dimecres, 23 de juliol de 2008

L’OBSESSIÓ D’ESCRIURE, L’OBSESSIÓ D’EDITAR

És ben coneguda l’observació segons la qual els col·laboradors habituals de premsa, obligats a escriure a termini fix i a complir els compromisos que han contret, acaben veient el món en forma d’article de diari. La recerca de temes, el plantejament de qüestions, la percepció de la realitat mateixa es transformen: l’obsessió d’arrodonir una peça ben feta, seductora, enginyosa, escrita amb les dosis escaients de referències explícites o implícites, d’idees més o menys originals, intencionada, tot plegat acaba imposant la seua llei. L’escriptura en aquestes condicions (i també en altres condicions no tan subjectes al termini més immediat, però sovint igualment tiràniques o més encara) esdevé una obsessió. Salvant les distàncies, l’ofici d’editar també té un punt d’obsessió, perquè en comparteix alguns elements cabdals, com ara l’elaboració de propostes interessants i seductores, ben presentades, intencionades, amb un contingut d’idees considerable. Sempre hi subjau la intenció d’intervenir, d’alguna manera, en el debat intel·lectual o estètic del moment que ens ha tocat viure. L’edició, al capdavall, també té una dimensió creativa. I per això té un costat obsessiu, amb efectes de vegades productius i estimulants.
L’aparició final del producte imprès produeix un alleujament considerable, amb un component de satisfacció que s’assembla també bastant al plaer que experimenta l’autor quan toca finalment el llibre tot just vingut de la impremta. Aquesta barreja de sensacions es presenta d’una manera especial quan parlem d’aquesta variant de les publicacions que són les revistes. Tenen la peculiaritat que el temps, la periodicitat, la puntualitat, en són trets indefugibles que imposen durament la seua llei, i que la intenció i la voluntat d’intervenció en els debats intel·lectuals, estètics, i al capdavall polítics, és encara més palesa. És clar que parlem d’un tipus especial de revistes, les de cultura i pensament.
Fa poc l’aparició gairebé simultània de Caràcters 44, L’Espill 28 i Transfer 3 m’ha suggerit aquesta mena de reflexions. Una aportació a construir aquest país de revistes que, com diu el lema de l’exposició organitzada per l’APPEC per commemorar el seu 25è aniversari, sembla que som. Però tot seguit la realitat, amb la càrrega brutal del seu pes indefectible, ha tallat en sec qualsevol temptació de cofoisme. Aquest dies, l’evocació del terme “País”, no sé ben bé per què, em provoca de seguida reflexions que oscil·len entre la malenconia i la indignació. I pel que fa al panorama de revistes, només apuntaré que bé pot ser atapeït i brillant, sí, però pateix prou i massa l’anormalitat d’una cultura amb problemes seriosos per connectar amb la seua societat. Alguns, en comptes de pensar a resoldre aquests problemes, encara volen afegir-ne de nous, seguint els camins tan coneguts que ens han dut a ser “referents a Europa” i “líders mundials”. Ben mirat, ara no sabria dir en quines matèries.

Gustau Muñoz