Revise amb interès el núm. 20 de UneLibros quan dos companys de tasques editorials m’han convençut d’una cosa simple: he de seguir alimentant la secció editorial; això no impedeix que el bloc reculla el mateix contingut i l’òbriga al camp de l’opinió immediata, directa.
Com a primer apunt en el doble espai recull la impressió positiva que m’ha produït aquest núm. 20. És més, subscric alguna de les seues pàgines i reitere que l’edició universitària no sols no ha de relegar l’espai de la docència, sinó que l’ha de dotar de diversitat.
Per altra banda, s’informa de l’existència de diversos projectes d’edició electrònica; una dada que ens fa recordar que si bé no s’ha de renunciar a l’edició digital, hauríem de reconèixer que no es tracta d’editar més; ara per ara, es tracta de pensar models d’edició diversos d’acord amb fins associats al procés d’aprenentatge o de difusió de la investigació. La pregunta que ens hem de fer és clara: Quines alternatives ens obri la digitalització i la reforma de les pràctiques docents en la Universitat? Quina alternativa i quin pla estem en condicions de reproduir? Què legitima aquesta alternativa des de tots els punts de vista, és a dir, des de l’epistemologia, la didàctica, la sociologia?
En tot cas, la presa de decisions per part de les universitats ha de tenir en compte l’advertiment que recull un matisat document de la CRUE: "Les inversions en TIC han de ser analitzades amb molta cura, ja que resulten molt arriscades, perquè requereixen sumes de diners importants que es col·loquen en actius sotmesos a una ràpida obsolescència”.1 Després d’aquesta oportuna observació, s’hi apunta una possible solució: "Les universitats haurien de promoure més el desenvolupament de projectes TIC en cooperació amb altres institucions i agents socials i professionals". D’aquesta cooperació no sorgirien només projectes, sinó projectes de qualitat contrastada. Els concursos locals poden ocultar molta mediocritat.
És a dir, l’important és pensar i dissenyar un pla editorial en el desenvolupament del qual cooperen els editors privats i els universitaris, altres àmbits de l’administració autonòmica i estatal —que, per cert, trobarien en el desenvolupament d’aquests projectes la forma de configurar un sector productiu d’alt interès social i econòmic. Probablement això obligue a redimensionar les empreses editores i els projectes, però no ens hem de quedar sense analitzar el problema fins que es retire del nostre possible camp de joc i, per descomptat —aquest el meu gran temor—, fins i tot del camp d’activitat de l’edició privada nacional.
Per la meua part, vull manifestar que no és possible promoure el desenvolupament en cooperació sense canviar la subvenció en inversió i sense discutir un pla editorial de producció de continguts amb la finalitat d’obtenir el número crític d’usuaris capaç de vèncer el cost i l’obsolescència d’aquest tipus de productes. Les mancances econòmiques del futur immediat aconsellen una administració de recursos; de cap manera, absència de projectes.
Com a primer apunt en el doble espai recull la impressió positiva que m’ha produït aquest núm. 20. És més, subscric alguna de les seues pàgines i reitere que l’edició universitària no sols no ha de relegar l’espai de la docència, sinó que l’ha de dotar de diversitat.
Per altra banda, s’informa de l’existència de diversos projectes d’edició electrònica; una dada que ens fa recordar que si bé no s’ha de renunciar a l’edició digital, hauríem de reconèixer que no es tracta d’editar més; ara per ara, es tracta de pensar models d’edició diversos d’acord amb fins associats al procés d’aprenentatge o de difusió de la investigació. La pregunta que ens hem de fer és clara: Quines alternatives ens obri la digitalització i la reforma de les pràctiques docents en la Universitat? Quina alternativa i quin pla estem en condicions de reproduir? Què legitima aquesta alternativa des de tots els punts de vista, és a dir, des de l’epistemologia, la didàctica, la sociologia?
En tot cas, la presa de decisions per part de les universitats ha de tenir en compte l’advertiment que recull un matisat document de la CRUE: "Les inversions en TIC han de ser analitzades amb molta cura, ja que resulten molt arriscades, perquè requereixen sumes de diners importants que es col·loquen en actius sotmesos a una ràpida obsolescència”.1 Després d’aquesta oportuna observació, s’hi apunta una possible solució: "Les universitats haurien de promoure més el desenvolupament de projectes TIC en cooperació amb altres institucions i agents socials i professionals". D’aquesta cooperació no sorgirien només projectes, sinó projectes de qualitat contrastada. Els concursos locals poden ocultar molta mediocritat.
És a dir, l’important és pensar i dissenyar un pla editorial en el desenvolupament del qual cooperen els editors privats i els universitaris, altres àmbits de l’administració autonòmica i estatal —que, per cert, trobarien en el desenvolupament d’aquests projectes la forma de configurar un sector productiu d’alt interès social i econòmic. Probablement això obligue a redimensionar les empreses editores i els projectes, però no ens hem de quedar sense analitzar el problema fins que es retire del nostre possible camp de joc i, per descomptat —aquest el meu gran temor—, fins i tot del camp d’activitat de l’edició privada nacional.
Per la meua part, vull manifestar que no és possible promoure el desenvolupament en cooperació sense canviar la subvenció en inversió i sense discutir un pla editorial de producció de continguts amb la finalitat d’obtenir el número crític d’usuaris capaç de vèncer el cost i l’obsolescència d’aquest tipus de productes. Les mancances econòmiques del futur immediat aconsellen una administració de recursos; de cap manera, absència de projectes.
G. Quintás
___________
1 Las tecnologías de la información y las comunicaciones en el sistema universitario español, Madrid, 2004, p. 86. La data d’edició no resta valor a la reflexió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada