divendres, 24 d’octubre de 2008

Frankfurt 2008

Gairebé tots els anys hi sol haver en el nostre país algun autor famós o famosillo que es despenja amb un exabrupte contra la Fira de Frankfurt. Que és desmesurada, freda, impersonal i s’assembla més a un soc de mercaders que a una veritable trobada de la cultura. Que a ell li va més la Fira de Madrid, molt més càlida i humana i on pot tenir un contacte més directe amb els seus lectors, parlar amb ells, signar llibres i extasiar-se amb la contemplació de la cua d’aquells que esperen acostar-se a ell. És veritat, en la Fira de Madrid vendrà desenes i fins i tot centenars d'exemplars de les seues obres; de la Fira de Frankfurt, en canvi, depèn que el llegesquen milers o milions de lectors de diferents països. És possible, per altra banda, que en contrast amb l'entusiasme que aixeca al seu pas per la de Madrid, en la de Frankfurt ni tan sols el reconeguen ni el tracten com creu que es mereix. D'ací la seua malvolença contra els mercaders (que, en aquest cas i al contrari que els del Nou Testament, no comercien a les portes del temple, fora d'ell, sinó en el més sagrat del seu interior). Puc assegurar-li en tot cas que Orhan Pamuk, l'escriptor turc que ha inaugurat l'edició de la fira d'aquest any, alça autèntiques passions entre els assistents, com també els grans autors coneguts –i reconeguts– pel públic internacional. Amb Pamuk han vingut més de 300 escriptors i 800 traductors, intèrprets, artistes, músics, il·lustradors, agents literaris, impressors, editors, llibreters, bibliotecaris i altra gent relacionada amb el món de la cultura, procedents de Turquia, el país que ha pres aquest any el relleu de la cultura catalana com a convidat d'honor de la fira. És, per descomptat, una oportunitat única per a “vendre” un país, una cultura. L'any passat, la cultura catalana va aconseguir que es traduïssen cinquanta títols a diverses llengües (xifra que s'ha mantingut aquest any, el que confirma que la presencia en la Fira no es redueix a una pura operació mediàtica i que, si les coses es fan bé, els resultats poden ser sostinguts i duradors). Turquia pot aspirar a més; d'antuvi disposa ja d’un premi Nobel, el citat Orhan Pamuk, un gran escriptor i un intel·lectual compromès amb la llibertat de la cultura i el pensament en el seu país, que no va tenir empatx a criticar davant el mateix president de Turquia, en la cerimònia inaugural, la censura que encara sofreixen els llibres en el país.
Naturalment, tots els anys hi ha polèmica. L'any passat va ser l'absència d'escriptors en castellà en la delegació de la cultura catalana. Una imbecil·litat –no l'absència, sinó la polèmica– creada artificialment des de la premsa madrilenya. En Catalunya pot haver-hi dues llengües –o més, si incloem les dels immigrants majoritaris–, però la cultura catalana, que era la convidada d'honor, s'expressa en català; en el Líban i a Algèria hi ha escriptors que escriuen en àrab i altres que escriuen en francès, però si la convidada és la cultura àrab, la llengua representada és l'àrab, i no hi ha més cas. Aquest any la polèmica és sobre el tracte que Turquia dispensa als kurds, que no és de rebut, però que no entela el valor i interès de la literatura turca, de la cultura turca en general.
La Fira de Frankfurt és, doncs, un gran esdeveniment cultural. Però, és veritat, és també o sobretot un lloc per a fer negocis, per a mercadejar, per a intentar guanyar diners amb una mercaderia tan peculiar com el llibre, que ni tan sols –com ara ja sabem– és un objecte físic, sinó un contingut que es pot oferir, comprar i llegir en diferents suports, des del paper al CD, la pantalla de l'ordinador connectada a Internet o el lector amb tinta electrònica que ja comercialitzen Amazon i Sony. Ahir ja es profetitzava per aquí que en deu anys el llibre digital haurà substituït l'imprès en paper. Pot ser que això siga veritat en alguns àmbits, com les grans obres de referència, enciclopèdies i diccionaris, en els materials didàctics (necessariament multimèdia) i en les revistes d'investigació, però encara quedaran sectors, com la creació literària o les revistes culturals, on la “migració” al nou suport serà molt més lenta.
