L’ATRACCIÓ PER LA INNOCÈNCIA

Avui ha vingut a veure’m Josepa Cucó. Volia proposar-me la publicació de la tesi d’un deixeble seu, Miquel Àngel Ruiz Torres, que va llegir l’any passat a l’Escuela Nacional de Antropología e Historia de Mèxic. La tesi, presentada amb el títol de La atracción por la inocencia. Sociabilidad e imaginario erótico en las comunidades virtuales hispa­nohablantes orientadas a la pedofilia, aborda un tema delicat com és la pedofília a Internet. Els mitjans de comunicació donen noticia, cada vegada amb més freqüència, de la desarticulació per part de la policia de xarxes pedòfiles, la detenció dels seus res­ponsables i l’escorcoll dels ordinadors d’alguns dels consumidors. Del que es va sabent d’aquestes operacions, es poden fer ja dues constatacions importants. L’una és l’enorme increment del consum de material pornogràfic que ha propiciat Internet, gràcies particu­larment a l’accessibilitat (al material) i a l’anonimat (del consumidor: sol, a casa, davant la pantalla) que proporciona la xarxa; un increment que s’ha produït en totes les varie­tats de la pornografia –fins a arribar a una veritable especialització– i, singularment, en la infantil. L’altra és la gran heterogeneïtat dels consumidors, entre els quals hi ha gent de tota mena, sense que siga possible establir cap patró comú: hi ha joves i vells, fins i tot adolescents, analfabets i professors universitaris, obrers, executius, capellans i mili­tars. És cert que es tracta d’un dels delictes que genera més rebuig social i que a molts llocs s’ha arribat a produir una veritable caça del pederasta del veïnat. Sembla com si la qüestió no es pogués tractar –i ho dic per com es tracta habitualment– més que des de la histèria, l’escàndol o el morbo. I, tanmateix, les coses no són tan simples. La pedofília era corrent –i acceptada socialment– a la Grècia clàssica, i difícilment ens escandalitza­ríem avui per les fotografies de xiquetes nues que va fer Lewis Carroll en plena època victoriana, o per la novel·la Mort a Venècia de Thomas Mann, la pel·lícula que sobre el llibre va fer Luchino Visconti i l’òpera també homònima que ja abans havia composat Benjamin Britten, que van ser acusades al seu moment de justificació de la pedofília. Com també, en un altre registre, la Lolita de Nabokov, justament celebrada com una de les grans novel·les del segle XX. De tota manera, no ens enganyem: la pedofília és un delicte, un dels més repugnants i que més pànic moral causa, i el pedòfil, un abusador sexual, que sovint ha estat ell mateix víctima d’abusos. La pedofília és també un gran negoci, que genera molts ingressos als qui mercadegen amb ella i que obliga a abusar de menors per a complaure als qui estan disposats a pagar per veure-ho; un negoci lucratiu i en expansió que perpetua i estén més i més els abusos i el nombre dels abusats, per a satisfer una demanda creixent que Internet ha fet global. Consumir pornografia infantil per la xarxa, delectar-se amb fotografies de xiquets nus o abusats en la pantalla de l’or­dinador, no és cap activitat innocent, sinó que contribueix a alimentar el negoci i a fer que continuen els abusos. El tema, en tot cas, és complex, violent, difícil de tractar fins i tot en un bloc, i necessita d’un lli­bre com aquest. Un llibre solvent, acadèmic, de recerca i reflexió, que fuig de la histèria i el mor­bo –i per això no es vendrà a milers en les grans llibreries–, però que farien bé de llegir juris­tes, jutges, advocats, metges, perio­distes, policies i guàrdies civils, que han de tractar cada dia amb la matèria, i també tots els qui vulguen entendre millor un tema que alça tantes passions i tanta alarma social. És també una de les tasques que té i justi­fi­quen una editorial universitària.

Antoni Furió