El País obre avui la primera pàgina amb un titular obscè: “Cataluña segregará a los niños africanos fuera de la red escolar”. I és obscè no pel contingut de la notícia, que després resulta tota una altra cosa diferent a la que es vol donar a entendre, sinó per la terminologia que es fa servir en l’encapçalament i en el cos del text, que pretén associar una decisió política de la Generalitat amb la discriminació racial soferta pels negres als Estats Units i a Sud-àfrica, i, sobretot per haver-la portat a la primera pàgina, donant-li una magnitud i un biaix que no té la notícia en ella mateixa. És ben conegut l’anticatalanisme del diari madrileny, però sembla que avui n’ha fet un gra massa. Gustau Muñoz, sempre tan perspicaç, em diu que potser El País està preparant el clima propici per a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, presumiblement contrària als interessos catalans. Si fos així, i tot fa pensar que ho serà, el Tribunal Constitucional haurà desautoritzat una llei aprovada no sols pel Parlament català i les Corts espanyoles, sinó també per la majoria dels catalans que la van votar en referèndum. La sobirania popular haurà quedat, una vegada més, en entredit.
Fa temps que només compre El País els dissabtes. Ho faig per comprovar que ha eixit –i on, en quina pàgina– l’anunci que publiquem cada setmana a Babelia. Estic subscrit a l’edició digital del diari, però normalment no passe dels titulars, d’algun article d’opinió i de la programació televisiva. Com a suplement literari, és ben fluix, inferior al de l’ABC i al de La Vanguardia, però és el periòdic de més tirada i has d’anunciar-t’hi. Ara, és cert que és dolent: no sols ha anat escurçant l’espai dedicat als llibres, sinó que s’hi ressenyen sobretot els llibres publicats pels segells editorials del propi grup de comunicació, en un hàbil però indecorós exercici de sinèrgia empresarial.
Tracte de compensar les mancances dedicant el dissabte a llegir altres suplements: Le Monde des Livres, que apareix la vesprada del dijous, el Times Literary Suplement i PRL, una revista bimestral publicada a Nova York i destinada als lectors llatinoamericans (les inicials signifiquen Primera Revista Latinoamericana), que no sé per què –però ho agraesc– m’envien puntualment al despatx de PUV. Le Monde ha baixat molt, fins i tot en nombre de pàgines, però té encara l’atractiu que t’abstrau de l’asfixiant atmosfera de la “cultureta” espanyola, invariablement obsedida amb el català i el catalanisme, t’informa de les novetats literàries en francès i, sobretot, t’obsequia amb esplèndids dossiers sobre cultures i literatures d’arreu del món. Ni França ni la cultura francesa són ja el que eren, però la seua voluntat d’universalisme es manté intacta. No cal dir que, en el camp de l’assaig, la història i les ciències humanes i socials, el suplement de Le Monde és una de les nostres principals fonts d’informació, un viver de (bons) suggeriments per a qualsevol editor.
PRL és una bona revista de llibres per al públic llatinoamericà, feta, com he dit, des de Nova York. Els seus col·laboradors són crítics, escriptors i professors d’universitats llatinoamericanes i nord-americanes, que escriuen sobre llibres publicats en castellà i en anglès. Els temes abordats en l’últim número van des de la caracterització del peronisme i la crítica de la darrera novel·la de Vargas Llosa a les cròniques de periodistes llatinoamericans de visita per la Unió Soviètica, la Xina de Mao i la Cuba de Fidel, o la indecisa i canviant identitat dels portorriquenys, que es debaten entre l’actual situació d’estat lliure associat als Estats Units i l’annexió total, com a estat 51 de la Unió, però que ja no contemplen la independència.
