Els grans historiadors es distingeixen sovint per fer evident el que, només després de llegir-los, ens sembla que era obvi. Ho he escrit, això, fa poc, a propòsit del llibre de Witold Kula, Teoria econòmica del sistema feudal, a punt d’aparèixer en català a les Publicacions de la Universitat de València. L’historiador polonès sostenia, en un temps no massa propici per al pensament lliure, a un costat i l’altre del teló d’acer, que la teoria econòmica, en tant que inspirada en un sistema econòmic i social concret, el capitalisme, no podia donar compte de la racionalitat econòmica de tots els altres sistemes que ha conegut la humanitat. En poques paraules, que les lleis del capitalisme no eren universals, ni en el temps ni en l’espai, vàlides per a totes les èpoques i totes les cultures, que –com ara el feudalisme–, analitzades des d’una perspectiva capitalista, semblaven irracionals des del punt de vista econòmic.
I tant que era racional, el feudalisme! El que passa és que la seua racionalitat econòmica no era la capitalista, sinó que tenia la seua pròpia lògica, regida per unes altres lleis que les estrictes de l’oferta i la demanda. Això, que avui sembla de caixó, només ho sembla després que Kula s’hagués aixecat contra l’ortodòxia de la Teoria Econòmica i hagués formulat una teoria específica del sistema feudal.
Cada dia ensopeguem amb atemptats semblants contra la intel·ligència, que només es revelen com a tals després d’haver estat denunciats per algun historiador més exigent i rigorós. Durant molt de temps, els historiadors han considerat que la família romana estava governada despòticament pel paterfamilias, sota l’autoritat omnímoda del qual se situaven tots els seus membres, la dona, els fills i els esclaus, assimilats en la seua dependència del pare/amo; només després de la mort d’aquest emergiria la diferència entre els fills i els esclaus. Ara bé, tot i la subordinació dels fills a la potestas del cap de família, ja podem suposar, per pur sentit comú i per molt que els contemporanistes ens vulguen convèncer que la família (com el mercat, l’estat, la nació, com tot, en definitiva) és una creació contemporània, que els esclaus eren tractats de manera diferent de com eren tractats els fills de l’amo. Alguna mena d’afecció, per poca que fos, devia haver-hi entre pares i fills, en contra dels historiadors més ortodoxos sobre aquest punt, des del moment que, al costat dels termes llatins més formals de pater i mater, n’hi havia d’altres més informals com tata i mamma, equivalents als nostres papà i mamà. Una obvietat, sí, però després que els historiadors ens hagen recordat –en contra d’altres historiadors– que el món no començà despús-ahir.
Antoni Furió
I tant que era racional, el feudalisme! El que passa és que la seua racionalitat econòmica no era la capitalista, sinó que tenia la seua pròpia lògica, regida per unes altres lleis que les estrictes de l’oferta i la demanda. Això, que avui sembla de caixó, només ho sembla després que Kula s’hagués aixecat contra l’ortodòxia de la Teoria Econòmica i hagués formulat una teoria específica del sistema feudal.
Cada dia ensopeguem amb atemptats semblants contra la intel·ligència, que només es revelen com a tals després d’haver estat denunciats per algun historiador més exigent i rigorós. Durant molt de temps, els historiadors han considerat que la família romana estava governada despòticament pel paterfamilias, sota l’autoritat omnímoda del qual se situaven tots els seus membres, la dona, els fills i els esclaus, assimilats en la seua dependència del pare/amo; només després de la mort d’aquest emergiria la diferència entre els fills i els esclaus. Ara bé, tot i la subordinació dels fills a la potestas del cap de família, ja podem suposar, per pur sentit comú i per molt que els contemporanistes ens vulguen convèncer que la família (com el mercat, l’estat, la nació, com tot, en definitiva) és una creació contemporània, que els esclaus eren tractats de manera diferent de com eren tractats els fills de l’amo. Alguna mena d’afecció, per poca que fos, devia haver-hi entre pares i fills, en contra dels historiadors més ortodoxos sobre aquest punt, des del moment que, al costat dels termes llatins més formals de pater i mater, n’hi havia d’altres més informals com tata i mamma, equivalents als nostres papà i mamà. Una obvietat, sí, però després que els historiadors ens hagen recordat –en contra d’altres historiadors– que el món no començà despús-ahir.
Antoni Furió
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada