscè: “Cataluña segregará a los niños africanos fuera de la red escolar”. I és obscè no pel contingut de la notícia, que després resulta tota una altra cosa diferent a la que es vol donar a entendre, sinó per la terminologia que es fa servir en l’encapçalament i en el cos del text, que pretén associar una decisió política de la Generalitat amb la discriminació racial soferta pels negres als Estats Units i a Sud-àfrica, i, sobretot per haver-la portat a la primera pàgina, donant-li una magnitud i un biaix que no té la notícia en ella mateixa. És ben conegut l’anticatalanisme del diari madrileny, però sembla que avui n’ha fet un gra massa. Gustau Muñoz, sempre tan perspicaç, em diu que potser El País està preparant el clima propici per a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, presumiblement contrària als interessos catalans. Si fos així, i tot fa pensar que ho serà, el Tribunal Constitucional haurà desautoritzat una llei aprovada no sols pel Parlament català i les Corts espanyoles, sinó també per la majoria dels catalans que la van votar en referèndum. La sobirania popular haurà quedat, una vegada més, en entredit.
Fa temps que només compre El País els dissabtes. Ho faig per comprovar que ha eixit –i on, en quina pàgina– l’anunci que publiquem cada setmana a Babelia. Estic subscrit a l’edició digital del diari, però normalment no passe dels titulars, d’algun article d’opinió i de la programació televisiva. Com a suplement literari, és ben fluix, inferior al de l’ABC i al de La Vanguardia, però és el periòdic de més tirada i has d’anunciar-t’hi. Ara, és cert que és dolent: no sols ha anat escurçant l’espai dedicat als llibres, sinó que s’hi ressenyen sobretot els llibres publicats pels segells editorials del propi grup de comunicació, en un hàbil però indecorós exercici de sinèrgia empresarial.
Tracte de compensar les mancances dedicant el dissabte a llegir altres suplements: Le Monde des Livres, que apareix la vesprada del dijous, el Times Literary Suplement i PRL, una revista bimestral publicada a Nova York i destinada als lectors llatinoamericans (les inicials signifiquen Primera Revista Latinoamericana), que no sé per què –però ho agraesc– m’envien puntualment al despatx de PUV. Le Monde ha baixat molt, fins i tot en nombre de pàgines, però té encara l’atractiu que t’abstrau de l’asfixiant atmosfera de la “cultureta” espanyola, invariablement obsedida amb el català i el catalanisme, t’informa de les novetats literàries en francès i, sobretot, t’obsequia amb esplèndids dossiers sobre cultures i literatures d’arreu del món. Ni França ni la cultura francesa són ja el que eren, però la seua voluntat d’universalisme es manté intacta. No cal dir que, en el camp de l’assaig, la història i les ciències humanes i socials, el suplement de Le Monde és una de les nostres principals fonts d’informació, un viver de (bons) suggeriments per a qualsevol editor.
PRL és una bona revista de llibres per al públic llatinoamericà, feta, com he dit, des de Nova York. Els seus col·laboradors són crítics, escriptors i professors d’universitats llatinoamericanes i nord-americanes, que escriuen sobre llibres publicats en castellà i en anglès. Els temes abordats en l’últim número van des de la caracterització del peronisme i la crítica de la darrera novel·la de Vargas Llosa a les cròniques de periodistes llatinoamericans de visita per la Unió Soviètica, la Xina de Mao i la Cuba de Fidel, o la indecisa i canviant identitat dels portorriquenys, que es debaten entre l’actual situació d’estat lliure associat als Estats Units i l’annexió total, com a estat 51 de la Unió, però que ja no contemplen la independència.
PRL és, com dic, una bona revista, amb articles excel·lents sobre la cultura llatinoamericana o hispànica, més enllà de les estretors que constrenyen els suplements literaris espanyols –¿ens sorprendrem que la mirada que dóna Babelia de tant en tant a la literatura llatinoamericana es limite als autors de la casa, als autors d’Alfaguara i altres editorials del grup, o als fastos que acompanyen els congressos internacionals de la llengua espanyola?, una mirada, per tant, amb orelleres–, que val la pena seguir per a estar-ne informat. Com la majoria de les revistes de llibres d’arreu del món, PRL s’interessa sobretot pel que li és propi: la cultura i la literatura llatinoamericanes. De la mateixa manera que les revistes catalanes, espanyoles, italianes o alemanyes s’ocupen preferentment de les respectives cultures i literatures.
Les revistes britàniques i nord-americanes són una altra cosa. També informen, és clar, de la cultura i la literatura anglòfones, però el seu abast i les seues preocupacions són més universals. Tant perquè l’interès dels seus lectors s’escampa per sobre el que passa i es fa a tot el món –herència d’un passat imperial recent, si no encara vigent–, com sobretot perquè tot (o quasi tot) el que passa i es fa al món es diu en anglès. Altrament, el seu abast no deixaria de ser molt circumscrit. Tot el que es vol que tinga una projecció universal –des de la creació literària a la producció científica– es tradueix a l’anglès, veritable llengua franca de la nostra contemporaneïtat. De manera inversa, tot el que es diu i s’escriu en anglès arriba a tot arreu. L’anglès, llengua compartida, és ja la nostra llengua de comunicació cultural, per damunt de les insuficiències de les nostres llengües pròpies –insuficiències no en tant que llengües sinó en tant que vehicles culturals. En cap altra llengua, en efecte, no trobarem, per no eixir del camp de l’erudició clàssica, edicions crítiques i actualitzades de tot el llegat cultural grecollatí. És cert que els alemanys hi han fet una bona tasca, i que en català comptem amb aquesta obra magna que és la col·lecció Bernat Metge. Però tot i la seua excel·lència, de la qual ens podem ben enorgullir, la Bernat Metge no arriba ni als quatre-cents títols, quan les obres gregues i llatines que han arribat fins a nosaltres es compten per milers i, naturalment, només ens són accessibles, la majoria, en edicions angleses o traduïdes a l’anglès. I això mateix ho podríem fer extensible a les antigues cultures egípcies, mesopotàmiques, xineses i hindús (sempre en plural, perquè parlem de successius estrats culturals, des dels dies remots d’Ur), de les quals no hi ha molt publicat (jeroglífics, textos cuneïformes, cal·ligràfics o vèdics) en altres llengües que no siguen l’anglès.
Un dels articles de The Times Literary Suplement que estic llegint està dedicat a “Les edats d’Herodot” Heròdot, l’historiador, geògraf i antropòleg grec del segle V a.C. que ha estat tradicionalment considerat el pare de la història (i de la geografia i l’antropologia), va fer guanyar molts diners l’any passat a les majors de Hollywood amb la pel·lícula 300 basada en el seu relat de la guerra de les Termòpiles. La pel·lícula ha estat justament atacada per la crítica, per l’extrema violència i pel maniqueisme sectari, no exempt d’un cert racisme –contra els perses, antecessors dels iranians actuals–, que destil·la, de la mateixa manera que Heròdot ja es va llaurar una mala reputació entre els seus contemporanis per crèdul i fantasiós. Una mala reputació alimentada entre altres pel seu successor Tucídides, que es pretenia més seriós i li disputava el títol de “pare de la història”. L’autora de l’article, Edith Hall, el veu també com una mena de pare fundador de l’Orientalisme, en el sentit que Edward Said donava al terme, de fantasies imperialistes occidentals.
Heròdot ha tingut moltes i diverses reputacions al llarg dels segles. Se l’ha condemnat i se l’ha rehabilitat successivament. S’ha recomanat la seua lectura als col·legis victorians de xics i xiques, se l’ha reivindicat com a pare del conte curt i se l’ha considerat la nostra millor font del món arcaic grec. La reivindicació començà ja al segle XVI, amb l’Apologia pro Herodoto de Stephanus, que comparava les descripcions etnogràfiques dels bàrbars de l’autor grec amb els informes que començaven a arribar sobre els salvatges del Nou Món. La primera traducció a l’anglès de les Històries d’Heròdot data de 1584 i, des d’aleshores, no han deixat de fer-se’n successives edicions. Al segle XVIII, al XIX i, sobretot, al XX. Cada època ha tingut el “seu” Heròdot. També la nostra. L’article analitza les últimes edicions que s’han publicat, per Oxford University Press i Cambridge University Press, de manera simultània i independent, així com les aportacions més recents al coneixement i la interpretació de l’obra d’Heròdot.
És cert que Anglaterra té una llarga i sòlida tradició d’estudis clàssics. Que el grec i el llatí formaven part del curriculum acadèmic de les elits britàniques i que molts estudiants eren capaços de llegir directament, sense necessitat de traducció, els autors antics, que els eren tant o més familiars que els escriptors anglosaxons. Però també ho és que el món anglòfon, el que no té, i és bo, ho tradueix. Com les notables contribucions a l’estudi d’Heròdot d’Arnaldo Momigliano i David Asheri. Heròdot, nascut a Halicarnàs, a la costa jònica d’Àsia, va passar l’última part de la seua vida al sud d’Itàlia. Momigliano i Asheri, dos jueus italians, van ser perseguits pel feixisme i hagueren de fugir d’Itàlia, l’un a Anglaterra i l’altre a l’aleshores Palestina britànica. Momigliano, professor a les universitats d’Oxford i Londres, ja era bastant conegut. D’Asheri s’acaben de traduir ara a l’anglès els seus comentaris als quatre primers llibres de les Històries d’Heròdot. Un volum de 722 pàgines, publicat per Oxford University Press, que costa 165 lliures (prou més de 200 euros).
Naturalment, no es poden deixar de contestar les contínues provocacions. No es pot deixar de parlar del Manifiesto por una lengua común, de la desnaturalització de l’Estatut o de la línia editorial d’El País. Però tampoc no podem deixar que ens marquen l’agenda, que hajam de parlar sempre a la contra, del que ells volen i quan ells volen. Hauríem de parlar també d’Heròdot, de les seues traduccions, dels seus mètodes i el seu estil, un tema apassionant i d’alta cultura, propi del país normal, de la cultura normal, que volem ser. No hi ha encara cap edició completa dels nou llibres de les Històries. Manuel Balasch va traduir els dos primers per a la Bernat Metge, i Joaquim Gestí els dos següents, però encara en falten cinc. Rubén J. Montañés n’ha traduït sis llibres –en dos volums– per a la col·lecció juvenil L’Esparver clàssic, de La Magrana. Però ens falta encara una edició crítica de referència. Potser PUV?
Fa temps que només compre El País els dissabtes. Ho faig per comprovar que ha eixit –i on, en quina pàgina– l’anunci que publiquem cada setmana a Babelia. Estic subscrit a l’edició digital del diari, però normalment no passe dels titulars, d’algun article d’opinió i de la programació televisiva. Com a suplement literari, és ben fluix, inferior al de l’ABC i al de La Vanguardia, però és el periòdic de més tirada i has d’anunciar-t’hi. Ara, és cert que és dolent: no sols ha anat escurçant l’espai dedicat als llibres, sinó que s’hi ressenyen sobretot els llibres publicats pels segells editorials del propi grup de comunicació, en un hàbil però indecorós exercici de sinèrgia empresarial.
Tracte de compensar les mancances dedicant el dissabte a llegir altres suplements: Le Monde des Livres, que apareix la vesprada del dijous, el Times Literary Suplement i PRL, una revista bimestral publicada a Nova York i destinada als lectors llatinoamericans (les inicials signifiquen Primera Revista Latinoamericana), que no sé per què –però ho agraesc– m’envien puntualment al despatx de PUV. Le Monde ha baixat molt, fins i tot en nombre de pàgines, però té encara l’atractiu que t’abstrau de l’asfixiant atmosfera de la “cultureta” espanyola, invariablement obsedida amb el català i el catalanisme, t’informa de les novetats literàries en francès i, sobretot, t’obsequia amb esplèndids dossiers sobre cultures i literatures d’arreu del món. Ni França ni la cultura francesa són ja el que eren, però la seua voluntat d’universalisme es manté intacta. No cal dir que, en el camp de l’assaig, la història i les ciències humanes i socials, el suplement de Le Monde és una de les nostres principals fonts d’informació, un viver de (bons) suggeriments per a qualsevol editor.
PRL és una bona revista de llibres per al públic llatinoamericà, feta, com he dit, des de Nova York. Els seus col·laboradors són crítics, escriptors i professors d’universitats llatinoamericanes i nord-americanes, que escriuen sobre llibres publicats en castellà i en anglès. Els temes abordats en l’últim número van des de la caracterització del peronisme i la crítica de la darrera novel·la de Vargas Llosa a les cròniques de periodistes llatinoamericans de visita per la Unió Soviètica, la Xina de Mao i la Cuba de Fidel, o la indecisa i canviant identitat dels portorriquenys, que es debaten entre l’actual situació d’estat lliure associat als Estats Units i l’annexió total, com a estat 51 de la Unió, però que ja no contemplen la independència.
PRL és, com dic, una bona revista, amb articles excel·lents sobre la cultura llatinoamericana o hispànica, més enllà de les estretors que constrenyen els suplements literaris espanyols –¿ens sorprendrem que la mirada que dóna Babelia de tant en tant a la literatura llatinoamericana es limite als autors de la casa, als autors d’Alfaguara i altres editorials del grup, o als fastos que acompanyen els congressos internacionals de la llengua espanyola?, una mirada, per tant, amb orelleres–, que val la pena seguir per a estar-ne informat. Com la majoria de les revistes de llibres d’arreu del món, PRL s’interessa sobretot pel que li és propi: la cultura i la literatura llatinoamericanes. De la mateixa manera que les revistes catalanes, espanyoles, italianes o alemanyes s’ocupen preferentment de les respectives cultures i literatures.
Les revistes britàniques i nord-americanes són una altra cosa. També informen, és clar, de la cultura i la literatura anglòfones, però el seu abast i les seues preocupacions són més universals. Tant perquè l’interès dels seus lectors s’escampa per sobre el que passa i es fa a tot el món –herència d’un passat imperial recent, si no encara vigent–, com sobretot perquè tot (o quasi tot) el que passa i es fa al món es diu en anglès. Altrament, el seu abast no deixaria de ser molt circumscrit. Tot el que es vol que tinga una projecció universal –des de la creació literària a la producció científica– es tradueix a l’anglès, veritable llengua franca de la nostra contemporaneïtat. De manera inversa, tot el que es diu i s’escriu en anglès arriba a tot arreu. L’anglès, llengua compartida, és ja la nostra llengua de comunicació cultural, per damunt de les insuficiències de les nostres llengües pròpies –insuficiències no en tant que llengües sinó en tant que vehicles culturals. En cap altra llengua, en efecte, no trobarem, per no eixir del camp de l’erudició clàssica, edicions crítiques i actualitzades de tot el llegat cultural grecollatí. És cert que els alemanys hi han fet una bona tasca, i que en català comptem amb aquesta obra magna que és la col·lecció Bernat Metge. Però tot i la seua excel·lència, de la qual ens podem ben enorgullir, la Bernat Metge no arriba ni als quatre-cents títols, quan les obres gregues i llatines que han arribat fins a nosaltres es compten per milers i, naturalment, només ens són accessibles, la majoria, en edicions angleses o traduïdes a l’anglès. I això mateix ho podríem fer extensible a les antigues cultures egípcies, mesopotàmiques, xineses i hindús (sempre en plural, perquè parlem de successius estrats culturals, des dels dies remots d’Ur), de les quals no hi ha molt publicat (jeroglífics, textos cuneïformes, cal·ligràfics o vèdics) en altres llengües que no siguen l’anglès.
Un dels articles de The Times Literary Suplement que estic llegint està dedicat a “Les edats d’Herodot” Heròdot, l’historiador, geògraf i antropòleg grec del segle V a.C. que ha estat tradicionalment considerat el pare de la història (i de la geografia i l’antropologia), va fer guanyar molts diners l’any passat a les majors de Hollywood amb la pel·lícula 300 basada en el seu relat de la guerra de les Termòpiles. La pel·lícula ha estat justament atacada per la crítica, per l’extrema violència i pel maniqueisme sectari, no exempt d’un cert racisme –contra els perses, antecessors dels iranians actuals–, que destil·la, de la mateixa manera que Heròdot ja es va llaurar una mala reputació entre els seus contemporanis per crèdul i fantasiós. Una mala reputació alimentada entre altres pel seu successor Tucídides, que es pretenia més seriós i li disputava el títol de “pare de la història”. L’autora de l’article, Edith Hall, el veu també com una mena de pare fundador de l’Orientalisme, en el sentit que Edward Said donava al terme, de fantasies imperialistes occidentals.
Heròdot ha tingut moltes i diverses reputacions al llarg dels segles. Se l’ha condemnat i se l’ha rehabilitat successivament. S’ha recomanat la seua lectura als col·legis victorians de xics i xiques, se l’ha reivindicat com a pare del conte curt i se l’ha considerat la nostra millor font del món arcaic grec. La reivindicació començà ja al segle XVI, amb l’Apologia pro Herodoto de Stephanus, que comparava les descripcions etnogràfiques dels bàrbars de l’autor grec amb els informes que començaven a arribar sobre els salvatges del Nou Món. La primera traducció a l’anglès de les Històries d’Heròdot data de 1584 i, des d’aleshores, no han deixat de fer-se’n successives edicions. Al segle XVIII, al XIX i, sobretot, al XX. Cada època ha tingut el “seu” Heròdot. També la nostra. L’article analitza les últimes edicions que s’han publicat, per Oxford University Press i Cambridge University Press, de manera simultània i independent, així com les aportacions més recents al coneixement i la interpretació de l’obra d’Heròdot.
És cert que Anglaterra té una llarga i sòlida tradició d’estudis clàssics. Que el grec i el llatí formaven part del curriculum acadèmic de les elits britàniques i que molts estudiants eren capaços de llegir directament, sense necessitat de traducció, els autors antics, que els eren tant o més familiars que els escriptors anglosaxons. Però també ho és que el món anglòfon, el que no té, i és bo, ho tradueix. Com les notables contribucions a l’estudi d’Heròdot d’Arnaldo Momigliano i David Asheri. Heròdot, nascut a Halicarnàs, a la costa jònica d’Àsia, va passar l’última part de la seua vida al sud d’Itàlia. Momigliano i Asheri, dos jueus italians, van ser perseguits pel feixisme i hagueren de fugir d’Itàlia, l’un a Anglaterra i l’altre a l’aleshores Palestina britànica. Momigliano, professor a les universitats d’Oxford i Londres, ja era bastant conegut. D’Asheri s’acaben de traduir ara a l’anglès els seus comentaris als quatre primers llibres de les Històries d’Heròdot. Un volum de 722 pàgines, publicat per Oxford University Press, que costa 165 lliures (prou més de 200 euros).
Naturalment, no es poden deixar de contestar les contínues provocacions. No es pot deixar de parlar del Manifiesto por una lengua común, de la desnaturalització de l’Estatut o de la línia editorial d’El País. Però tampoc no podem deixar que ens marquen l’agenda, que hajam de parlar sempre a la contra, del que ells volen i quan ells volen. Hauríem de parlar també d’Heròdot, de les seues traduccions, dels seus mètodes i el seu estil, un tema apassionant i d’alta cultura, propi del país normal, de la cultura normal, que volem ser. No hi ha encara cap edició completa dels nou llibres de les Històries. Manuel Balasch va traduir els dos primers per a la Bernat Metge, i Joaquim Gestí els dos següents, però encara en falten cinc. Rubén J. Montañés n’ha traduït sis llibres –en dos volums– per a la col·lecció juvenil L’Esparver clàssic, de La Magrana. Però ens falta encara una edició crítica de referència. Potser PUV?
Antoni Furió
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