PRL és, com dic, una bona revista, amb articles excel·lents sobre la cultura llatinoamericana o hispànica, més enllà de les estretors que constrenyen els suplements literaris espanyols –¿ens sorprendrem que la mirada que dóna Babelia de tant en tant a la literatura llatinoamericana es limite als autors de la casa, als autors d’Alfaguara i altres editorials del grup, o als fastos que acompanyen els congressos internacionals de la llengua espanyola?, una mirada, per tant, amb orelleres–, que val la pena seguir per a estar-ne informat. Com la majoria de les revistes de llibres d’arreu del món, PRL s’interessa sobretot pel que li és propi: la cultura i la literatura llatinoamericanes. De la mateixa manera que les revistes catalanes, espanyoles, italianes o alemanyes s’ocupen preferentment de les respectives cultures i literatures.
Les revistes britàniques i nord-americanes són una altra cosa. També informen, és clar, de la cultura i la literatura anglòfones, però el seu abast i les seues preocupacions són més universals. Tant perquè l’interès dels seus lectors s’escampa per sobre el que passa i es fa a tot el món –herència d’un passat imperial recent, si no encara vigent–, com sobretot perquè tot (o quasi tot) el que passa i es fa al món es diu en anglès. Altrament, el seu abast no deixaria de ser molt circumscrit. Tot el que es vol que tinga una projecció universal –des de la creació literària a la producció científica– es tradueix a l’anglès, veritable llengua franca de la nostra contemporaneïtat. De manera inversa, tot el que es diu i s’escriu en anglès arriba a tot arreu. L’anglès, llengua compartida, és ja la nostra llengua de comunicació cultural, per damunt de les insuficiències de les nostres llengües pròpies –insuficiències no en tant que llengües sinó en tant que vehicles culturals. En cap altra llengua, en efecte, no trobarem, per no eixir del camp de l’erudició clàssica, edicions crítiques i actualitzades de tot el llegat cultural grecollatí. És cert que els alemanys hi han fet una bona tasca, i que en català comptem amb aquesta obra magna que és la col·lecció Bernat Metge. Però tot i la seua excel·lència, de la qual ens podem ben enorgullir, la Bernat Metge no arriba ni als quatre-cents títols, quan les obres gregues i llatines que han arribat fins a nosaltres es compten per milers i, naturalment, només ens són accessibles, la majoria, en edicions angleses o traduïdes a l’anglès. I això mateix ho podríem fer extensible a les antigues cultures egípcies, mesopotàmiques, xineses i hindús (sempre en plural, perquè parlem de successius estrats culturals, des dels dies remots d’Ur), de les quals no hi ha molt publicat (jeroglífics, textos cuneïformes, cal·ligràfics o vèdics) en altres llengües que no siguen l’anglès.
Un dels articles de The Times Literary Suplement que estic llegint està dedicat a “Les edats d’Herodot” Heròdot, l’historiador, geògraf i antropòleg grec del segle V a.C. que ha estat tradicionalment considerat el pare de la història (i de la geografia i l’antropologia), va fer guanyar molts diners l’any passat a les majors de Hollywood amb la pel·lícula 300 basada en el seu relat de la guerra de les Termòpiles. La pel·lícula ha estat justament atacada per la crítica, per l’extrema violència i pel maniqueisme sectari, no exempt d’un cert racisme –contra els perses, antecessors dels iranians actuals–, que destil·la, de la mateixa manera que Heròdot ja es va llaurar una mala reputació entre els seus contemporanis per crèdul i fantasiós. Una mala reputació alimentada entre altres pel seu successor Tucídides, que es pretenia més seriós i li disputava el títol de “pare de la història”. L’autora de l’article, Edith Hall, el veu també com una mena de pare fundador de l’Orientalisme, en el sentit que Edward Said donava al terme, de fantasies imperialistes occidentals.
Heròdot ha tingut moltes i diverses reputacions al llarg dels segles. Se l’ha condemnat i se l’ha rehabilitat successivament. S’ha recomanat la seua lectura als col·legis victorians de xics i xiques, se l’ha reivindicat com a pare del conte curt i se l’ha considerat la nostra millor font del món arcaic grec. La reivindicació començà ja al segle XVI, amb l’Apologia pro Herodoto de Stephanus, que comparava les descripcions etnogràfiques dels bàrbars de l’autor grec amb els informes que començaven a arribar sobre els salvatges del Nou Món. La primera traducció a l’anglès de les Històries d’Heròdot data de 1584 i, des d’aleshores, no han deixat de fer-se’n successives edicions. Al segle XVIII, al XIX i, sobretot, al XX. Cada època ha tingut el “seu” Heròdot. També la nostra. L’article analitza les últimes edicions que s’han publicat, per Oxford University Press i Cambridge University Press, de manera simultània i independent, així com les aportacions més recents al coneixement i la interpretació de l’obra d’Heròdot.
