TREBLINKA O L'HOLOCAUST ABANS D'AUSCHWITZ

Quan l’octubre de 1944, apareixia en les pàgines d’Estrella Roja (Krasnaia Zvezda), la revista de l’Exèrcit Roig, l’article de Vassili Grossman “L’infern de Treblinka”, encara faltaven uns llargs mesos perquè el camp d’extermini d’Auschwitz fos alliberat també per les tropes soviètiques. La narració de Grossman, escriptor i periodista rus d’origen jueu, ara traduïda al català en la darrera edició de L’Espill, va ser així el primer testimoni del que s’anomenaria “literatura de l’Holocaust”. Basat en les experiències d’un grapat de supervivents i en les declaracions dels camperols polonesos dels voltants, aquest document literalment estremidor, tot i algunes inexactituds, reconstruïa el funcionament d’aquesta veritable “fàbrica de mort” que era Treblinka, una peça clau –juntament amb Sobibor i Belzec– de l’anomenada Operació Reinhardt, planificada per les SS per acabar amb la major part de la població jueva de l’Europa oriental. Quan el camp fou desmantellat pels nazis, un any abans de l’arribada de l’Exèrcit Roig, havia acomplert els seus sinistres objectius: s’estima que unes 750.000 persones, en la seua immensa majoria jueus, havien estat assassinades i cremades en un any de funcionament. I els nazis encara tingueren un any més per destruir totes les proves: en el moment que Grossman va arribar-hi com a corresponsal oficial, del camp, no en quedava res. Era un immens, desolat i inversemblant terreny de cultiu enmig del bosc. Potser per això, tot i ser el primer dels grans centres d’extermini conegut, no va esdevenir el lloc de memòria de l’Holocaust, que passaria a simbolitzar-se en Auschwitz. Certament, Auschwitz era un enorme complex, amb nombrosos centres secundaris, i on fou exterminat un nombre molt superior de persones, pràcticament totes jueves, que s’ha calculat en més d’un milió de víctimes. Ara bé, potser Treblinka representava de manera molt més aconseguida la consigna de Nach und Nebel (“Nit i boira”), la voluntat d’exterminar i de fer desaparèixer qualsevol rastre de la població jueva d’Europa, fins i tot eliminant el menor vestigi de la matança: com si mai no hagués existit. Treblinka –en concret el camp número II– era estrictament un lloc planificat per matar i eliminar cadàvers, a un ritme segurament més frenètic que a Auschwitz, un camp aquest que estigué en actiu durant cinc anys i que comprenia, a més dels llocs d’extermini immediat, fàbriques i d’altres centres destinats al treball en condicions d’esclavitud. Probablement, la magnitud global de les xifres d’Auschwitz, potser l’existència de més supervivents capaços de relatar la seua experiència i la conservació de part de les instal·lacions –incloent-hi les cambres de gas– ha afavorit que, finalment, haja desplaçat Treblinka com a lloc de memòria. Però en llegir el text de Grossman, aquell espai desolat enmig d’uns boscos tristos, un terreny buit on actualment només s’hi poden veure uns austers monuments commemoratius –unes travesses de fusta que recorden la via del tren i unes roques escampades pel terra, simbolitzant les poblacions d’origen de les víctimes–, assoleix una força evocadora que potser no tinga Auschwitz. Davant el perill d’un cert turisme banalitzador que amenaça Auschwitz, amb visitants fent fotografies de les cambres de gas amb els mòbils i on fins i tot pot passar –com deia Imre Kertész– que et furten la cartera, el buit, el no-res de Treblinka em sembla més evocador d’aquella tragèdia, d’aquell crim lamentablement reeixit. Perquè tal com deia Grossman al final del seu article: “No oblidem pas que d’aquesta guerra els feixistes guardaran no solament l’amargor de la derrota, sinó també el voluptuós record dels assassinats en massa fàcilment efectuats. És això el que han de recordar, asprament i dia rere dia, els qui estimen l’honor, la llibertat i la vida de tots els pobles, de tota la humanitat”. I en aquest sentit, l’article mateix de Grossman, esdevé també un lloc de memòria, més encara: una denúncia plena d’actualitat del racisme i del feixisme que encara es cova en unes societats massa satisfetes amb la commemoració ritual del passat.

Pau Viciano

L’OBSESSIÓ D’ESCRIURE, L’OBSESSIÓ D’EDITAR

És ben coneguda l’observació segons la qual els col·laboradors habituals de premsa, obligats a escriure a termini fix i a complir els compromisos que han contret, acaben veient el món en forma d’article de diari. La recerca de temes, el plantejament de qüestions, la percepció de la realitat mateixa es transformen: l’obsessió d’arrodonir una peça ben feta, seductora, enginyosa, escrita amb les dosis escaients de referències explícites o implícites, d’idees més o menys originals, intencionada, tot plegat acaba imposant la seua llei. L’escriptura en aquestes condicions (i també en altres condicions no tan subjectes al termini més immediat, però sovint igualment tiràniques o més encara) esdevé una obsessió. Salvant les distàncies, l’ofici d’editar també té un punt d’obsessió, perquè en comparteix alguns elements cabdals, com ara l’elaboració de propostes interessants i seductores, ben presentades, intencionades, amb un contingut d’idees considerable. Sempre hi subjau la intenció d’intervenir, d’alguna manera, en el debat intel·lectual o estètic del moment que ens ha tocat viure. L’edició, al capdavall, també té una dimensió creativa. I per això té un costat obsessiu, amb efectes de vegades productius i estimulants.
L’aparició final del producte imprès produeix un alleujament considerable, amb un component de satisfacció que s’assembla també bastant al plaer que experimenta l’autor quan toca finalment el llibre tot just vingut de la impremta. Aquesta barreja de sensacions es presenta d’una manera especial quan parlem d’aquesta variant de les publicacions que són les revistes. Tenen la peculiaritat que el temps, la periodicitat, la puntualitat, en són trets indefugibles que imposen durament la seua llei, i que la intenció i la voluntat d’intervenció en els debats intel·lectuals, estètics, i al capdavall polítics, és encara més palesa. És clar que parlem d’un tipus especial de revistes, les de cultura i pensament.
Fa poc l’aparició gairebé simultània de Caràcters 44, L’Espill 28 i Transfer 3 m’ha suggerit aquesta mena de reflexions. Una aportació a construir aquest país de revistes que, com diu el lema de l’exposició organitzada per l’APPEC per commemorar el seu 25è aniversari, sembla que som. Però tot seguit la realitat, amb la càrrega brutal del seu pes indefectible, ha tallat en sec qualsevol temptació de cofoisme. Aquest dies, l’evocació del terme “País”, no sé ben bé per què, em provoca de seguida reflexions que oscil·len entre la malenconia i la indignació. I pel que fa al panorama de revistes, només apuntaré que bé pot ser atapeït i brillant, sí, però pateix prou i massa l’anormalitat d’una cultura amb problemes seriosos per connectar amb la seua societat. Alguns, en comptes de pensar a resoldre aquests problemes, encara volen afegir-ne de nous, seguint els camins tan coneguts que ens han dut a ser “referents a Europa” i “líders mundials”. Ben mirat, ara no sabria dir en quines matèries.

Gustau Muñoz

L’ATRACCIÓ PER LA INNOCÈNCIA

Avui ha vingut a veure’m Josepa Cucó. Volia proposar-me la publicació de la tesi d’un deixeble seu, Miquel Àngel Ruiz Torres, que va llegir l’any passat a l’Escuela Nacional de Antropología e Historia de Mèxic. La tesi, presentada amb el títol de La atracción por la inocencia. Sociabilidad e imaginario erótico en las comunidades virtuales hispa­nohablantes orientadas a la pedofilia, aborda un tema delicat com és la pedofília a Internet. Els mitjans de comunicació donen noticia, cada vegada amb més freqüència, de la desarticulació per part de la policia de xarxes pedòfiles, la detenció dels seus res­ponsables i l’escorcoll dels ordinadors d’alguns dels consumidors. Del que es va sabent d’aquestes operacions, es poden fer ja dues constatacions importants. L’una és l’enorme increment del consum de material pornogràfic que ha propiciat Internet, gràcies particu­larment a l’accessibilitat (al material) i a l’anonimat (del consumidor: sol, a casa, davant la pantalla) que proporciona la xarxa; un increment que s’ha produït en totes les varie­tats de la pornografia –fins a arribar a una veritable especialització– i, singularment, en la infantil. L’altra és la gran heterogeneïtat dels consumidors, entre els quals hi ha gent de tota mena, sense que siga possible establir cap patró comú: hi ha joves i vells, fins i tot adolescents, analfabets i professors universitaris, obrers, executius, capellans i mili­tars. És cert que es tracta d’un dels delictes que genera més rebuig social i que a molts llocs s’ha arribat a produir una veritable caça del pederasta del veïnat. Sembla com si la qüestió no es pogués tractar –i ho dic per com es tracta habitualment– més que des de la histèria, l’escàndol o el morbo. I, tanmateix, les coses no són tan simples. La pedofília era corrent –i acceptada socialment– a la Grècia clàssica, i difícilment ens escandalitza­ríem avui per les fotografies de xiquetes nues que va fer Lewis Carroll en plena època victoriana, o per la novel·la Mort a Venècia de Thomas Mann, la pel·lícula que sobre el llibre va fer Luchino Visconti i l’òpera també homònima que ja abans havia composat Benjamin Britten, que van ser acusades al seu moment de justificació de la pedofília. Com també, en un altre registre, la Lolita de Nabokov, justament celebrada com una de les grans novel·les del segle XX. De tota manera, no ens enganyem: la pedofília és un delicte, un dels més repugnants i que més pànic moral causa, i el pedòfil, un abusador sexual, que sovint ha estat ell mateix víctima d’abusos. La pedofília és també un gran negoci, que genera molts ingressos als qui mercadegen amb ella i que obliga a abusar de menors per a complaure als qui estan disposats a pagar per veure-ho; un negoci lucratiu i en expansió que perpetua i estén més i més els abusos i el nombre dels abusats, per a satisfer una demanda creixent que Internet ha fet global. Consumir pornografia infantil per la xarxa, delectar-se amb fotografies de xiquets nus o abusats en la pantalla de l’or­dinador, no és cap activitat innocent, sinó que contribueix a alimentar el negoci i a fer que continuen els abusos. El tema, en tot cas, és complex, violent, difícil de tractar fins i tot en un bloc, i necessita d’un lli­bre com aquest. Un llibre solvent, acadèmic, de recerca i reflexió, que fuig de la histèria i el mor­bo –i per això no es vendrà a milers en les grans llibreries–, però que farien bé de llegir juris­tes, jutges, advocats, metges, perio­distes, policies i guàrdies civils, que han de tractar cada dia amb la matèria, i també tots els qui vulguen entendre millor un tema que alça tantes passions i tanta alarma social. És també una de les tasques que té i justi­fi­quen una editorial universitària.

Antoni Furió

TRADUIR HERODOT

El País obre avui la primera pàgina amb un titular obscè: “Cataluña segregará a los niños africanos fuera de la red escolar”. I és obscè no pel contingut de la notícia, que després resulta tota una altra cosa diferent a la que es vol donar a entendre, sinó per la terminologia que es fa servir en l’encapçalament i en el cos del text, que pretén associar una decisió política de la Generalitat amb la discriminació racial soferta pels negres als Estats Units i a Sud-àfrica, i, sobretot per haver-la portat a la primera pàgina, donant-li una magnitud i un biaix que no té la notícia en ella mateixa. És ben conegut l’anticatalanisme del diari madrileny, però sembla que avui n’ha fet un gra massa. Gustau Muñoz, sempre tan perspicaç, em diu que potser El País està preparant el clima propici per a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, presumi­blement contrària als interessos catalans. Si fos així, i tot fa pensar que ho serà, el Tribunal Constitucional haurà desautoritzat una llei aprovada no sols pel Parlament català i les Corts espanyoles, sinó també per la majoria dels catalans que la van votar en referèndum. La sobirania popular haurà quedat, una vegada més, en entredit.
Fa temps que només compre El País els dissabtes. Ho faig per comprovar que ha eixit –i on, en quina pàgina– l’anunci que publiquem cada setmana a Babelia. Estic subscrit a l’edició digital del diari, però normalment no passe dels titulars, d’algun article d’opinió i de la programació televisiva. Com a suplement literari, és ben fluix, inferior al de l’ABC i al de La Vanguardia, però és el periòdic de més tirada i has d’anunciar-t’hi. Ara, és cert que és dolent: no sols ha anat escurçant l’espai dedicat als llibres, sinó que s’hi ressenyen sobretot els llibres publicats pels segells editorials del propi grup de comunicació, en un hàbil però indecorós exer­cici de sinèrgia empresarial.
Tracte de compensar les mancances dedicant el dissabte a llegir altres suplements: Le Monde des Livres, que apareix la vesprada del dijous, el Times Literary Suplement i PRL, una revista bimestral publicada a Nova York i destinada als lectors llatinoamericans (les inicials signifiquen Primera Revista Latinoamericana), que no sé per què –però ho agraesc– m’envien puntualment al despatx de PUV. Le Monde ha baixat molt, fins i tot en nombre de pàgines, però té encara l’atractiu que t’abstrau de l’asfixiant atmosfera de la “cultureta” espanyola, invariablement obsedida amb el català i el catalanisme, t’informa de les novetats literàries en francès i, sobretot, t’obsequia amb esplèndids dossiers sobre cultures i literatures d’arreu del món. Ni França ni la cultura francesa són ja el que eren, però la seua voluntat d’univer­salisme es manté intacta. No cal dir que, en el camp de l’assaig, la història i les ciències humanes i socials, el suplement de Le Monde és una de les nostres principals fonts d’infor­mació, un viver de (bons) suggeriments per a qualse­vol editor.
PRL és una bona revista de llibres per al públic llatinoamericà, feta, com he dit, des de Nova York. Els seus col·laboradors són crítics, escriptors i professors d’universitats llatinoamericanes i nord-americanes, que escriuen sobre llibres publicats en castellà i en anglès. Els temes abordats en l’últim número van des de la caracterització del peronisme i la crítica de la darrera novel·la de Vargas Llosa a les cròniques de periodistes llatinoamericans de visita per la Unió Soviètica, la Xina de Mao i la Cuba de Fidel, o la indecisa i canviant identitat dels portorriquenys, que es debaten entre l’actual situació d’estat lliure associat als Estats Units i l’annexió total, com a estat 51 de la Unió, però que ja no contemplen la inde­pendència.
PRL és, com dic, una bona revista, amb articles excel·lents sobre la cultura llatino­americana o hispànica, més enllà de les estretors que constrenyen els suplements literaris espanyols –¿ens sorprendrem que la mirada que dóna Babelia de tant en tant a la literatura llatinoamericana es limite als autors de la casa, als autors d’Alfaguara i altres editorials del grup, o als fastos que acompanyen els congressos internacionals de la llengua espanyola?, una mirada, per tant, amb orelleres–, que val la pena seguir per a estar-ne informat. Com la majoria de les revistes de llibres d’arreu del món, PRL s’interessa sobretot pel que li és propi: la cultura i la literatura llatinoamericanes. De la mateixa manera que les revistes cata­lanes, espanyoles, italianes o alemanyes s’ocupen preferentment de les respectives cultures i literatures.
Les revistes britàniques i nord-americanes són una altra cosa. També informen, és clar, de la cultura i la literatura anglòfones, però el seu abast i les seues preocupacions són més universals. Tant perquè l’interès dels seus lectors s’escampa per sobre el que passa i es fa a tot el món –herència d’un passat imperial recent, si no encara vigent–, com sobretot perquè tot (o quasi tot) el que passa i es fa al món es diu en anglès. Altrament, el seu abast no deixaria de ser molt circumscrit. Tot el que es vol que tinga una projecció universal –des de la creació literària a la producció científica– es tradueix a l’anglès, veritable llengua franca de la nostra contemporaneïtat. De manera inversa, tot el que es diu i s’escriu en anglès arri­ba a tot arreu. L’anglès, llengua compartida, és ja la nostra llengua de comunicació cultural, per damunt de les insuficiències de les nostres llengües pròpies –insuficiències no en tant que llengües sinó en tant que vehicles culturals. En cap altra llengua, en efecte, no troba­rem, per no eixir del camp de l’erudició clàssica, edicions crítiques i actualitzades de tot el llegat cultural grecollatí. És cert que els alemanys hi han fet una bona tasca, i que en català comptem amb aquesta obra magna que és la col·lecció Bernat Metge. Però tot i la seua excel·lència, de la qual ens podem ben enorgullir, la Bernat Metge no arriba ni als quatre-cents títols, quan les obres gregues i llatines que han arribat fins a nosaltres es compten per milers i, naturalment, només ens són accessibles, la majoria, en edicions angleses o traduï­des a l’anglès. I això mateix ho podríem fer extensible a les antigues cultures egípcies, mesopotàmi­ques, xineses i hindús (sempre en plural, perquè parlem de successius estrats culturals, des dels dies remots d’Ur), de les quals no hi ha molt publicat (jeroglífics, textos cuneïformes, cal·ligràfics o vèdics) en altres llengües que no siguen l’anglès.
Un dels articles de The Times Literary Suplement que estic llegint està dedicat a “Les edats d’Herodot” Heròdot, l’historiador, geògraf i antropòleg grec del segle V a.C. que ha estat tradicionalment considerat el pare de la història (i de la geografia i l’antropologia), va fer guanyar molts diners l’any passat a les majors de Hollywood amb la pel·lícula 300 basada en el seu relat de la guerra de les Termòpiles. La pel·lícula ha estat justament atacada per la crítica, per l’extrema violència i pel maniqueisme sectari, no exempt d’un cert racisme –con­tra els perses, antecessors dels iranians actuals–, que destil·la, de la mateixa manera que Heròdot ja es va llaurar una mala reputació entre els seus contemporanis per crèdul i fanta­siós. Una mala reputació alimentada entre altres pel seu successor Tucídides, que es prete­nia més seriós i li disputava el títol de “pare de la història”. L’autora de l’article, Edith Hall, el veu també com una mena de pare fundador de l’Orientalisme, en el sentit que Edward Said donava al terme, de fantasies imperialistes occidentals.
Heròdot ha tingut moltes i diverses reputacions al llarg dels segles. Se l’ha con­dem­nat i se l’ha rehabilitat successivament. S’ha recomanat la seua lectura als col·legis victorians de xics i xiques, se l’ha reivindicat com a pare del conte curt i se l’ha considerat la nostra millor font del món arcaic grec. La reivindicació començà ja al segle XVI, amb l’Apologia pro Herodoto de Stephanus, que comparava les descripcions etnogràfiques dels bàrbars de l’autor grec amb els informes que començaven a arribar sobre els salvatges del Nou Món. La primera traducció a l’anglès de les Històries d’Heròdot data de 1584 i, des d’aleshores, no han deixat de fer-se’n successives edicions. Al segle XVIII, al XIX i, sobretot, al XX. Cada època ha tingut el “seu” Heròdot. També la nostra. L’article analitza les últimes edicions que s’han publicat, per Oxford University Press i Cambridge University Press, de manera simultània i independent, així com les aportacions més recents al coneixement i la interpre­tació de l’obra d’Heròdot.
És cert que Anglaterra té una llarga i sòlida tradició d’estudis clàssics. Que el grec i el llatí formaven part del curriculum acadèmic de les elits britàniques i que molts estudiants eren capaços de llegir directament, sense necessitat de traducció, els autors antics, que els eren tant o més familiars que els escriptors anglosaxons. Però també ho és que el món anglòfon, el que no té, i és bo, ho tradueix. Com les notables contribucions a l’estudi d’Heròdot d’Arnaldo Momigliano i David Asheri. Heròdot, nascut a Halicarnàs, a la costa jònica d’Àsia, va passar l’última part de la seua vida al sud d’Itàlia. Momigliano i Asheri, dos jueus italians, van ser perseguits pel feixisme i hagueren de fugir d’Itàlia, l’un a Anglaterra i l’altre a l’aleshores Palestina britànica. Momigliano, professor a les universitats d’Oxford i Londres, ja era bastant conegut. D’Asheri s’acaben de traduir ara a l’anglès els seus comentaris als quatre primers llibres de les Històries d’Heròdot. Un volum de 722 pàgines, publicat per Oxford University Press, que costa 165 lliures (prou més de 200 euros).
Naturalment, no es poden deixar de contestar les contínues provocacions. No es pot deixar de parlar del Manifiesto por una lengua común, de la desnaturalització de l’Estatut o de la línia editorial d’El País. Però tampoc no podem deixar que ens marquen l’agenda, que hajam de parlar sempre a la contra, del que ells volen i quan ells volen. Hauríem de parlar també d’Heròdot, de les seues traduccions, dels seus mètodes i el seu estil, un tema apassio­nant i d’alta cultura, propi del país normal, de la cultura normal, que volem ser. No hi ha encara cap edició completa dels nou llibres de les Històries. Manuel Balasch va traduir els dos primers per a la Bernat Metge, i Joaquim Gestí els dos següents, però encara en falten cinc. Rubén J. Montañés n’ha traduït sis llibres –en dos volums– per a la col·lecció juvenil L’Esparver clàssic, de La Magrana. Però ens falta encara una edició crítica de referència. Potser PUV?

Antoni Furió