La Fira de Frankfurt, al contrari que la de Madrid, no és una fira oberta al gran públic (només l'últim dia). És una fira de professionals. De professionals del llibre, que són a més grans lectors, els primers a gaudir del seu propi treball. Perquè els puc assegurar que sol ser gent intel·ligent, que guanyaria més en altres camps més lucratius, però prefereix seguir en aquest, potser perquè només es viu una vegada i al final de la vida, quan es mira cap a enrere, un espera haver fet una mica més que guanyar diners, que amassar una petita o gran fortuna que, de totes maneres, ha de deixar als seus hereus, que vaja vostè a saber en què la gastaran. Però sí, Frankfurt és una colossal kermesse de firants de tot el món –uns 7.000 expositors, entre editors, distribuïdors, llibreters, bibliotecaris, agents literaris, impressors tradicionals, promotors de noves tecnologies vinculades amb la informació i la comunicació–, apinyats en un macroespai on totes les xifres són esbalaïdores: més de cent països representats, més de 400.000 llibres –en tots els seus suports– exposats, més de 2.700 activitats paral·leles (exposicions, seminaris, conferències, presentacions de llibres i col·leccions, concerts, vetllades culturals…), més de... Tot a Frankfurt és gegantesc, i no obstant això El País redueix la seua informació sobre la fira a anunciar que una editorial del grup Prisa ha comprat els drets d'una novel·la sobre vampirs de Guillermo del Toro, més conegut fins a la data com director de cinema. Per a El País Guillermo del Toro s'ha convertit en l'autèntic protagonista de la fira; però jo, si no arribe a llegir el periòdic, no me n'hauria assabentat.
El veritable problema de Frankfurt són les seues proporcions. És tan descomunal, que cadascun dels seus vuit pavellons és tan gran com la major de les restants fires del món. I això dificulta el coneixement mutu. El món anglosaxó es concentra en el pavelló 8, l'únic que disposa de mesures de seguretat en les portes d'accés. I és tot un món a part, fins al punt que és possible que molts dels expositors allí instal·lats hagen vingut des d'Estats Units i no s'hagen mogut dels seus estands. També és feliç en la seua autarquia Alemanya, que ocupa dos pavellons, el 3 i el 4, i que igual que anglesos, nord-americans, canadencs, australians, etc. etc., tenen bastant amb els seus propis llibres i els seus propis autors. No vénen a Europa a comprar, sinó a vendre. En contrast amb els abarrotats pavellons germans i anglosaxons, els europeus i llatinoamericans estan menys concorreguts: el 6, on està França, que ja no és la potència cultural i editorial que era, i el 5, on se situen Espanya i Itàlia. L'assistència encara es rarifica més en els espais reservats als països asiàtics, islàmics i africans. Els espanyols vénen sobretot a comprar. Tenen poc a vendre i caminen a l'aguait del best seller que millore els seus comptes de resultats i sobre els quals s'han basat la fama i la fortuna de tants editors aclamats en la península.
Publicacions de la Universitat de València (PUV) té el seu propi estand des de fa uns anys en el 4.2, el pavelló dedicat a l'edició acadèmica i cientificotècnica. No és un mal lloc. És on se li posa ja una cara al futur. On tenen lloc els debats més interessants, on s'experimenta amb les noves tecnologies, on es formen els grans consorcis de la nova era digital. Fa temps que som socis de l'Amsterdam University Press, segurament la millor editorial universitària europea continental (he d'afegir l'adjectiu “continental” perquè també a Europa, encara que a Gran Bretanya, estan radicades les dues millors del món, Oxford University Press i Cambridge University Press, amb qui també tenim negocis, no creguen). Avui han intentat convèncer-nos que ens sumem, com a socis espanyols, al seu nou projecte editorial, la publicació en Open Access de llibres d'humanitats i ciències socials. De moment disposen de tres socis holandesos, un britànic, un francès, un alemany i un altre italià. Podria ser una bona iniciativa, però cal estudiar-la amb calma abans d'adherir-s’hi. Sobretot per a saber en què es diferencia dels repositoris que ara impulsen algunes universitats espanyoles, entre elles la de València, a imatge i semblança del MIT. Potser una bona diferència siga que el projecte l’impulsen editorials universitàries, i és que tota publicació, encara que siga en la xarxa, exigeix un editor, l'atenció i la cura que posa un editor. Després estan els aspectes econòmics, més espinosos. Ja veurem. El que és cert és que és un projecte intel·ligent, que és un projecte europeu (per fi no anem a remolc dels americans!), que és un projecte universitari i que està directament vinculat al desenvolupament de les noves tecnologies. Això és, que pretén aconseguir una major, millor, més ràpida i més fàcil difusió del coneixement científic i acadèmic, dels resultats de la investigació en els diferents camps del saber, dels materials didàctics, de la reflexió sobre els problemes i les preocupacions socials del nostre temps. I això és només una petita part del que ofereix Frankfurt (a part, és clar, d'una escapada a la casa de Goethe, d’alternar de nit en una de les nombroses festes ofertes pels editors locals o d'acabar la vetllada en un local de jazz escoltant la veu gastada i ronca de la negra americana que el regenta i que només canta quan els clients habituals li ho demanen). Qui va dir que Frankfurt no mereixia ja la visita i que preferia la fira més racial del parc del Retiro?


Antoni Furió