És cert que Anglaterra té una llarga i sòlida tradició d’estudis clàssics. Que el grec i el llatí formaven part del curriculum acadèmic de les elits britàniques i que molts estudiants eren capaços de llegir directament, sense necessitat de traducció, els autors antics, que els eren tant o més familiars que els escriptors anglosaxons. Però també ho és que el món anglòfon, el que no té, i és bo, ho tradueix. Com les notables contribucions a l’estudi d’Heròdot d’Arnaldo Momigliano i David Asheri. Heròdot, nascut a Halicarnàs, a la costa jònica d’Àsia, va passar l’última part de la seua vida al sud d’Itàlia. Momigliano i Asheri, dos jueus italians, van ser perseguits pel feixisme i hagueren de fugir d’Itàlia, l’un a Anglaterra i l’altre a l’aleshores Palestina britànica. Momigliano, professor a les universitats d’Oxford i Londres, ja era bastant conegut. D’Asheri s’acaben de traduir ara a l’anglès els seus comentaris als quatre primers llibres de les Històries d’Heròdot. Un volum de 722 pàgines, publicat per Oxford University Press, que costa 165 lliures (prou més de 200 euros).
Naturalment, no es poden deixar de contestar les contínues provocacions. No es pot deixar de parlar del Manifiesto por una lengua común, de la desnaturalització de l’Estatut o de la línia editorial d’El País. Però tampoc no podem deixar que ens marquen l’agenda, que hajam de parlar sempre a la contra, del que ells volen i quan ells volen. Hauríem de parlar també d’Heròdot, de les seues traduccions, dels seus mètodes i el seu estil, un tema apassionant i d’alta cultura, propi del país normal, de la cultura normal, que volem ser. No hi ha encara cap edició completa dels nou llibres de les Històries. Manuel Balasch va traduir els dos primers per a la Bernat Metge, i Joaquim Gestí els dos següents, però encara en falten cinc. Rubén J. Montañés n’ha traduït sis llibres –en dos volums– per a la col·lecció juvenil L’Esparver clàssic, de La Magrana. Però ens falta encara una edició crítica de referència. Potser PUV?
Fa temps que només compre El País els dissabtes. Ho faig per comprovar que ha eixit –i on, en quina pàgina– l’anunci que publiquem cada setmana a Babelia. Estic subscrit a l’edició digital del diari, però normalment no passe dels titulars, d’algun article d’opinió i de la programació televisiva. Com a suplement literari, és ben fluix, inferior al de l’ABC i al de La Vanguardia, però és el periòdic de més tirada i has d’anunciar-t’hi. Ara, és cert que és dolent: no sols ha anat escurçant l’espai dedicat als llibres, sinó que s’hi ressenyen sobretot els llibres publicats pels segells editorials del propi grup de comunicació, en un hàbil però indecorós exercici de sinèrgia empresarial.
Tracte de compensar les mancances dedicant el dissabte a llegir altres suplements: Le Monde des Livres, que apareix la vesprada del dijous, el Times Literary Suplement i PRL, una revista bimestral publicada a Nova York i destinada als lectors llatinoamericans (les inicials signifiquen Primera Revista Latinoamericana), que no sé per què –però ho agraesc– m’envien puntualment al despatx de PUV. Le Monde ha baixat molt, fins i tot en nombre de pàgines, però té encara l’atractiu que t’abstrau de l’asfixiant atmosfera de la “cultureta” espanyola, invariablement obsedida amb el català i el catalanisme, t’informa de les novetats literàries en francès i, sobretot, t’obsequia amb esplèndids dossiers sobre cultures i literatures d’arreu del món. Ni França ni la cultura francesa són ja el que eren, però la seua voluntat d’universalisme es manté intacta. No cal dir que, en el camp de l’assaig, la història i les ciències humanes i socials, el suplement de Le Monde és una de les nostres principals fonts d’informació, un viver de (bons) suggeriments per a qualsevol editor.
PRL és una bona revista de llibres per al públic llatinoamericà, feta, com he dit, des de Nova York. Els seus col·laboradors són crítics, escriptors i professors d’universitats llatinoamericanes i nord-americanes, que escriuen sobre llibres publicats en castellà i en anglès. Els temes abordats en l’últim número van des de la caracterització del peronisme i la crítica de la darrera novel·la de Vargas Llosa a les cròniques de periodistes llatinoamericans de visita per la Unió Soviètica, la Xina de Mao i la Cuba de Fidel, o la indecisa i canviant identitat dels portorriquenys, que es debaten entre l’actual situació d’estat lliure associat als Estats Units i l’annexió total, com a estat 51 de la Unió, però que ja no contemplen la independència.
PRL és, com dic, una bona revista, amb articles excel·lents sobre la cultura llatinoamericana o hispànica, més enllà de les estretors que constrenyen els suplements literaris espanyols –¿ens sorprendrem que la mirada que dóna Babelia de tant en tant a la literatura llatinoamericana es limite als autors de la casa, als autors d’Alfaguara i altres editorials del grup, o als fastos que acompanyen els congressos internacionals de la llengua espanyola?, una mirada, per tant, amb orelleres–, que val la pena seguir per a estar-ne informat. Com la majoria de les revistes de llibres d’arreu del món, PRL s’interessa sobretot pel que li és propi: la cultura i la literatura llatinoamericanes. De la mateixa manera que les revistes catalanes, espanyoles, italianes o alemanyes s’ocupen preferentment de les respectives cultures i literatures.
Les revistes britàniques i nord-americanes són una altra cosa. També informen, és clar, de la cultura i la literatura anglòfones, però el seu abast i les seues preocupacions són més universals. Tant perquè l’interès dels seus lectors s’escampa per sobre el que passa i es fa a tot el món –herència d’un passat imperial recent, si no encara vigent–, com sobretot perquè tot (o quasi tot) el que passa i es fa al món es diu en anglès. Altrament, el seu abast no deixaria de ser molt circumscrit. Tot el que es vol que tinga una projecció universal –des de la creació literària a la producció científica– es tradueix a l’anglès, veritable llengua franca de la nostra contemporaneïtat. De manera inversa, tot el que es diu i s’escriu en anglès arriba a tot arreu. L’anglès, llengua compartida, és ja la nostra llengua de comunicació cultural, per damunt de les insuficiències de les nostres llengües pròpies –insuficiències no en tant que llengües sinó en tant que vehicles culturals. En cap altra llengua, en efecte, no trobarem, per no eixir del camp de l’erudició clàssica, edicions crítiques i actualitzades de tot el llegat cultural grecollatí. És cert que els alemanys hi han fet una bona tasca, i que en català comptem amb aquesta obra magna que és la col·lecció Bernat Metge. Però tot i la seua excel·lència, de la qual ens podem ben enorgullir, la Bernat Metge no arriba ni als quatre-cents títols, quan les obres gregues i llatines que han arribat fins a nosaltres es compten per milers i, naturalment, només ens són accessibles, la majoria, en edicions angleses o traduïdes a l’anglès. I això mateix ho podríem fer extensible a les antigues cultures egípcies, mesopotàmiques, xineses i hindús (sempre en plural, perquè parlem de successius estrats culturals, des dels dies remots d’Ur), de les quals no hi ha molt publicat (jeroglífics, textos cuneïformes, cal·ligràfics o vèdics) en altres llengües que no siguen l’anglès.
Un dels articles de The Times Literary Suplement que estic llegint està dedicat a “Les edats d’Herodot” Heròdot, l’historiador, geògraf i antropòleg grec del segle V a.C. que ha estat tradicionalment considerat el pare de la història (i de la geografia i l’antropologia), va fer guanyar molts diners l’any passat a les majors de Hollywood amb la pel·lícula 300 basada en el seu relat de la guerra de les Termòpiles. La pel·lícula ha estat justament atacada per la crítica, per l’extrema violència i pel maniqueisme sectari, no exempt d’un cert racisme –contra els perses, antecessors dels iranians actuals–, que destil·la, de la mateixa manera que Heròdot ja es va llaurar una mala reputació entre els seus contemporanis per crèdul i fantasiós. Una mala reputació alimentada entre altres pel seu successor Tucídides, que es pretenia més seriós i li disputava el títol de “pare de la història”. L’autora de l’article, Edith Hall, el veu també com una mena de pare fundador de l’Orientalisme, en el sentit que Edward Said donava al terme, de fantasies imperialistes occidentals.
Heròdot ha tingut moltes i diverses reputacions al llarg dels segles. Se l’ha condemnat i se l’ha rehabilitat successivament. S’ha recomanat la seua lectura als col·legis victorians de xics i xiques, se l’ha reivindicat com a pare del conte curt i se l’ha considerat la nostra millor font del món arcaic grec. La reivindicació començà ja al segle XVI, amb l’Apologia pro Herodoto de Stephanus, que comparava les descripcions etnogràfiques dels bàrbars de l’autor grec amb els informes que començaven a arribar sobre els salvatges del Nou Món. La primera traducció a l’anglès de les Històries d’Heròdot data de 1584 i, des d’aleshores, no han deixat de fer-se’n successives edicions. Al segle XVIII, al XIX i, sobretot, al XX. Cada època ha tingut el “seu” Heròdot. També la nostra. L’article analitza les últimes edicions que s’han publicat, per Oxford University Press i Cambridge University Press, de manera simultània i independent, així com les aportacions més recents al coneixement i la interpretació de l’obra d’Heròdot.
És cert que Anglaterra té una llarga i sòlida tradició d’estudis clàssics. Que el grec i el llatí formaven part del curriculum acadèmic de les elits britàniques i que molts estudiants eren capaços de llegir directament, sense necessitat de traducció, els autors antics, que els eren tant o més familiars que els escriptors anglosaxons. Però també ho és que el món anglòfon, el que no té, i és bo, ho tradueix. Com les notables contribucions a l’estudi d’Heròdot d’Arnaldo Momigliano i David Asheri. Heròdot, nascut a Halicarnàs, a la costa jònica d’Àsia, va passar l’última part de la seua vida al sud d’Itàlia. Momigliano i Asheri, dos jueus italians, van ser perseguits pel feixisme i hagueren de fugir d’Itàlia, l’un a Anglaterra i l’altre a l’aleshores Palestina britànica. Momigliano, professor a les universitats d’Oxford i Londres, ja era bastant conegut. D’Asheri s’acaben de traduir ara a l’anglès els seus comentaris als quatre primers llibres de les Històries d’Heròdot. Un volum de 722 pàgines, publicat per Oxford University Press, que costa 165 lliures (prou més de 200 euros).
Naturalment, no es poden deixar de contestar les contínues provocacions. No es pot deixar de parlar del Manifiesto por una lengua común, de la desnaturalització de l’Estatut o de la línia editorial d’El País. Però tampoc no podem deixar que ens marquen l’agenda, que hajam de parlar sempre a la contra, del que ells volen i quan ells volen. Hauríem de parlar també d’Heròdot, de les seues traduccions, dels seus mètodes i el seu estil, un tema apassionant i d’alta cultura, propi del país normal, de la cultura normal, que volem ser. No hi ha encara cap edició completa dels nou llibres de les Històries. Manuel Balasch va traduir els dos primers per a la Bernat Metge, i Joaquim Gestí els dos següents, però encara en falten cinc. Rubén J. Montañés n’ha traduït sis llibres –en dos volums– per a la col·lecció juvenil L’Esparver clàssic, de La Magrana. Però ens falta encara una edició crítica de referència. Potser PUV?
Antoni Furió
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada