divendres, 25 de juliol de 2008

TREBLINKA O L'HOLOCAUST ABANS D'AUSCHWITZ

Quan l’octubre de 1944, apareixia en les pàgines d’Estrella Roja (Krasnaia Zvezda), la revista de l’Exèrcit Roig, l’article de Vassili Grossman “L’infern de Treblinka”, encara faltaven uns llargs mesos perquè el camp d’extermini d’Auschwitz fos alliberat també per les tropes soviètiques. La narració de Grossman, escriptor i periodista rus d’origen jueu, ara traduïda al català en la darrera edició de L’Espill, va ser així el primer testimoni del que s’anomenaria “literatura de l’Holocaust”. Basat en les experiències d’un grapat de supervivents i en les declaracions dels camperols polonesos dels voltants, aquest document literalment estremidor, tot i algunes inexactituds, reconstruïa el funcionament d’aquesta veritable “fàbrica de mort” que era Treblinka, una peça clau –juntament amb Sobibor i Belzec– de l’anomenada Operació Reinhardt, planificada per les SS per acabar amb la major part de la població jueva de l’Europa oriental. Quan el camp fou desmantellat pels nazis, un any abans de l’arribada de l’Exèrcit Roig, havia acomplert els seus sinistres objectius: s’estima que unes 750.000 persones, en la seua immensa majoria jueus, havien estat assassinades i cremades en un any de funcionament. I els nazis encara tingueren un any més per destruir totes les proves: en el moment que Grossman va arribar-hi com a corresponsal oficial, del camp, no en quedava res. Era un immens, desolat i inversemblant terreny de cultiu enmig del bosc. Potser per això, tot i ser el primer dels grans centres d’extermini conegut, no va esdevenir el lloc de memòria de l’Holocaust, que passaria a simbolitzar-se en Auschwitz. Certament, Auschwitz era un enorme complex, amb nombrosos centres secundaris, i on fou exterminat un nombre molt superior de persones, pràcticament totes jueves, que s’ha calculat en més d’un milió de víctimes. Ara bé, potser Treblinka representava de manera molt més aconseguida la consigna de Nach und Nebel (“Nit i boira”), la voluntat d’exterminar i de fer desaparèixer qualsevol rastre de la població jueva d’Europa, fins i tot eliminant el menor vestigi de la matança: com si mai no hagués existit. Treblinka –en concret el camp número II– era estrictament un lloc planificat per matar i eliminar cadàvers, a un ritme segurament més frenètic que a Auschwitz, un camp aquest que estigué en actiu durant cinc anys i que comprenia, a més dels llocs d’extermini immediat, fàbriques i d’altres centres destinats al treball en condicions d’esclavitud. Probablement, la magnitud global de les xifres d’Auschwitz, potser l’existència de més supervivents capaços de relatar la seua experiència i la conservació de part de les instal·lacions –incloent-hi les cambres de gas– ha afavorit que, finalment, haja desplaçat Treblinka com a lloc de memòria. Però en llegir el text de Grossman, aquell espai desolat enmig d’uns boscos tristos, un terreny buit on actualment només s’hi poden veure uns austers monuments commemoratius –unes travesses de fusta que recorden la via del tren i unes roques escampades pel terra, simbolitzant les poblacions d’origen de les víctimes–, assoleix una força evocadora que potser no tinga Auschwitz. Davant el perill d’un cert turisme banalitzador que amenaça Auschwitz, amb visitants fent fotografies de les cambres de gas amb els mòbils i on fins i tot pot passar –com deia Imre Kertész– que et furten la cartera, el buit, el no-res de Treblinka em sembla més evocador d’aquella tragèdia, d’aquell crim lamentablement reeixit. Perquè tal com deia Grossman al final del seu article: “No oblidem pas que d’aquesta guerra els feixistes guardaran no solament l’amargor de la derrota, sinó també el voluptuós record dels assassinats en massa fàcilment efectuats. És això el que han de recordar, asprament i dia rere dia, els qui estimen l’honor, la llibertat i la vida de tots els pobles, de tota la humanitat”. I en aquest sentit, l’article mateix de Grossman, esdevé també un lloc de memòria, més encara: una denúncia plena d’actualitat del racisme i del feixisme que encara es cova en unes societats massa satisfetes amb la commemoració ritual del passat.

Pau Viciano