El bloc de PUV

Vetllada musical i literària

2011-03-09T14:27:00.004+01:00

A propòsit de la presentació del llibre:

Sangre Azul
Vida y delirio de Margarita Ruiz de Lihory

Divendres, 11 de març, 19.30 h

Bibliocafé · C/ Amadeo de Saboya, 17 · Valencia

Amb l’actuació d’Eva Dénia i Carles Carrasco que acompanyaran a l’autor.

NOVETAT «L’ofici de raonar»

2011-03-04T10:23:00.008+01:00

L’ofici de raonar
Societat, economia, política, valencianisme

Vicent Soler
2011 · 978-84-370-8012-3 · 20€

Aquest llibre recull un conjunt ampli d’articles i textos publicats per Vicent Soler −generalment a la premsa (diaris Levante-EMV i El País, revistes com El Temps i Saó, etc.)− al llarg dels darrers catorze anys, en els quals la societat valenciana ha viscut un període peculiar d’expansió econòmica amb data de caducitat, de grans projectes avui en crisi, d’hegemonia de la dreta, de convulsions judicials derivades de la corrupció i d’ajornament sistemàtic de la solució dels problemes reals.

L’ofici de raonar tracta d’allò que tan bé s’adiu amb la meua doble condició de professor d’universitat i de ciutadà amb vocació pública: raonar, enraonar. Fer-me entendre des de la conversa pacífica i argumentativa per tal de canviar un entorn social que m’estime, però que m’agradaria millor.
Vicent Soler

Aquests articles recullen dues de les motivacions personals més imperioses de Vicent Soler: el desig de divulgar el seu pensament socioeconòmic i, alhora, l’esperança que aquest servesca per a fer progressar el seu país.
Martí Domínguez

Vicent Soler (Rocafort, 1949) és catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat de València. Des dels anys de la clandestinitat antifranquista ha estat un actor polític destacat a les files del socialisme valencià. Ha estat conseller d’Administració Pública de la Generalitat Valenciana, vicepresident de les Corts Valencianes i regidor de l’Ajuntament de València. És col·laborador habitual de premsa i autor d’un gran nombre de treballs acadèmics. Altres obres: Evolución de la economía valenciana 1878-1978, Guerra i expansió industrial: País Valencià, 1914-1923, «Estudi introductori» a la nova edició de La via valenciana d’Ernest Lluch. A hores d’ara és president de la Fundació Ernest Lluch (Secció Valenciana).

Una victoria defensiva

2011-02-23T12:13:00.002+01:00

Un libro relata la importancia de la suma de combates por el control de Valencia en el devenir de la Guerra Civil

Quizás porque no haya alcanzado el renombre de batallas como Belchite, el Ebro, Madrid, Guadalajara o Jarama. Porque se luchara a lo largo de un disperso frente de más de 150 kilómetros o porque no tomaran parte en ella mitos de la iconografía republicana como El Campesino, Líster o Modesto, la batalla por Valencia no ha ocupado un lugar destacado en la historiografía de la Guerra Civil.

Sin embargo, a lo largo de un centenar de días, entre principios de abril y el 25 de julio de 1938 se sucedieron una serie de intensos combates por el control de Valencia que influyeron de forma determinante en la moral de las tropas republicanas y en el transcurso de la contienda en un momento en el que resistir -para la República- podía ser sinónimo de victoria si la guerra contra el fascismo daba el salto a todo el continente, como finalmente sucedería en septiembre de 1939.

Edelmir Galdón destaca estos aspectos en su obra La Batalla por Valencia, una victoria defensiva. El libro supone una aportación novedosa a la literatura relacionada con la Guerra Civil no solo por reivindicar la importancia de los combates que se sucedieron por la conquista de la ciudad. También porque Galdón se ha aproximado al tema desde lo que se podría definir como la curiosidad del excursionista. "Hago muchas excursiones y en ellas observé la cantidad de restos de líneas de resistencia y construcciones militares que había por la zona de Espadà y que en ninguna parte había información suficiente sobre todo aquello. El libro es el resultado de las investigaciones que hice por explicarlo", relata.

La lucha por Valencia comenzó tras la derrota de la batalla de Teruel y la "debacle militar" de la ofensiva de Aragón que acabó con la división de la zona republicana en dos y la irrupción en Vinaròs de las tropas franquistas. Franco se fijó entonces la captura de Valencia como el siguiente objetivo dada su importancia como principal puerto de entrada de provisiones y munición de la República.

Sin embargo, el avance fulgurante de las tropas sublevadas se topó con la resistencia del Ejército Popular, que recuperó parte de la moral perdida. Galdón destaca la importancia de la batalla por Valencia en retrasar el desenlace de la guerra y en desgastar al ejército franquista mientras el Estado Mayor republicano preparaba la ofensiva del Ebro. Buena parte del mérito lo atribuye a la llamada línea XYZ -"las tres últimas letras del alfabeto porque detrás ya no quedaba nada hasta Valencia"- una estructura defensiva de trincheras desde la sierra de Javalambre, pasando por la sierra del Toro hasta la localidad de Almenara, de la que se recogen numerosos testimonios gráficos que aún perduran.

Article publicat per Jaime Prats a El País, el dimecres 23 de febrer de 2011.

Pensar el País Valencià en temps de globalització

2011-02-22T12:18:00.005+01:00

Presentació de la segona edició del volum col·lectiu
«Vida amunt i nacions amunt»

Hi intervindran:

Ferran Archilés, Universitat de València

Àngel Calpe, Acadèmia Valenciana de la Llengua

Agustí Colomer, Unió Democràtica del Poble Valencià

Francesc Pérez Moragón, Universitat de València

Dijous, 24 de febrer. 19,30h.

Fòrum de Debats · La Nau · C/ Universitat, 2 · València

José Luis Canet Vallés, nou director del Servei de Publicacions de la Universitat

2011-02-21T13:28:00.000+01:00

El catedràtic de Filologia Espanyola José Luis Canet Vallés és el nou director del Servei de Publicacions de la Universitat de València. Canet va ser nomenat el 20 de gener i va prendre possessió del càrrec el passat dimecres 26, substituint així l’anterior director, Antoni Furió.

José Luis Canet Vallés va ser degà de la Facultat de Filologia entre els anys 2002 i 2005; ha sigut membre de la Comissió del Servei de Publicacions de la Universitat de València (1996-2002); i ha dirigit el Servei d’Informació Bibliogràfica (Servei de Biblioteca) de la Universitat del 1990 al 2002.
A més, ha format part de la Comissió Tècnica del Pla d’Estudis de Biblioteconomia i Documentació del 1994 al 1995, entre altres càrrecs administratius i de gestió. Fins l’any passat, Canet ha sigut membre assessor del rector per a la Reforma dels Plans d’Estudi, un càrrec que ha ostentat durant dos anys.

Pensar el País Valencià en temps de globalització

2011-02-18T13:28:00.003+01:00

El proper dijous, 24 de febrer, a les 19,30h dins el Fòrum de Debats que celebra la Universitat de València a La Nau (C/Universitat, 2), hi haurà la taula redona «Pensar el País Valencià en temps de globalització», a propòsit de la segona edició del volum col·lectiu «Vida amunt i nacions amunt».
En ella hi intervindran: Ferran Archilés (Universitat de València), Àngel Calpe (Acadèmia Valenciana de la Llengua), Agustí Colomer (Unió Democràtica del Poble Valencià) i Francesc Pérez Moragón (Universitat de València). Abelard Saragossà (Universitat de València)serà l’encarregat de moderar l’acte.

Us hi esperem!

CANVIAR LA SUBVENCIÓ EN INVERSIÓ

2010-06-16T10:59:00.001+02:00

Revise amb interès el núm. 20 de UneLibros quan dos companys de tasques editorials m’han convençut d’una cosa simple: he de seguir alimentant la secció editorial; això no impedeix que el bloc reculla el mateix contingut i l’òbriga al camp de l’opinió immediata, directa.
Com a primer apunt en el doble espai recull la impressió positiva que m’ha produït aquest núm. 20. És més, subscric alguna de les seues pàgines i reitere que l’edició universitària no sols no ha de relegar l’espai de la docència, sinó que l’ha de dotar de diversitat.
Per altra banda, s’informa de l’existència de diversos projectes d’edició electrònica; una dada que ens fa recordar que si bé no s’ha de renunciar a l’edició digital, hauríem de reconèixer que no es tracta d’editar més; ara per ara, es tracta de pensar models d’edició diversos d’acord amb fins associats al procés d’aprenentatge o de difusió de la investigació. La pregunta que ens hem de fer és clara: Quines alternatives ens obri la digitalització i la reforma de les pràctiques docents en la Universitat? Quina alternativa i quin pla estem en condicions de reproduir? Què legitima aquesta alternativa des de tots els punts de vista, és a dir, des de l’epistemologia, la didàctica, la sociologia?
En tot cas, la presa de decisions per part de les universitats ha de tenir en compte l’advertiment que recull un matisat document de la CRUE: "Les inversions en TIC han de ser analitzades amb molta cura, ja que resulten molt arriscades, perquè requereixen sumes de diners importants que es col·loquen en actius sotmesos a una ràpida obsolescència”.1 Després d’aquesta oportuna observació, s’hi apunta una possible solució: "Les universitats haurien de promoure més el desenvolupament de projectes TIC en cooperació amb altres institucions i agents socials i professionals". D’aquesta cooperació no sorgirien només projectes, sinó projectes de qualitat contrastada. Els concursos locals poden ocultar molta mediocritat.
És a dir, l’important és pensar i dissenyar un pla editorial en el desenvolupament del qual cooperen els editors privats i els universitaris, altres àmbits de l’administració autonòmica i estatal —que, per cert, trobarien en el desenvolupament d’aquests projectes la forma de configurar un sector productiu d’alt interès social i econòmic. Probablement això obligue a redimensionar les empreses editores i els projectes, però no ens hem de quedar sense analitzar el problema fins que es retire del nostre possible camp de joc i, per descomptat —aquest el meu gran temor—, fins i tot del camp d’activitat de l’edició privada nacional.
Per la meua part, vull manifestar que no és possible promoure el desenvolupament en cooperació sense canviar la subvenció en inversió i sense discutir un pla editorial de producció de continguts amb la finalitat d’obtenir el número crític d’usuaris capaç de vèncer el cost i l’obsolescència d’aquest tipus de productes. Les mancances econòmiques del futur immediat aconsellen una administració de recursos; de cap manera, absència de projectes.

G. Quintás

___________
1 Las tecnologías de la información y las comunicaciones en el sistema universitario español, Madrid, 2004, p. 86. La data d’edició no resta valor a la reflexió.

DESMESURA, Sr. President

2010-06-09T10:55:00.000+02:00

Em sembla que hem tret una conclusió a partir de les anàlisis que han fet els ponents al voltant de la legislació sobre propietat intel·lectual: el dret penal no és la solució als problemes derivats d’una cultura tan permissiva amb la violació de la propietat intel·lectual. És per això que ens ha sorprès la comparança utilitzada pel Sr. president del Govern en parlar d’«una de les qüestions més complexes de l’actual món de la comunicació»: articular la vigència de la propietat intel·lectual i els drets d’autor amb el desenvolupament de la tecnologia digital.
Em referesc a considerar que «la lluita contra la pirateria informativa i cultural és una exigència peremptòria, tant com ho va ser en el seu moment eradicar-la dels mars per a garantir les rutes marítimes i el lliure comerç entre les nacions».
En realitat, la desmesura que suposa equiparar ambdues formes i figures és una palada més de desprestigi sobre la propietat intel·lectual. Sr. president, la comparança sobra, és pura desmesura. Caldrà parlar molt sobre aquest tema; només a molt llarg termini serà sensible l’efecte d’una política informativa orientada a atorgar credibilitat al discurs sobre la propietat intel·lectual.

G. Quintás

Per la mateixa senda!

2010-05-31T12:07:00.006+02:00

Dissabte es va tancar el curs dedicat a l’estudi de la propietat intel·lectual, organitzat per http://auladeedicion.uv.es/. Els alumnes, qualificats i motivats, han seguit durant 48 hores les explicacions d’un acreditat conjunt de professors i professionals de l’edició.

En les vuit hores dedicades a aquest tema durant l’últim cap de setmana he vist com Guillermo Palao era capaç de transmetre, amb la veritat que la passió atorga, la idea que el respecte a la propietat intel·lectual és garantia de desenvolupament intel·lectual i social. Com ell tots ens hem quedat amb la mateixa enveja davant aquesta Constitució que, sens dubte, assumint el més substantiu de l’esperit il·lustrat, demana que s’afavoresquen els inventors, es respecte i protegesca la seua propietat des del mil set-cents i... Sens dubte, els Estats Units aportaran al desenvolupament de les seues crisis el valor afegit d’un coneixement generat des dels seus centres d’investigació i, per això, les seues crisis tindran formes de desenvolupament molt diferents de les nostres. Però, sobretot, la propietat intel·lectual gaudeix d’una hegemonia, que fins i tot genera, al seu torn, altres formes de la seua protecció i ús: creative commons. A Espanya, formes creades per a protegir la propietat intel·lectual, la desprestigien.

Però, a més, he pogut apreciar com caben plantejaments econòmics que, assumint la inestable realitat dels processos i formes de desenvolupament de productes digitals en els nostres dies, farien possible donar llum a formes de negoci de l’edició digital que haurien d’estar protagonitzades per les publicacions universitàries. En veritat, les publicacions universitàries haurien d’haver estudiat i assajat formes de negoci per a, d’una banda, corregir alguna de les seues disfuncions (com ara en el camp de les publicacions periòdiques) i, per una altra, haurien de presentar formes de desenvolupament comercial de l’edició digital. Aquesta seria una important contribució que, a més, revertiria en la societat i el sistema productiu el que el pressupost públic hagués aportat via finançament de les universitats.

Amb gran enveja aprecie la forma en què els sectors editorials europeus,que han contribuït a regular i difondre la investigació de qualitat des que es va editar Le Journal des savants, han donat el pas a l’edició digital en l’àmbit de les publicacions periòdiques que recullen la investigació avançada. No només han conservat el que l’editor, dintre de la més pura tradició del concepte d’editor, ha aportat de qualitat a la difusió i conservació dels treballs més valorats per la comunitat científica, sinó que, a més, han assolit perfeccionar el producte digital perquè rendesca més fruits a aquesta comunitat científica. Els serveis de publicacions de les universitats espanyoles haurien d’aportar una forma de comerç digital que recollís el camp de la investigació consolidada; en realitat, Europeana ja és un projecte que està aproximant les formacions culturals més destacades a les nostres taules d’estudi. El gran buit, el dels “llibres invisibles” probablement li’l lliurarem a Google. La pena és que aquest serà el resultat final per peresa i falta de planificació i imaginació, d’idees.

G. Quintás.

EL BELL SOMNI DE JOSEP CORELL

2009-12-28T10:46:00.001+01:00

A penes fa poc més d’una setmana de l’homenatge que tributà la Universitat de València al llatinista i sindicalista Xavier Gómez Font, que ens arriba la notícia de la desaparició del seu mestre i amic Josep Corell i Vicent, soterrat ahir, en la vesprada del segon dia de Nadal, a la població de Foios, d’on era veí. Doctor en teologia i professor de Filologia Clàssica de la Universitat de València, Josep Corell era, sense cap mena de dubte, un veritable savi, una d’aquelles persones que millor encarnen la imatge que ens fem de la saviesa. És a dir, un home d’una gran erudició i molt competent en la seua matèria, consagrat totalment al seu treball, però al mateix temps una persona del seu temps, compromesa amb el seu país i molt generosa amb els seus amics, col·laboradors i deixebles.
Josep Corell deixa darrere seu una obra ingent i important, en forma de llibres i estudis, en la seua major part sobre epigrafia romana, la seua especialitat, però també altres matèries d’història cultural. Fa uns anys, Corell va tenir un bell somni: reunir tot el corpus conegut d’inscripcions romanes al País Valencià i veure’l publicat, si era possible, encara en vida. Una d’aquelles tasques grandioses i excepcionals, d’exhaustivitat i rigor germànics, a la qual va dedicar gran part de la seua vida i en la qual continuava treballant quan l’ha trobat la mort.
Les Inscripcions romanes del País Valencià han anat sent publicades per la Universitat de València dins la col·lecció Fonts Històriques Valencianes, i fins al moment han aparegut cinc volums: els corresponents a Saguntum, l’Alt Palància, Saetabis, Edeta i València. En total, centenars d’inscripcions llatines de tot el territori valencià degudament inventariades i descrites, amb la referència de la seua història des de la primera notícia sobre la seua troballa fins a l’actualitat, i acompanyades de la fotografia o el dibuix corresponent, la transcripció, la traducció i un extens aparat crític ple de comentaris (epigràfics, onomàstics, lingüístics i històrics). Un treball d’un alt valor científic i acadèmic per al qual Corell havia comptat amb la col·laboració de Xavier Gómez Font, també tristament desaparegut. El millor homenatge que amics i deixebles, i la mateixa Universitat, li podem fer és continuar i culminar aquest bell somni i desitjar que un dia no molt llunyà puga veure la llum la totalitat d’aquest extraordinari corpus documental al qual Josep Corell dedicà els seus esforços i gran part de la seua vida.
Antoni Furió
Director de Publicacions de la Universitat de València

Bromera de Lletres: Mor l'artista Enric Solbes

2009-12-21T13:55:00.000+01:00

Bromera de Lletres: Mor l'artista Enric Solbes

Presentació del llibre

2009-12-14T14:37:00.007+01:00

La vida es un río caudaloso con peligrosos rápidos
Al final de todo... sigo comunista

Dimecres, 16 de desembre, 19,30h
Col·legi Major Rector Peset · Plaça del Forn de Sant Nicolau, 4 · València

Hi intervindran

Francisco Tomás, rector de la Universitat de València

Salvador Albiñana, director del Col·legi Major Rector Peset i professor d’Història Moderna (UV)

Dolores Sánchez Durá, historiadora

Alejandra Soler, autora del llibre

Les memòries d'Alejandra Soler Gilabert constitueixen un interessant i entretingut relat que neix de les agitades aigües de la història del segle xx. A més d'un testimoniatge sincer i lúcid, aquest llibre és una valuosa font per a comprendre un passat el significat del qual sembla poc accessible a les generacions posteriors al que es va conèixer com «bloc de l'Est».

2009-12-09T14:23:00.005+01:00

El origen de las especies - L’origen de les espècies - On the origin of species

Quin millor regal per a aquest Nadal que una obra mestra del pensament científic com L’origen de les espècies, de Charles Darwin, de la qual es compleixen ara els 150 anys de la seua publicació! I quin millor regal que esta esplèndida edició, amb el text adaptat per Juli Peretó i Andrés Moya i més de 200 il·lustracions de Carles Puche! Disponible en tres versions: català, castellà i anglès.

2009 – 186 pp. – 49€

Presentació a Barcelona: «No mos fareu catalans»

2009-12-04T12:13:00.008+01:00

Dimecres, 9 de desembre. 19,30 h.
Llibreria Ona – Gran Via de les Corts Catalanes, 654 - Barcelona

Presentació: «No mos fareu catalans»

Història inacabada del blaverisme

Hi intervindran

Josep Lluís Albiñana
President del Consell Preautonòmic del País Valencià

Toni Mollà
Sociòleg i periodista

Ferran Espada
Director del diari El Punt, edició de Barcelona

Jordi Muñoz
Espai pel País Valencià

Francesc Viadel
Autor del llibre

El blaverisme ha estat un moviment populista i demagògic de dretes, un fenomen reaccionari, que ha marcat la història valenciana des de la transició, amb episodis culturalment aberrants i destructius des del punt de vista cívic, amb atacs constants a les autoritats democràtiques, els intel·lectuals, les institucions i les entitats lligades al nacionalisme cultural i polític del País Valencià. Aquestes pàgines en reconstrueixen detalladament la trajectòria, amb noms i cognoms, i aporten elements summament valuosos per a entendre les claus d’aquest fenomen, a partir de les bases polítiques i pseudoculturals, i els interessos i ressorts sovint inconfessables que l’han impulsat en la dreta política i els mitjans de comunicació. Nova edició corregida i augmentada, amb actualització fins avui mateix.

Conferència a Madrid: Celebrar Darwin

2009-11-30T12:44:00.008+01:00

Dijous, 3 de desembre. 19,30 h
Museo Nacional de Ciencias Naturales
C/ José Gutiérrez Abascal, 2 – Madrid

Conferència: «Celebrating Darwin in 2009: The role of anniversaries in the history of biology»

Hi intervindran

Esteban Manrique, director del MNCN

Janet Browne, catedràtica d Història de la Ciència de la Universitat de Harvard i autora de la biografia de Charles Darwin

Juli Peretó, editor de l’edició il∙lustrada El origen de las especies

Un nou i sorprenent retrat de Charles Darwin, el gran naturalista. Redactat en dos volums, narra la història de la seua joventut com a aprenent de científic, fins als extraordinaris esdeveniments que finalment van forçar la publicació de L’origen de les espècies, que va provocar l’arribada dels anys de fama i polèmica.

Aquesta edició de El origen de las especies ofereix una nova frescor a l’obra mestra de l’evolució. El text ha estat adaptat pels científics Juli Peretó i Andrés Moya i s’acompanya amb més de 200 il∙lustracions de Carles Puche. Plantes, animals i fòssils es retraten amb la mateixa desimboltura de Darwin. En definitiva, una obra mestra del pensament científic que ens porta a preguntar‐nos per què som com som. També disponible edició en català i anglés.

NOVETAT EDITORIAL

2009-11-10T09:27:00.007+01:00

La revolució va de bo!
La modernització de la pilota valenciana
de Paco Cerdà, Purificació Mascarell

978-84-370-7618-8 · 2009 · 252 pp. · 30 €

La pilota valenciana s'ha llançat a un procés modernitzador iniciat a la transició democràtica i accelerat profundament al segle XXI. L'objectiu és superar el caràcter minoritari d'aquest joc tradicional per tal d'ampliar els seus horitzons i adaptar-lo a la modernitat.

Aquest llibre repassa els canvis dins l'àmbit professional, a la televisió autonòmica, la incorporació com a matèria dins les escoles, o el desenvolupament d'una potent xarxa d'escoles i centres de tecnificació. Es tracta d'un procés recuperador que ha estat acompanyat per la integració de l'esport autòcton en un moviment internacional de pilota a mà que organitza campionats mundials i europeus. Anàlisi de la transformació polièdrica de la pilota valenciana amb deu reportatges i vint-i-tres entrevistes en profunditat als protagonistes més destacats d'aquest procés.

Presentació: La cultura de la acequia

2009-11-05T11:41:00.003+01:00

Dilluns, 9 de novembre. 12,00 h.

Sala de Graus - Facultat de Geografia i Història

Universitat de València

La cultura de la acequia

Agua, tierra y comunidad en el Suroeste de les Estados Unidos de América

de José A. Rivera

En la rica història de la irrigació en els països hispans, les sèquies comunals del sud-oest dels Estats Units representen un fenomen singular: com comunitats organitzades de regants, constitueixen les úniques autoritats públiques locals reconegudes per l'Estat. D'aquesta manera, es posa en relleu la capacitat de vertebració social comunitària que la distribució de l'aigua imposa, que a més vehiculen tota una cultura construïda a través dels segles, des de l'època colonial espanyola fins a la incorporació d'aquests territoris mexicans als Estats Units d'Amèrica. L'estudi dels regadius del riu Gran permet remuntar-se fins a l'herència andalusí importada pels colonitzadors espanyols, valorar la influència de les pràctiques de regadiu nadives i les pressions que ha suportat aquest sistema tradicional de gestió de l'aigua en època contemporània.

Hi intervindran:

Salvador Calatayud, professor d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de València

Luis Pablo Martínez, historiador

José A. Rivera, autor del llibre

CIUTATS EN FIRA. FRANKFURT

2009-07-02T14:04:00.001+02:00

Hi ha ciutats amb nom de llibre. Frankfurt, Guadalajara, Bolonya són noms que sonen indefectiblement a llibres; no en va les dues primeres alberguen les dues fires del ram més importants del món i la tercera és la fira de referència en matèria de literatura infantil i juvenil. Però n’hi ha moltes més: la Buchmesse de Leipzig, el Salon du Livre de París, la London Book Fair, la Fira Internacional del Llibre de Buenos Aires, la Book Expo of America --que durant quatre anys seguits se celebrarà a Nova York, encara que en anteriors edicions ha estat itinerant també per Chicago, Washington i Los Angeles--, la trobada anual de la American Library Association, la Fira Internacional del Llibre de Bogotá, la de Tòquio, la Bienal do Livro de Rio de Janeiro, la de Pequín, la de Goteborg i, naturalment Liber, que alterna la seua seu entre Barcelona i Madrid. Hi ha tantes fires en el calendari que un podria passar-se tot l'any viatjant d'un lloc a un altre del planeta, enllaçant una convocatòria després d'una altra. La pàgina web de la Federació de Gremis d'Editors d'Espanya recull gairebé un centenar de fires internacionals, encara que només participa directament en una dotzena d'elles. Les més importants o aquelles altres en les quals Espanya és país convidat d'honor, com ocorre aquest any en Goteborg i Pequín.

A la que mai no se sol fallar és a la de Frankfurt, la veritable meca del llibre a què acudeixen cada any en peregrinació milers d'editors de tot el món. Les estadístiques són literalment fabuloses, estratosfèriques (l'any passat va congregar més de 7.300 expositors de més de cent països, va atreure uns 300.000 visitants, va ser coberta per uns 10.000 periodistes, s’hi van exposar més de 400.000 llibres i s’hi van celebrar, en els cinc dies que va durar, 2.900 actes), i cadascun dels seus vuit pavellons és major, ell solament, que la major de les restants fires internacionals. A Frankfurt cal anar almenys una vegada en la vida, si un es dedica a aquests menesters del llibre i la lectura, però millor, si és possible, tots els anys. Perquè és ací on realment s'escolta bategar al cor de la indústria del llibre, on un penetra en tots els secrets del negoci editorial, des de la producció a la distribució, la comercialització i la venda de drets. Ací es troba un amb grans autors, amb escriptors coneguts i traduïts a les més diverses llengües, llorejats amb el Nobel de literatura o el nom del qual sona de tant en tant per a tan preuat guardó, que es falla precisament coincidint amb la fira; amb editors d’oripell els catàlegs dels quals contenen el millor de la literatura universal; amb els grans grups de comunicació i entreteniment que han anat deglutint les editorials de referència de tota la vida; amb les editorials científiques, tècniques i acadèmiques, de seriositat germànica o holandesa o de caràcter més vistós i informal com les university presses anglosaxones; amb els scouts i agents literaris en funcions d’atalaiadors de best sellers i tractants de drets; amb mags de les noves tecnologies aplicades a l'edició, amb el llibre electrònic i l'e-reader com última atracció de fira (i mai millor dit); amb impressors làser, digitals i sota demanda, des de qualsevol punt del planeta; amb proveïdors de serveis capaços de compondre, maquetar i corregir un text en qualsevol idioma des d'una empresa situada a l'Índia o a Xina a preus imbatibles que conjuguen el baix cost de la mà d'obra amb la diferència horària; amb distribuïdors i revenedors de llibres saldats; amb llibreters grans i petits i bibliotecaris de biblioteques públiques i privades, municipals i universitàries, molt acaronats per la indústria, perquè segueixen sent els grans mediadors entre el llibre i el lector. En fi, una fira populosa i heterogènia que reuneix durant uns quants dies a l'any, generalment en la segona setmana d'octubre, els principals protagonistes del món del llibre, els productors i mercaders d'una mercaderia excepcional, la cultura escrita, de la qual s'han nodrit i es nodreixen les idees, el pensament i la imaginació de la humanitat.

A Frankfurt es ve a treballar, i un es podria passar els cinc dies de fira sense sortir del recinte excepte per a pernoctar en un dels molts i caríssims hotels de què disposa la ciutat. Em consta que durant la resta de l'any els preus solen ser més assequibles, però la demanda concentrada en aquests tres o quatre dies de fira permet triplicar i fins a quadruplicar les tarifes habituals, per a satisfacció del gremi local d'hostaleria. Convé doncs no deixar la reserva d'habitació per a última hora, quan ja només es pot trobar una cabina en algun dels vaixells-hotel atracats en el riu Main, al costat mateix del centre històric, o buscar allotjament en algun petit poble dels voltants, molt ben comunicats tots amb la fira per transport públic (ferrocarril, metro i tramvia), que per altra banda és gratuït per a tots els firers. La veritat és que l'Ajuntament es bolca amb la Buchmesse (“fira del llibre” en alemany), un dels principals signes d’identitat de la ciutat, malgrat els rumors que corren sobre un eventual trasllat a Berlín, la nova capital alemanya, i cal suposar que també una important font d'ingressos econòmics, directes i indirectes.

Però no es pot venir a Frankfurt només a treballar. No es pot venir a Frankfurt i passar-se tot el dia a la fira i continuar treballant després a l'habitació de l'hotel, escodrinyant catàlegs aliens, fullejant manuscrits prometedors o ideant estratègies per al matí següent, o mercadejant títols, autors i xafardeigs en companyia de col·legues d'altres països amb els quals s'ha lligat una complicitat de dècades. És així com han fet la seua fortuna alguns editors famosos i de prestigi, que l'única cosa que han fet ha estat tenir els oïts atents en aquestes reunions festives i informals al lobby o al bar de l'hotel, i contractar els drets d'obres d'eficàcia ja provada en altres països. Uns altres li posen més literatura a l'assumpte i alimenten la llegenda d'editors exquisits i a l’aguait. La veritat és que la vida nocturna a Frankfurt és gairebé tan important com la diürna, i en les festes privades que organitzen les grans editorials -són memorables les de Surkhamp- se segueix treballant amb una copa a la mà, un canapè a l'altra, bona música i, sobretot, bona companyia. Algunes festes són tan liberals que permeten l'entrada fins i tot als editors universitaris espanyols, una fauna encara massa rara per aquests llocs.

Però Frankfurt és molt més que la fira del llibre. I això és el que el visitant ha de descobrir escapant-se unes hores del recinte de la fira o arribant un parell de dies abans. Frankfurt és la capital financera de la Unió Europea, seu del Banc Central Europeu, de la Borsa alemanya i de prop de 400 bancs, inclòs el Banc Federal d'Alemanya; disposa del major aeroport de càrrega del món i el segon més gran d'Europa, després del de Heathrow, a Londres; i també la seua estació de ferrocarril i la seua xarxa de metro són de les més grans del continent. Tot a Frankfurt és superlatiu. Excepte els monuments històrics i el propi teixit urbà, que van ser arrasats pels bombardeigs aeris aliats a la fi de la Segona Guerra Mundial, com va ocórrer també amb Dresden, Berlín, Hamburg i moltes altres capitals alemanyes. De l'antiga i pintoresca ciutat medieval tot just queden uns quants edificis, pràcticament reconstruïts des dels fonaments, com el mateix ajuntament i algun que altre habitatge entorn de la catedral. Tot a Frankfurt és doncs modern, recent, alçat en les dècades posteriors a la guerra, fruit de l'esforç i la voluntat dels seus habitants --naturals i immigrants, que constitueixen una important part del cens-- i de la seua confiança en el futur.

Frankfurt és també, o potser caldria dir abans de res, la ciutat de Goethe. La seua casa natal mereix la visita, com també la Paulskirche, on es va reunir en 1848 el primer parlament alemany, en un país poc donat fins a aleshores a les llibertats parlamentàries, i per descomptat els nombrosos museus que se succeeixen a l'una i l'altra riba del riu, entre ells el Städel, amb una col·lecció de pintura que arrenca des del segle XIV, el de Cinema, el d'Arquitectura, el d'Arts Decoratives i, més cèntric, el Museu d'Art Modern. Un pot també pujar-se a qualsevol de les altes torres que dominen la ciutat i que ofereixen vistes esplèndides (la Maintower, la del Commerzbank o la Messe Turm, la torre de la pròpia fira); visitar la Biblioteca Nacional, la més important d'Alemanya, amb més de 8 milions d'obres; o tafanejar per les nombroses i ben assortides llibreries que apunten per molts dels concorreguts carrers de la ciutat. I és que parlant de Frankfurt, al final resulta inevitable acabar parlant de llibres.

Antoni Furió

Les editorials universitàries van vendre un 38% més que en 2008, en la Fira del Llibre de Madrid.

2009-06-30T11:40:00.003+02:00

Lo que hacen los mejores profesores universitarios (PUV), el llibre universitari més venut en aquesta cita.

En la Fira del Llibre de Madrid 2009, les editorials universitàries espanyoles van vendre llibres per valor de 7.836 euros, un 38% més que en l'any 2008, que van facturar 5.685 euros. La Universitat de València, seguida del Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, la Universitat de les Illes Balears i la Universitat de Salamanca han estat les editorials que més han facturat, seguides de l'Institut d'Estudis Altoaragonesos i les Universitats de La Rioja, Lleida, Castella-la Manxa, Alacant i Alcalá.

Les 50 editorials que han exposat les seues novetats durant aquesta Fira en les dues casetes de la UNE han realitzat vendes.
Els llibres més venuts en aquesta cita han estat els següents:

1. Bain, Ken, Lo que hacen los mejores profesores universitarios, Publicacions de la Universitat de València.
2. Amengual Colom, Antoni, Hablando de física a la salida del cine, Universitat de les Illes Balears.
3. VV.AA., Andalucía en la historia, n.º 24, Centro de Estudios Andaluces.
4. Margulis, Lynn, Los inicios de la vida, Publicacions de la Universitat de València.
5. Browne, Janet, Charles Darwin, el poder del lugar, Publicacions de la Universitat de València.
6. Orzeszek, Agata, Viajes con Ryszard Kapuscinski, Universitat Autònoma de Barcelona.
7. J. Recasens y J. A. Conesa, Malas hierbas en plántula. Guía de identificación., Universitat de Lleida.
8. Sender, Ramón J., Los cinco libros de Ariadna, Instituto de Estudios Altoaragoneses.
9. Pérez Millán y Juan Antonio, Cien médicos en el cine de ayer y de hoy, Universidad de Salamanca.
10. Salinero Cascante, M.ª Jesús (coord.), En torno a Julio Verne, Universidad de La Rioja.

LES UNIVERSITATS S’ESTAN CONVERTINT EN ESCOLES. Una crítica al procés de Bolonya

2009-06-18T09:09:00.008+02:00

Des dels seus inicis, el procés de Bolonya ha estat acollit amb fortes crítiques a les universitats alemanyes. En octubre de 2008, el teòleg Marius Reiser va dimitir de la seua càtedra en protesta contra les reformes.

L’objectiu del procés de Bolonya és crear un Espai Europeu d’Educació Superior i, mentrestant, s’han estat introduint els títols de grau i de postgrau a les universitats alemanyes. Però no està tan clar com veu els nous graus el mercat de treball internacional. Tot i així, els qui voldrien mantenir l’ideal d’universitat de Humbdolt –és a dir, un lloc on l’ensenyament i la recerca estiguen vinculats estretament– i rebutgen amb vehemència tractar l’ensenyament universitari com si fos una escola, es neguen a quedar-se callats.

En octubre de 2008, el teòleg Marius Reiser, catedràtic des de 1991 a la Universitat Johannes Gutenberg de Magúncia, dimití de la seua càtedra en protesta contra els canvis a les universitats. Amb efectes de l’1 d’abril de 2009, ha dimitit com a funcionari de l’administració pública.

Senyor Reiser, quina és en la seua opinió la funció de la universitat?
Les universitats representen el cim del sistema educatiu. En aquest sentit, haurien de proporcionar el nivell més alt d’educació. Més encara, haurien d’encaminar els estudiants cap a la ciència i la recerca. Naturalment, no tots els estudiants poden ser investigadors. Tot i així, almenys és possible ensenyar-los a tots la diferència entre coneixement escolar i treball acadèmic.

Quines són les seues principals crítiques al procés de Bolonya?
Que precisament desdibuixa aquesta distinció. Com es pot llegir a tot arreu, el procés de Bolonya se centra totalment en la impartició de coneixements, en donar als estudiants un coneixement bàsic i una visió general sobre un tema. Tot està enfocat cara a la formació professional, amb les universitats limitades a proporcionar als estudiants els coneixements que més tard necessitaran en els seus llocs de treball.

Però no és bo això?
En els cursos de formació del professorat en particular, la transmissió de coneixements ha estat sempre un objectiu secundari de l’educació universitària. L’objectiu principal, per contra, era introduir els estudiants en el treball científic i acadèmic i desenvolupar la seua pròpia personalitat, incloent-hi la capacitat de pensar i treballar de manera independent. No es tractava de proporcionar un coneixement planer i general. Els estudiants aprenien, per exemple, com resoldre problemes ells mateixos i com adquireixen els investigadors nous coneixements.

Les reformes pretenen aconseguir un grau d’estandardització que portarà, a la llarga, a una mobilitat més general. No és això un bon objectiu, en la seua opinió?
No crec que hi haja ningú que realment vulga l’estandardització. El que volem, em sembla a mi, és un paisatge universitari divers en el qual cada disciplina és un tant diferent en cada universitat, depenent dels professors que hi treballen i d’on posen el seu èmfasi particular.
La mobilitat no té res a veure amb aquesta estandardització, a menys que l’objectiu siga realment fer que totes les universitats siguen exactament iguals, dotades amb el mateix equipament i havent d’ensenyar els mateixos continguts. Si fos així, els professors ja no serien necessaris: al capdavall, els estudiants dels cursos superiors són perfectament capaços de llegir en veu alta els llibres de text.

S’ha aconseguit més mobilitat?
Al contrari. A tots els efectes, els estudiants de grau ja no poden canviar d’una universitat a una altra abans de graduar-se. I això és perquè el pla d’estudis és tan rígid i està tan regulat que la mobilitat ja no és viable. El contingut i la presentació precisos dels mòduls no deixen de ser, després de tot, diferents a cada universitat, però els estudiants no poden permetre’s perdre un semestre per canviar d’universitat.

En altres paraules, vostè creu que hi ha prou estandardització per a destruir la diversitat però no suficient per facilitat la mobilitat dels estudiants. No veu res de positiu en la reforma?
No, no hi veig res de positiu. La gent continua dient que fins ara hem tingut massa llibertat en molts temes, i que els estudiants tenien problemes per a trobar el seu camí. Segurament és veritat que l’antic sistema necessitava una reforma, i que s’hauria d’haver seguit un enfocament més estructurat en alguns temes. Per exemple, hauria estat raonable introduir un examen intermedi per als estudiants que volguessen fer cursos de grau en formació del professorat. Aquestes reformes necessàries, però, s’haurien pogut fer fàcilment en l’antic sistema.

Quines seran les conseqüències a llarg terme de la reforma per a les universitats?
A llarg terme, convertirà les universitats en escoles. I com que tot el que realment necessita una escola és un assortiment de llibres de text, difícilment s’usaran en el futur les biblioteques universitàries. Hi trobaràs encara alguna persona rara que estiga prou boja per a seguir fent recerca, però la majoria dels estudiants ja no tindran temps.

Entrevista feta per Dagmar Giersberg, periodista freelance de Bonn. Traducció a l’anglès de Chris Cave.

Presentacions Juny 2009

2009-06-17T09:27:00.006+02:00

Jaume I a través de la història

Antoni Furió, director de PUVJaume I fou rei, sant, heroi providencial, legislador, pare de la pàtria i fins i tot precedent de les idees progressistes o reaccionàries dels segles XIX i XX. La figura del gran monarca es presenta en aquesta obra, des de totes les perspectives possibles, en un viatge fascinant cap al passat que ens permet seguir la construcció del mite més vigorós de l’imaginari històric dels valencians.

Dimecres, 17 de juny. 19,30 h
Col·legi Major Rector Peset
Plaça del Forn de Sant Nicolau, 4 - València

Hi intervindran
Teresa Canet, professora d’Història Moderna de la UV
Paulino Iradiel, catedràtic d’Història Medieval de la UV
Ernest Blenguer, autor del llibre

Idees i paraules. Una filosofia de la vida quotidiana

Per què anem als cementeris? Queden encara llibreters? Per què se’ns vol classificar sempre com a membres d’un grup? Qüestions com aquestes constitueixen per a l’autor esperons per posar-se a escriure, en aquest cas en forma de textos breus, incisius, irònics. Uns textos que volen ser alhora entretinguts i entenedors i donar motiu per a la reflexió i mostrar el caràcter de la nostra època.

Dijous, 18 de juny. 19,30 h
Llibreria La Central del Raval
C/ Elisabets, 6 - Barcelona

Hi intervindran
Enric Sòria, escriptor
Tobies Grimaltos, autor del llibre
Stefano M. Cingolani, Publicacions de la Universitat de València

Las alas de España. Iberia, líneas aéreas (1940-2005)

La història espanyola de la segona meitat del segle XX està marcada en els transports aeris per l'existència i l'activitat de l'aerolínia espanyola per antonomàsia, Iberia. Aquest llibre constitueix la primera història empresarial d'Iberia, des de la utilització com un instrument del règim franquista en la seua política de relacions internacionals fins a la privatització del capital de les companyies aèries de titularitat pública.

Dijous, 18 de juny. 19,30 h
Club INFORMACIÓN
Avda. Doctor Rico, 17 - Alacant

Hi intervindran
Victor Morlán, secretari d’Estat de Planificació i Infraestructures del Ministeri de Foment
Roque Moreno, professor titular d’Història Contemporània de la Universitat d’Alacant
Gabriel Tortella, catedràtic emèrit de la Universidad de Alcalá i Premi Rei Joan Carles d’Economia
Javier Vidal, catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat d’Alacant i autor del llibre

Héroes alfabéticos, Premi de la Crítica Literària Valenciana

2009-06-02T08:35:00.010+02:00

El professor d’Història Contemporània de la Universitat de València, Justo Serna, guanya el Premi de la Crítica Literària Valenciana en la modalitat d’assaig, amb el llibre Héroes alfabéticos, editat per Publicacions de la Universitat de València.
Així mateix, els escriptors Honorato Boscá i Vicente Gallego han estat els guanyadors de narrativa i poesia, respectivament, de la XIX edició dels Premis de la Crítica Literària Valenciana.
Fonts de l’Associació Valenciana d’Escriptors i Crítics Literaris (CLAVE), organitzadora del certamen, van anunciar els premiats en un comunicat del jurat, que es va reunir ahir a la localitat valenciana de Quart de Poblet.
Els Premis de la Crítica es concedeixen a les millors obres escrites per un autor valencià i publicades durant l’any anterior, en aquest cas 2008.
El jurat d’assaig i altres gèneres ha acordat premiar l’obra de Justo Serna, pel seu tractament nou dels arquetips literaris, les seues referències intertextuals i el seu personal punt de vista expressat en to divulgatiu.

Els personatges literaris ens ajuden a pensar en els altres. Són els nostres herois alfabètics: per delegació ens mostren què desitgem o què temem. Amb ells vivim i fins i tot parlem: formen una populosa demografia de tipus admirables o roïns amb els quals vam tractar. Aquest llibre comença amb els Adúlters de novel·la i acaba amb els Vampirs de conte: de Bovary a Dràcula. Els capítols són assaigs ordenats alfabèticament: una crònica personal, la de l’historiador que llegeix certes novel·les com documents culturals. Sens dubte es tracta d’un elenc subjectiu, encara que no arbitrari: també passen per ací els Espies, els Licàntrops, els Monstres, etc. Viuen en algunes de les novel·les que més ens han commocionat, aquelles que expressen un context al mateix temps que el depassen. Aquest fet els converteix en matèria d’història cultural, però també en objecte de gaudi.

ADÉU A LES LLIBRERIES (1). DES DE NOVA YORK

2009-05-26T10:10:00.001+02:00

Poques coses hi ha més agradables que passejar sense rumb, sorprendre's a cada nova cantonada, deixar-se atrapar pels atractius inesperats d'una ciutat, en comptes d'intentar atrapar-los armat de plànols i guies turístiques. És el que els francesos diuen flâner, un verb de no fàcil traducció al català i que exigeix practicar-lo per a entendre'l plenament. I poques coses més agradables que visitar llibreries per a, a més del goig que suposa fullejar les novetats exposades en les taules o escodrinyar en les prestatgeries, si és que t'agraden els llibres, penetrar en els gustos i els interessos de les gents que habiten la ciutat.
Les llibreries, però, estan patint pertot arreu una doble transformació. Cada vegada n'hi ha menys i les que sobreviuen o les que s'obrin de nou, són totes cada vegada més paregudes. Les llibreries petites i mitjanes, les llibreries de llibreter, aquelles que asseguraven la biodiversitat de la cultura i el pensament, estan desapareixent, i el seu lloc està sent ocupat per les grans superfícies, interessades només en dos tipus de llibre: els textos escolars i els best sellers, és a dir, els que són negoci. Poden dedicar un bon espai a piles i piles d'un mateix títol, perquè la seua venda assegura una bona rendibilitat per metre quadrat, i en canvi no dedicar ni un centímetre o dos de visibilitat al llom d'un llibre d'assaig, d'un llibre acadèmic, d'un llibre de fons, perquè la seua venda és més incerta o irregular, esporàdica. I l’interès primer del bon mercader és fer caixa tots els dies.
Amb els llibres universitaris, com amb molts altres bons llibres, pot passar i passa com amb moltes pel·lícules, que ni tan sols arriben a estrenar-se; ni tan sols arriben a les pantalles perquè als propietaris de les sales de cine no els interessen: perdrien diners si les exhibissen en comptes de programar la pel·lícula nord-americana de torn, de rendibilitat assegurada, encara que siga dolenta i de consum i oblit immediats.
Les llibreries s'estan omplint també d'això, de llibres de consum i oblit immediats. De llibres prescindibles, sense interès. I això no sols passa en les grans superfícies, sinó també en les seccions de llibres vinculades a cadenes o establiments comercials, com El Corte Inglés, la Fnac o la Casa del Llibre, que és on cada vegada més la gent sol comprar els llibres. Cada dia s'assemblen més. Cada dia les seccions i els llibres que tenen exposats són els mateixos. Per a mal, naturalment. En la Fnac ja fa temps que els llibres d'assaig i de ciències socials en general han quedat reduïts a la mínima expressió. Ara els ha tocat el torn també als llibres d'història i d'humanitats, que han perdut espai considerablement i, per tant, en la lògica mercantil dels mercaders de llibres, prestigi i interès. Fins i tot els llibreters --encara que seria millor dir-ne els dependents de la llibreria o l'estrateg comercial que s'encarrega de la seua distribució en taules i prestatges-- fan trampa i et colen entre els llibres d'història novel·les històriques, gasòfies sobre els templers i els croats, patracols esotèrics i fraus colossals com les obres de César Vidal i Federico Jiménez Losantos.
El retrocés espacial dels llibres d'història ha sigut ocupat immediatament pels manuals d'autoajuda, les guies de viatge i les obres sobre espiritualitat i misteris, inclosos els religiosos. És el signe del nostre temps. Almenys a Madrid, Barcelona, València o Sevilla, on les llibreries tradicionals, petites, tanquen, i les seccions de llibres dels grans magatzems redueixen les seues pretensions a la comercialitat i la irracionalitat més absolutes. Irracionalitat, perquè no se m'ocorre un altre nom de secció per a tots aquests llibres d'esoterisme, espiritualitat i autoajuda que ara triomfen i ocupen els estants on abans s'apinyaven els llibres de pensament, cultura i bona literatura.
No és del tot el cas de Nova York. També als Estats Units i en els països anglosaxons en general s'ha produït el fenomen de concentració i simplificació del mapa de llibreries. Costen de trobar, però encara hi ha llibreries petites, mitjanes, especialitzades o generalistes. Però el mapa apareix dominat ja per les grans cadenes (com Barnes and Nobles, igual que Waterstones i Borders a Anglaterra), que repeteixen el mateix model, i, per tant, la mateixa oferta, per totes les sucursals que tenen obertes per tota la ciutat. No hi ha sorpreses, no hi ha emoció. Entres en una nova llibreria i saps que vas a trobar-te el mateix que acabes de veure en l'anterior. I a més, en el paquet, poques coses que valguen la pena. Potser, de tant en tant, alguna bona novel·la o algun bon assaig, sobretot de política o economia, mig ocults entre l'oferta aclaparadora de llibres intranscendents, que seran ràpidament oblidats quan una nova remesa de llibres igualment prescindibles vinga a substituir-los. Amb una sola excepció: les obres d'economia.
En la llibreria de Barnes and Nobes que tinc més a mà, prop del Rockefeller Center --i on entre, mentre fora, davant de la seu de la cadena de televisió NBC un petit grup de manifestants vocifera contra la influència esquerrana en els mitjans de comunicació--, les seccions d'història i de ciències socials són tan pobres i decebedores com a tot arreu. Res de bo, res d’interès, amb alguna honorable i aïllada excepció. I a més, has d'anar a buscar-los al soterrani, en una ubicació recòndita i humiliant. Bé, no és per res, però els títols d'història, humanitats i ciències socials representen entre els dos terços i les tres quartes parts de la producció anual --i del fons-- de les editorials universitàries espanyoles. També de les university presses nord-americanes, el títols de les quals tampoc estan presents en les llibreries de les grans cadenes. Les editorials universitàries, que publiquen molt i molt bé, no venen els seus llibres en aquesta mena de llibreries. El que significa que hi ha d'altres canals de distribució i venda.
Però el que m'interessa destacar ací, per a tancar aquesta primera nota prèvia a la inauguració de la BEA d'enguany, és la insòlita presència dels llibres d'economia en una llibreria comercial com Barnes and Noble. Insòlita per la gran quantitat i diversitat de títols --d'economia en general, de management, d’investment, de bussiness, d'empresa...- i pel seu emplaçament en un lloc d'honor com és la planta baixa de l'establiment, només entrar. Lògicament aquest lloc de preferència i aquesta profusió de títols només s'expliquen si els llibres d'economia es venen molt, I és que sembla que les anàlisis, tesis i profecies dels economistes susciten entre els lectors nord-americans un interès semblant al que susciten les obres d'espiritualitat, esoterisme i autoajuda entre els lectors espanyols. Ben mirat, i encara que algú podria argüir que l'economia no deixa de ser també una matèria esotèrica, els lectors nord-americans, en contra dels tòpics que els presenten com quasi analfabets, despreocupats intel·lectualment i menys curiosos culturalment que els europeus, no sols es preocupen més pels problemes reals i contemporanis --la meitat dels llibres d'economia tracten de la crisi de 2008, les seues causes, les seues conseqüències, les seues possibles solucions, les seues analogies amb la de 1929--, sinó que busquen explicacions racionals. Els lectors espanyols, si jutgem per les seccions i els títols que triomfen en les llibreries, semblen més preocupats pels misteris irracionals i per com autoajudar-se un mateix (no importa si molts dels autors d'aquests llibres són nord-americans, com aquell espavilat que s'ha fet ric preguntant a tot el món qui s'ha emportat el seu formatge).
Antoni Furió

L’home que té el món dins del cap

2009-05-25T12:29:00.018+02:00

Un llibre de converses amb Joan Francesc Mira repassa la vida, les inquietuds i el llegat de l’intel·lectual valencià viu més destacat.
El personatge hi exposa els seus punt de vista sobre assumptes diversos: l’antropologia, la literatura, la política o el valencianisme.

LA VIDA, EL TEMPS, EL MÓN
Autor: PERE ANTONI PONS

Editorial: PUV - Pàgines: 378

«Joan F. Mira, de gran rellevància dins el món de la literatura i la cultura catalanes per l’envergadura de la seua obra literària i intel·lectual durant quaranta anys, conversa al llarg de sis dies amb el periodista i escriptor Pere Antoni Pons. El resultat és un retrat fresc i acolorit, exhaustiu i apassionant de Joan F. Mira, el seu món i la seua època, explicat per ell mateix».

Que Joan Francesc Mira és el nostre intel·lectual viu més sòlid no hi ha dubte. La seua formació és impressionant; ha tocat tots els pals i sense quedar-se en la superfície; presenta una producció assagística i literària impagable; i, paral·lelament, ha demostrat un compromís nacional i polític insubornable.
Compendiar una vida tan intensa no és fàcil però l’escriptor i periodista Pere Antoni Pons ho ha aconseguit després de tancar-se amb Mira en casa d’aquest últim durant sis dies, en què ha enregistrat una trentena d’hores de conversa. El llibre, que no té una pretensió biogràfica, aconsegueix atrapar qualsevol lector amb un mínim d’inquietuds valencianistes o, simplement, aquell qui presente un mínim de curiositat.
Aquest és un mèrit compartit entre Mira, que en cada resposta ens proporciona una lliçó magistral, ponderada i argumentada, i Pons, pel seu impecable paper de conductor i per la brillant idea d’haver concebut un projecte com aquest.
Els temes tractats són diversos però no dispars. Les preguntes i les respostes s’enllacen amb naturalitat sense trair el guió ni l’agilitat del diàleg. En l’extensa entrevista, Mira es despulla intel·lectualment i ens mostra amb un cert propòsit didàctic la bastida del seu pensament.
Aquest llibre és un conjunt de molts llibres, tants com Mires hi ha. Sense cap indici de fatiga davant la tossuda realitat —especialment la valenciana— i amb l’honradesa del savi, Mira ens ofereix alguns fragments com els que ara apuntem sense cap propòsit de resum:

Roma «Roma, per a mi, és una segona pàtria. Jo sóc romà!»

Lluís Aracil «És l’únic autèntic geni que jo he conegut en la vida». «Potser és el persona que jo he conegut que ha tingut, no sé si més coneixements, però sí més vastitud de lectures retingudes.»

Marxisme «Mai no m’hauria sentit còmode en un partit com el PSAN, que es definia marxistalenisnista. Des de sempre vaig tindre ben clar, i no era l’únic, que els principis clarament democràtics havien de ser irrenunciables.»

L’«últim» Fuster «El Fuster dels 60 era un home actiu, esperançat, que ajudava i estimulava la gent en tot el que podia... No com després, en els anys 80, que ja passava de tot, la qual cosa personalment no em feia tanta gràcia.» «[Va expressar] un excés de complaença i d’aprovació enfront del partit socialista, governant en aquell moment. Quan, l’any 82, el PSOE va arribar al poder tant a València com a Madrid, Fuster, que els havia criticat moltíssim, va canviar d’actitud.»

Pancatalanisme «Quan vaig arribar a la conclusió que les bases per a una identificació política total amb Catalunya ja a penes no existien i que era molt difícil o improbable que una majoria, o una part significativa i decisiva de la societat valenciana poguera assumir mai aquells postulats, doncs vaig pensar que en alguna cosa em devia haver equivocat.» «Vaig demanar [a un dirigent pancatalanista] si no veia que per cada catalanista que fabricaven o guanyaven, fabricaven deu nous anticatalanistes.»

Llengua i identitat «El nostre element d’identitat més insubstituïble i fonamental, no l’únic, però sí el més important, és la llengua. Les altres coses són complementàries.»

Valencianisme polític «Jo tinc la impressió d’haver militat sempre en el mateix partit. » «Un nacionalisme sense unes elits polítiques, intel·lectuals, socials i econòmiques, no té manera de prosperar i consolidar-se, o és extremadament difícil.»

Lectura «A banda del català, jo llegesc habitualment en espanyol, en italià, en francés, en anglés, i també en portugués i una mica en alemany, a més de fer visites regulars als grecs i als llatins.»

Educació «Hi ha hagut una devaluació total de la importància dels continguts: s’ha insistit tant en els mètodes d’aprenentatge, que s’ha deixat de banda la substància.»

Els Borja «Si, en comptes de ser de Xàtiva, els Borja hagueren estat d’Àvila, la història oficial espanyola parlaria de ‘nuestros Papas del Renacimiento que enaltecieron nuestra cultura en Roma’ i coses així.»

Premis literaris «Als premis literaris s’hi presenta molta gent que té la mateixa qualitat que jo tindria si em presentara a un premi de piano tocant el Happy Birthday to you amb un sol dit». «Em vaig presentar al Sant Jordi amb Viatge al final del fred [...] També vaig quedar finalista, i li varen donar el premi a un xicot de disset anys per fer la gràcia de premiar un adolescent de qui després no se n’ha sabut mai més res».

Crítics «Si estic convençut que una cosa està ben feta, i rep un crítica negativa, pensaré que aquell crític és un inepte.» «Els pocs que fan crítica a la literatura catalana, i que, quan creuen que una cosa és dolenta ho diuen sense manies, són odiats i mal vistos, no diré noms.»

La «Divina Comèdia» «Per a mi el number one és el Dante. Perquè això de la Divina Comèdia és una cosa molt increïble, et deixa acollonit.»

El pare Batllori «El pare Batllori, més dues o tres persones més que he conegut en la vida, pertanyen a la quasi extinta, o extinta totalment, categoria dels savis.»

Eliseu Climent «És un personatge prodigiós. No solament perquè té la capacitat d’inventar coses, sinó perquè després les porta a la pràctica».

Article d'Enric Orts publicat a El punt, del 24 al 30 de maig del 2009

Presentació a Barcelona

2009-05-14T12:22:00.018+02:00

Dijous, 21 de maig

19,00 h
La Central del Raval

C/ Elisabets, 6

Barcelona

Presentació del llibre:

Al vent, Crònica d’una nova cançó

Hi intervindran :
Raimon, cantautor
Carles Gámez, autor del llibre
Stefano M. Cingolani, Publicacions de la Universitat de València

Bob Dylan, Georges Brassens, Elvis Presley, The Platters, Domenico Modugno, The Beatles, Françoise Hardy, Gino Paoli, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Chico Buarque, Augusto Algueró, Marisol, Adriano Celentano, Pi de la Serra, Jacques Brel, Los Brincos, Mina, Pau Riba, Guillermina Motta, Sisa, Léo Ferré, Ovidi Montllor, Pete Seeger són alguns dels noms que es troben en aquesta crònica musical i cultural sobre uns anys en què la música popular va fer la seua revolució. La irrupció de la figura de Raimon i la cançó Al vent és el tret de sortida per al naixement d'una nova cançó entre nosaltres. La cançó Al vent es transforma en himne per a tota una generació que per primera vegada proclamava la seua independència i rebel·lia. Una societat en transformació que tindrà en la música popular un dels seus motors de canvi i alliberament.

Èxit de la Universitat a la Fira del Llibre de València

2009-05-04T14:47:00.001+02:00

Més de 600 persones han assistit als actes programats per la Universitat de València a la Fira del Llibre d’enguany. L’acte que més públic congregà va ser la conferència que, organitzada conjuntament per l’organització de la Fira de Llibre i la Universitat, va pronunciar la biòloga Lynn Margulis el dia 23 d’abril.

Al voltant d’un centenar de persones van assistir a les presentacions de les novetats publicades amb motiu de la commemoració de l’any Darwin on participaren Jesús Català, responsable de la revisió científica de la biografía escrita per Janet Browne, Martí Domínguez, editor de l’Autobiografia, Fernando González, autor de L’evolució: de Darwin al genoma i Juli Peretó, professor de Bioquímica i Biologia Molecular; i de les novetats sobre franquisme, on es presentaren El exilio de los marinos republicanos de Victoria Fernández, Zonas de libertad de Sergio Rodríguez i València, capital cultural de la República editat per Josep Lluís Barona, Javier Navarro i Manuel Aznar.

Cinc presentacions més van completar el programa d’actes programats per Publicacions de la Universitat de València per a la 40 Fira del Llibre de València i amb les que es va sobrepassar la quantitat de 600 persones: presentació de les novetats de la col·lecció Sin Fronteras, La misión etnogràfica y lingüística Dakar-Djibouti y el Fantasma de África, les novetats publicades amb motiu de la commemoració de l’expulsió dels moriscos, les novetats institucionals i la col·lecció Javier Coy d’Estudis Nord-Americans. Totes elles amb una ampla acceptació per part del públic.

Aquesta setmana en la Fira del Llibre

2009-04-27T08:49:00.014+02:00

DILLUNS, 27 D'ABRIL

Presentació: Aniversari de l'expulsió dels moriscos

Hui dilluns 27 d’abril, a les 19:30 hores i a la Sala Museu 1, arribarà la presentació de l’obra ‘Entre terra i fe. Els musulmans al regne cristià de València’ (1238-1609), així com ‘Geografía de la España morisca’, de Henri Lapeyre, i ‘El puerto de Dénia y el destierro morisco (1609-1610)’, de Manuel Lomas.

Intervindran Rafael Benítez, comissari de l’exposició Entre terra i fe i director de la col·lecció Biblioteca de Estudios Moriscos; i Manuel Lomas.

DIMARTS, 28 D'ABRIL

Presentació de llibres institucionals

Diversos llibres institucionals es presentaran a les 18,00h a la Carpa Espai 2, Es tracta de les obres Bienal de La Habana para leer, Ciencia y Academia, Llibre de la Cort del Justícia de València i La Universitat de València y su patrimonio cultural. Aquesta presentació comptarà amb la presència de Francisco Tomás, rector de la Universitat de València; el vicerector de Cultura de la Universitat, Rafael Gil, Mariano Peset, Enric Guinot i Daniel Benito.

DIMECRES, 29 D'ABRIL

Presentació de la col·lecció Javier Coy d’Estudis Nord-Americans

El dimecres 29, a les 19:30 hores, a la Sala Museu 1 es presenten les útlimes novetats de la col·lecció Biblioteca Javier Coy d’Estudis Nord-Americans. La presentació comptarà amb la intervenció de María José Coperías, degana de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació; Carme Manuel, directora de la col·lecció; i les autores i autors Beatriz Ferrús, Empar Barranco, Paul S. Derrick, Juan López Gavilán, Elena Ortells, Agustín Reyes i Sergio Saiz.

DIJOUS, 30 D'ABRIL

Presentació d'Història

Finalment, dijous 30 d’abril, a les 18 hores (Sala Museu 1), es presentaran els llibres ‘València, capital cultural de la República (1936-1937)’, amb intervencions de Josep Lluís Barona i Javier Navarro; ‘Zonas de libertad’, amb la intevenció de Sergio Rodríguez Tejada; i ‘El exilio de los marinos republicanos’, amb la participació de Victoria Fernández, l’autora.

DIVENDRES, 1 DE MAIG

Signatura del llibre

Mario Amorós signarà el seu últim llibre, Compañero Presidente el divendres 1 de maig, de 19 a 21h. a la caseta de la Llibreria de la Universitat.

Actes en la Fira del Llibre de València

2009-04-24T13:38:00.022+02:00

DIVENDRES, 24 D'ABRIL

Signatura de llibre

Lynn Margulis estarà aquesta vesrpada a les 18.00h, a la caseta de la Llibreria de la Universitat, signant el seu últim llibre Los inicios de la vida.

Presentació de la col·lecció Sense Fronteres i Sin Fronteras

Aquesta vesprada es presenten Contra Natura i Tot el que cal saber per saber-ho tot / Todo lo que hay que saber para saberlo todo, les últimes novetats de les col·leccions Sense Fronteres i Sin Fronteras. En l'acte, que tindrà lloc en la Sala Museu 1, a les 19.30h, intervindran Fernando Sapiña, director de les col·leccions , així com Arcadi Navarro i Jesús Purroy, autors dels llibres.
La presentació està organitzada per Edicions Bromera, Càtedra de divulgació de la Ciència i Publicacions de la Universitat de València.

DISSABTE, 25 D'ABRIL

Presentació del llibre La misión etnográfica y lingüística
A la Sala Museu 2, a les 11.00h, comptarà amb la presència dels editors del llibre Nicolás Sánchez-Durá i Hassan G. López Sanz i Romà de la Calle, director del MuVIM.
Organitza el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat.

Signatura del llibre

Tobies Grimaltos signarà a les 12.00h el seu llibre Idees i paraules, a la Caseta Llibreria de la Universitat.

DIUMENGE, 26 D'ABRIL

Presentació de les novetats al voltant de Charles Darwin

La biografia de Charles Darwin escrita per López Piñero es presentarà el diumenge a les 19.30h, a la Sala Museu 1. En el mateix acte es presentarà la biografia de Charles Darwin escrita per Jane Browne en dos volums, a càrrec del responsable de la revisió científica Jesús Català i l'autobiografia de Darwin publicada per la revista Mètode, que dirigeix Martí Domínguez, qui també estarà a l'acte. També parlarà Juli Peretó, professor de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de València. El mateix acte comptarà amb la presentació del l'obra L'evolució: de Darwin al genoma , que serà presentada pel propi autor Fernando González.

La Fira del Llibre de Londres

2009-04-22T13:33:00.001+02:00

Si les fires del llibre donen una idea de per on van les coses i quines son les últimes tendències en el món de l’edició, la que se celebra aquests dies a Londres (20-22 d’abril) permet constatar que els canvis son vertiginosos, que l’única crisi que viu el sector és una crisi de creixement i que ben aviat la indústria cultural serà molt diferent de com l’hem coneguda fins ara.
La fira d’enguany és més gran que mai, perquè al pavelló tradicional d’Earl’s Court, s’ha afegit una ala supletòria, gairebé tan espaiosa com l’altra, per donar cabuda als nous expositors. Ara bé, entre un terç i la meitat de la superfície total està destinada a l’edició digital, i no tant als editors tradicionals de llibre imprès, com als proveïdors de serveis. Sens dubte, el gran protagonista és el lector de llibres electrònics, i els grans noms de la fira no són ja els dels grans grups editorials o de comunicació, sinó els gegants del sector de la informàtica i d’Internet, com Sony, Amazon o Google. I, al seu costat, una multitud de petites empreses de solucions digitals, que recorden molt el fenomen de les petites botigues de tota mena que solen proliferar entorn d’El Corte Inglés o d’altres grans magatzems.
No ens enganyem, però, perquè aquests canvis només afecten la superfície de la indústria cultural, la forma o el suport en què es presenta el llibre. Que no és poca cosa i que té importants implicacions per al negoci editorial.
Però, en el fons, el món del llibre no ha canviat tant i gira, com sempre, entorn dels seus veritables protagonistes: els continguts i els autors, és a dir, les idees que contenen els llibres i les persones que els han escrit. [És una mica com el futbol, que per molt que hagen canviat els clubs, transformats en societats anònimes, o la forma de veure els partits, en directe, en retransmissions en obert o pagant, la publicitat en les camisetes i els estadis, al final, el que realment importa són els jugadors i el que passa al terreny de joc].
Molta més expectació que l’e-reader de Sony, genera el pas per la fira d’Umberto Eco, que signa llibres en una tauleta al costat d’on escric aquestes línies, o d’altres noms igualment mediàtics i admirats. Al costat de les vedettes literàries, els actes organitzats pel país invitat, Índia, la presència de petits expositors de tot el món, de repúbliques o emirats que aprofiten per traure el cap, donar-se a conèixer, reivindicar-se culturalment o publicitar els atractius turístics del país. Stands monogràfics sobre els temes més diversos, com la relació entre Darwin i Déu, en l’any del bicentenari del naixement del primer. I una multitud de gent diversa, i vestida de la manera més diversa, de manera formal i informal, amb jaqueta i corbata o en camisa i fins i tot camiseta de cotó, amb bosses de mà, motxilles i els inevitables trolleys on carregar tot el que van espigolant en les seues peregrinacions pels stands.
Gats vells del negoci i passarells que s’hi incorporen per primera vegada. Autors, editors, agents literaris, productors, impressors, distribuïdors, llibreters, bibliotecaris, solucionadors informàtics, tots amunt i avall en aquest laberint de stands, sales de seminaris i de descans, cafeteries, botigues... Un microcosmos viu i agitat on es concentra durant tres dies, per a veure i ser vist, el món del llibre i de l’edició.

Antoni Furió

Són els autors els propietaris dels seus articles i les seues publicacions?

2009-04-21T14:18:00.004+02:00

Pot un autor penjar en una pàgina web l’article que ha publicat en una revista científica? ¿De qui són els drets de l’article –o del llibre–, de l’autor, de l’editor, de tots o dos o de ningú?
No hi ha dubte que la ràpida evolució del món del llibre i l’edició, gràcies a les noves tecnologies de la informació i la comunicació, estan transformant conceptes com ara els drets d’autor o la propietat intel·lectual. Per això, la London Book Fair que es va inaugurar ahir, 20 d’abril, dedica un dels seus seminaris al tema dels drets d’autor i el seu impacte sobre les publicacions acadèmiques.

La London Book Fair (Fira del Llibre de Londres), en la qual, un any més, participa la Universitat de València, no sols acull expositors de tot el món, sinó que, en només tres dies de fira, se celebren més de 180 seminaris i actes paral·lels, mostra de la gran vitalitat d’un sector que agrupa autors, agents literaris, editors, impressors, distribuïdors, proveïdors de serveis, crítics literaris, bibliotecaris, docents, llibreters, etc. Tot això la situa en un lloc destacat –només per darrere de Frankfurt– en el calendari editorial.

Un dels seminaris, “Surviving the Future: How Authors’s Rights Are Impacting Scholarly Publishing”, ha debatut la qüestió de la propietat intel·lectual a partir de dos exemples, l’un de l’edició acadèmica i l’altre de l’edició comercial privada.

En el primer cas, l’exemple ha estat Oxford Journals, una divisió separada d’Oxford University Press, una editorial acadèmica, sense ànim de lucre, que publica anualment 230 revistes, de les quals 30 són nous títols apareguts el 2009. Una xifra exorbitant que cobreix un ampli ventall temàtic, des de les ciències humanes i socials a les ciències pures i de la salut.

Aquestes dues-centes revistes es comercialitzen bàsicament per subscripció, mitjançant tres sistemes diferents: subscripcions només a l’edició impresa, subscripcions només a l’edició on line i subscripció combinada a l’edició impresa i a l’on line.
L’altre exemple és el del Nature Publishing Group, un grup privat, que abasta unes 80 revistes i productes on line, entre les quals predominen les de tema científic.

Tot i les diferències entre ambdues editorials i les revistes de l’un i l’altre grup, coincideixen a considerar l’article publicat –o el llibre– de propietat de tots dos, de l’autor i de l’editor, sense excloure els drets que puguen tenir també les institucions que han finançat la recerca (fundacions privades, ministeris, la pròpia universitat, etc.). El problema es presenta quan l’exercici d’aquests drets pot resultar contradictori. Per exemple, quan l’autor –o la universitat, o la institució que ha finançat la recerca– volen publicar-lo en format obert i gratuït (open access), en detriment de la comercialització perseguida per l’editor, tant privat com públic, acadèmic, per tal de sufragar els costos de la publicació o, en el cas de les editorials privades, obtenir el benefici corresponent.

La pràctica avui imperant, i en la qual coincideixen totes dues editorials, però també moltes altres presents en el seminari, és que l’autor pot penjar en Internet –en la seua pàgina web, en un repositori institucional, en un repositori temàtic o fins i tot en una revista open access– la versió original del seu article, és a dir, abans de ser acceptat per a la seua publicació, revisat per peers, corregit, maquetat i imprès. Ni les editorials acadèmiques ni les privades demanaran a l’autor que despenge l’article. Tampoc no posaran massa dificultats si l’autor el vol penjar, una vegada ja acceptat per a la seua publicació, en un repositori institucional o temàtic i en la seua web personal. Amb un embargament, però, de sis mesos. És a dir, no podrà penjar-lo fins a sis mesos després de la seua publicació per part de la revista o l’editorial.

Ara bé, l’autorització per a penjar l’article es limita només a la versió original, pre-print, no de la versió finalment publicada (revisada, corregida, maquetada, etc.). Els autors no poden escanejar el seu article tal com ha aparegut publicat en una revista, perquè l’article ja no és només seu, sinó també de l’editor, que l’ha revisat, corregit, maquetat i publicat. Això no vol dir que haja perdut els drets sobre el seu article. L’autor pot reutilitzar el seu text, sense autorització de l’editor, per a incloure’l com a capítol d’un llibre, per a fer ús dels gràfics i quadres, per a emprar-lo en les classes. Però no pot penjar-lo, en la versió final que li ha donat l’editor, ni publicar-lo en una revista open access, sense el permís de l’editor i, sobretot, el pagament d’una quantitat determinada, ja que, en cas contrari, aniria en contra dels drets (i els interessos) de l’editor.

En resum, la situació actual és: drets compartits entre l’autor i l’editor; possibilitat de penjar lliurement l’article en una pàgina web personal o en un repositori institucional, però només de la versió original, pre-print; i possibilitat de penjar-lo, fins i tot en una revista open access, en la seua versió final, publicada per l’editor, a canvi d’un cànon per part del mateix autor o de la seua institució.

Aquesta és la situació actual, en la primavera de 2009, dels drets d’autor en les publicacions acadèmiques, a partir de les experiències de dos gegants del món de l’edició, Oxford i Nature. Però estem en un món que evoluciona molt ràpidament, i en el qual el que és vàlid avui ja no ho és demà.

Antoni Furió

Distribució lliure - Una altra opció per a les editorials

2009-01-28T12:31:00.012+01:00

A la pàgina de Dosdoce.com hem trobat aquest article de Javier Celaya sobre la distribució de llibres en Internet, que pensem pot ser del vostre d'interès.

En els darrers mesos s'han publicat diversos llibres (Guía de los Blogs, Blogbook, Diccionario de Internet, Comunicación empresarial 2.0, entre d’altres) amb un denominador comú: la seva lliure distribució en Internet.

Els resultats dels seus respectius llançaments demostren que existeix una alternativa complementària, que no enemiga, a la publicació, comunicació i distribució tradicional.
Quan fundàrem Dosdoce.com, fa ja més de quatre anys, vam apostar per la publicació de tots els nostres estudis per mitjà d'una llicència "Creative Commons" (més coneguda com a “Copyleft”) i la seua lliure distribució no comercial. En les últimes setmanes ens hem posat en contacte amb els promotors d'aquestes iniciatives amb la finalitat de conèixer els resultats inicials dels seus respectius llançaments. Compartim amb vosaltres les dades aportades per cadascun d'ells:

Guía de los Blogs
• Tiratge: 3.000 exemplars.
• Tres primers mesos: venut, aproximadament, el 60% del tiratge. • Descàrregues del llibre en PDF: +10.454 exemplars.
• Impacte mediàtic en la Xarxa: Segons Technorati, existeixen 1.061 esments / enllaços cap al llibre.

Blogbook

• Tiratge: 3.500 exemplars gratuïts (esgotada).
• Descàrregues del llibre en PDF: +5.000 exemplars.
• Impacte mediàtic en la Xarxa: Segons Technorati, existeixen 474 esments / enllaços cap al llibre.

Comunicación empresarial 2.0
• Tiratge: 2.000 exemplars gratuïts (esgotada).
• Descàrregues del llibre en PDF: +3.000 exemplars.
• Impacte mediàtic online: Segons Google, existeixen 4.810 esments.
• Cobertura en mitjans: 145 impactes en mitjans of i on line.

Diccionario de Internet
• Nombre d'exemplars descarregats: 1.520 diccionaris.
• Impacte mediàtic en la Xarxa: Segons Google, existeixen 1.560 esments / enllaços cap al llibre.

Aquestes dades demostren que la lliure distribució de llibres en Internet i la publicació en Copyleft o en Domini Públic no només augmenten la difusió de les obres, sinó que també ofereix beneficis derivats a tenir en compte. Els més agnòstics només calcularan la tornada d'inversió d'aquests llançaments a través del nombre d'exemplars venuts, però oblidaran els beneficis derivats d'aquest tipus d'iniciatives, com l'impacte en la visibilitat dels autors i en la comercialització de la resta de la seua obra, l'increment en trànsit de visites cap al lloc web de l'editorial permetent als usuaris de conèixer la resta del catàleg, el valor de la reputació digital de l'entitat que promociona la iniciativa i l'establiment de llaços més estrets i sòlids amb els membres de la comunitat digital. Cal no oblidar que els intangibles també formen part dels actius de qualsevol model de negoci.

Javier Celaya
Director de Dosdoce.com

BUC. Universitat, Cultura, Llibres

2008-10-30T10:05:00.004+01:00

Acaba d’aparèixer el número 2 de BUC. Universitat, Cultura, Llibres, editada per la Xarxa Vives d’Universitats. La revista és una eina de les universitats pensada per a contribuir a la divulgació de la producció cultural i científica universitària, i per acostar les novetats editorials de les universitats a la societat.
En el seu primer número, la publicació inclou reportatges sobre la Xina com a nou imperi mundial i sobre els dubtes sorgits al voltant de la fotografia del milicià de Robert Capa, temes d’interès general que es tracten des d’una perspectiva rigorosa i alhora atractiva. També conté una entrevista amb l’investigador mallorquí Lluís Quintana-Murci, director de la Unitat de Genètica Evolutiva Humana a l’Institut Pasteur de París, que explica que les diferències genètiques en la nostra espècie són interindividuals, no entre poblacions: «Pot haver-hi més diferències genètiques entre dues persones de Barcelona que entre una persona de Barcelona i una altra de Dakar», i que la genètica, que ens pot mostrar «només una part» de la història de la Humanitat, aquella que permet explicar «com la nostra espècie va sortir d’Àfrica fa uns 60.000 anys i va colonitzarÀsia i Europa», «destrueix completament» el concepte de raça: «les diferències entre els humans existeixen, és evident, però això no té cap importància; això és el que cal fer veure al conjunt de la població».

El número 2, a més de les novetats bibliogràfiques de les editorials universitàries de la Xarxa Vives, inclou reportatges sobre la triple hèlix Universitat-Administració-Empresa com una clau per al desenvolupament i sobre la figura de Jaume I,l'any del 800 aniversari del seu naixement. El personatge entrevistat és Antoni Estevadeordal, gerent d'Integració i Comerç del Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), que explica que l'actual model energètic, basat en el carbó i el petroli, ha començat a canviar: «Estem només a les primeres etapes i segurament serà un procés llarg i amb uns costos de transició elevats per alguns països». L’ economista barceloní afirma que la globalització va començar al segle XIX i ara només vivim una nova onada globalitzadora, i que Europa «ha d'adoptar una actitud pragmàtica» davant l'empenta de la Xina. Destaca el paper de la cooperació internacional: «És molt més que un mecanisme de transferència de recursos financers entre rics i pobres. Els programes de desenvolupament tenen un important valor afegit en termes de nous coneixements, bones pràctiques en la implementació de polítiques o en l’intercanvi d’experiències en desenvolupament».
La revista BUC, hereva de l’anterior butlletí de novetats editorials NEU, té periodicitat semestral i un tiratge inicial de 40.000 exemplars, que es distribueixen entre el professorat de les universitats membres de la Xarxa i l’alumnat universitari, així com en llibreries dels territoris de la Xarxa. La revista es pot consultar en PDF i té una versió electrònica a la llibreria virtual http://www.e-buc.com/, que posa a l’abast del públic tota l’oferta editorial de les universitats.
La Xarxa Vives és una associació d'universitats sense ànim de lucre que potencia les relacions entre les institucions universitàries de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya Nord i Andorra i també d'altres territoris amb vincles geogràfics, històrics, culturals i lingüístics comuns, per tal de crear un espai universitari que permeta coordinar la docència, la recerca i les activitats culturals i potenciar la utilització i la normalització de la llengua pròpia.

M. S.

Frankfurt 2008

2008-10-24T13:00:00.002+02:00

Gairebé tots els anys hi sol haver en el nostre país algun autor famós o famosillo que es despenja amb un exabrupte contra la Fira de Frankfurt. Que és desmesurada, freda, impersonal i s’assembla més a un soc de mercaders que a una veritable trobada de la cultura. Que a ell li va més la Fira de Madrid, molt més càlida i humana i on pot tenir un contacte més directe amb els seus lectors, parlar amb ells, signar llibres i extasiar-se amb la contemplació de la cua d’aquells que esperen acostar-se a ell. És veritat, en la Fira de Madrid vendrà desenes i fins i tot centenars d'exemplars de les seues obres; de la Fira de Frankfurt, en canvi, depèn que el llegesquen milers o milions de lectors de diferents països. És possible, per altra banda, que en contrast amb l'entusiasme que aixeca al seu pas per la de Madrid, en la de Frankfurt ni tan sols el reconeguen ni el tracten com creu que es mereix. D'ací la seua malvolença contra els mercaders (que, en aquest cas i al contrari que els del Nou Testament, no comercien a les portes del temple, fora d'ell, sinó en el més sagrat del seu interior). Puc assegurar-li en tot cas que Orhan Pamuk, l'escriptor turc que ha inaugurat l'edició de la fira d'aquest any, alça autèntiques passions entre els assistents, com també els grans autors coneguts –i reconeguts– pel públic internacional. Amb Pamuk han vingut més de 300 escriptors i 800 traductors, intèrprets, artistes, músics, il·lustradors, agents literaris, impressors, editors, llibreters, bibliotecaris i altra gent relacionada amb el món de la cultura, procedents de Turquia, el país que ha pres aquest any el relleu de la cultura catalana com a convidat d'honor de la fira. És, per descomptat, una oportunitat única per a “vendre” un país, una cultura. L'any passat, la cultura catalana va aconseguir que es traduïssen cinquanta títols a diverses llengües (xifra que s'ha mantingut aquest any, el que confirma que la presencia en la Fira no es redueix a una pura operació mediàtica i que, si les coses es fan bé, els resultats poden ser sostinguts i duradors). Turquia pot aspirar a més; d'antuvi disposa ja d’un premi Nobel, el citat Orhan Pamuk, un gran escriptor i un intel·lectual compromès amb la llibertat de la cultura i el pensament en el seu país, que no va tenir empatx a criticar davant el mateix president de Turquia, en la cerimònia inaugural, la censura que encara sofreixen els llibres en el país.
Naturalment, tots els anys hi ha polèmica. L'any passat va ser l'absència d'escriptors en castellà en la delegació de la cultura catalana. Una imbecil·litat –no l'absència, sinó la polèmica– creada artificialment des de la premsa madrilenya. En Catalunya pot haver-hi dues llengües –o més, si incloem les dels immigrants majoritaris–, però la cultura catalana, que era la convidada d'honor, s'expressa en català; en el Líban i a Algèria hi ha escriptors que escriuen en àrab i altres que escriuen en francès, però si la convidada és la cultura àrab, la llengua representada és l'àrab, i no hi ha més cas. Aquest any la polèmica és sobre el tracte que Turquia dispensa als kurds, que no és de rebut, però que no entela el valor i interès de la literatura turca, de la cultura turca en general.
La Fira de Frankfurt és, doncs, un gran esdeveniment cultural. Però, és veritat, és també o sobretot un lloc per a fer negocis, per a mercadejar, per a intentar guanyar diners amb una mercaderia tan peculiar com el llibre, que ni tan sols –com ara ja sabem– és un objecte físic, sinó un contingut que es pot oferir, comprar i llegir en diferents suports, des del paper al CD, la pantalla de l'ordinador connectada a Internet o el lector amb tinta electrònica que ja comercialitzen Amazon i Sony. Ahir ja es profetitzava per aquí que en deu anys el llibre digital haurà substituït l'imprès en paper. Pot ser que això siga veritat en alguns àmbits, com les grans obres de referència, enciclopèdies i diccionaris, en els materials didàctics (necessariament multimèdia) i en les revistes d'investigació, però encara quedaran sectors, com la creació literària o les revistes culturals, on la “migració” al nou suport serà molt més lenta.
La Fira de Frankfurt, al contrari que la de Madrid, no és una fira oberta al gran públic (només l'últim dia). És una fira de professionals. De professionals del llibre, que són a més grans lectors, els primers a gaudir del seu propi treball. Perquè els puc assegurar que sol ser gent intel·ligent, que guanyaria més en altres camps més lucratius, però prefereix seguir en aquest, potser perquè només es viu una vegada i al final de la vida, quan es mira cap a enrere, un espera haver fet una mica més que guanyar diners, que amassar una petita o gran fortuna que, de totes maneres, ha de deixar als seus hereus, que vaja vostè a saber en què la gastaran. Però sí, Frankfurt és una colossal kermesse de firants de tot el món –uns 7.000 expositors, entre editors, distribuïdors, llibreters, bibliotecaris, agents literaris, impressors tradicionals, promotors de noves tecnologies vinculades amb la informació i la comunicació–, apinyats en un macroespai on totes les xifres són esbalaïdores: més de cent països representats, més de 400.000 llibres –en tots els seus suports– exposats, més de 2.700 activitats paral·leles (exposicions, seminaris, conferències, presentacions de llibres i col·leccions, concerts, vetllades culturals…), més de... Tot a Frankfurt és gegantesc, i no obstant això El País redueix la seua informació sobre la fira a anunciar que una editorial del grup Prisa ha comprat els drets d'una novel·la sobre vampirs de Guillermo del Toro, més conegut fins a la data com director de cinema. Per a El País Guillermo del Toro s'ha convertit en l'autèntic protagonista de la fira; però jo, si no arribe a llegir el periòdic, no me n'hauria assabentat.
El veritable problema de Frankfurt són les seues proporcions. És tan descomunal, que cadascun dels seus vuit pavellons és tan gran com la major de les restants fires del món. I això dificulta el coneixement mutu. El món anglosaxó es concentra en el pavelló 8, l'únic que disposa de mesures de seguretat en les portes d'accés. I és tot un món a part, fins al punt que és possible que molts dels expositors allí instal·lats hagen vingut des d'Estats Units i no s'hagen mogut dels seus estands. També és feliç en la seua autarquia Alemanya, que ocupa dos pavellons, el 3 i el 4, i que igual que anglesos, nord-americans, canadencs, australians, etc. etc., tenen bastant amb els seus propis llibres i els seus propis autors. No vénen a Europa a comprar, sinó a vendre. En contrast amb els abarrotats pavellons germans i anglosaxons, els europeus i llatinoamericans estan menys concorreguts: el 6, on està França, que ja no és la potència cultural i editorial que era, i el 5, on se situen Espanya i Itàlia. L'assistència encara es rarifica més en els espais reservats als països asiàtics, islàmics i africans. Els espanyols vénen sobretot a comprar. Tenen poc a vendre i caminen a l'aguait del best seller que millore els seus comptes de resultats i sobre els quals s'han basat la fama i la fortuna de tants editors aclamats en la península.
Publicacions de la Universitat de València (PUV) té el seu propi estand des de fa uns anys en el 4.2, el pavelló dedicat a l'edició acadèmica i cientificotècnica. No és un mal lloc. És on se li posa ja una cara al futur. On tenen lloc els debats més interessants, on s'experimenta amb les noves tecnologies, on es formen els grans consorcis de la nova era digital. Fa temps que som socis de l'Amsterdam University Press, segurament la millor editorial universitària europea continental (he d'afegir l'adjectiu “continental” perquè també a Europa, encara que a Gran Bretanya, estan radicades les dues millors del món, Oxford University Press i Cambridge University Press, amb qui també tenim negocis, no creguen). Avui han intentat convèncer-nos que ens sumem, com a socis espanyols, al seu nou projecte editorial, la publicació en Open Access de llibres d'humanitats i ciències socials. De moment disposen de tres socis holandesos, un britànic, un francès, un alemany i un altre italià. Podria ser una bona iniciativa, però cal estudiar-la amb calma abans d'adherir-s’hi. Sobretot per a saber en què es diferencia dels repositoris que ara impulsen algunes universitats espanyoles, entre elles la de València, a imatge i semblança del MIT. Potser una bona diferència siga que el projecte l’impulsen editorials universitàries, i és que tota publicació, encara que siga en la xarxa, exigeix un editor, l'atenció i la cura que posa un editor. Després estan els aspectes econòmics, més espinosos. Ja veurem. El que és cert és que és un projecte intel·ligent, que és un projecte europeu (per fi no anem a remolc dels americans!), que és un projecte universitari i que està directament vinculat al desenvolupament de les noves tecnologies. Això és, que pretén aconseguir una major, millor, més ràpida i més fàcil difusió del coneixement científic i acadèmic, dels resultats de la investigació en els diferents camps del saber, dels materials didàctics, de la reflexió sobre els problemes i les preocupacions socials del nostre temps. I això és només una petita part del que ofereix Frankfurt (a part, és clar, d'una escapada a la casa de Goethe, d’alternar de nit en una de les nombroses festes ofertes pels editors locals o d'acabar la vetllada en un local de jazz escoltant la veu gastada i ronca de la negra americana que el regenta i que només canta quan els clients habituals li ho demanen). Qui va dir que Frankfurt no mereixia ja la visita i que preferia la fira més racial del parc del Retiro?

Antoni Furió

OBVIETATS

2008-10-16T14:22:00.003+02:00

Els grans historiadors es distingeixen sovint per fer evident el que, només després de llegir-los, ens sembla que era obvi. Ho he escrit, això, fa poc, a propòsit del llibre de Witold Kula, Teoria econòmica del sistema feudal, a punt d’aparèixer en català a les Publicacions de la Universitat de València. L’historiador polonès sostenia, en un temps no massa propici per al pensament lliure, a un costat i l’altre del teló d’acer, que la teoria econòmica, en tant que inspirada en un sistema econòmic i social concret, el capitalisme, no podia donar compte de la racionalitat econòmica de tots els altres sistemes que ha conegut la humanitat. En poques paraules, que les lleis del capitalisme no eren universals, ni en el temps ni en l’espai, vàlides per a totes les èpoques i totes les cultures, que –com ara el feudalisme–, analitzades des d’una perspectiva capitalista, semblaven irracionals des del punt de vista econòmic.
I tant que era racional, el feudalisme! El que passa és que la seua racionalitat econòmica no era la capitalista, sinó que tenia la seua pròpia lògica, regida per unes altres lleis que les estrictes de l’oferta i la demanda. Això, que avui sembla de caixó, només ho sembla després que Kula s’hagués aixecat contra l’ortodòxia de la Teoria Econòmica i hagués formulat una teoria específica del sistema feudal.
Cada dia ensopeguem amb atemptats semblants contra la intel·ligència, que només es revelen com a tals després d’haver estat denunciats per algun historiador més exigent i rigorós. Durant molt de temps, els historiadors han considerat que la família romana estava governada despòticament pel paterfamilias, sota l’autoritat omnímoda del qual se situaven tots els seus membres, la dona, els fills i els esclaus, assimilats en la seua dependència del pare/amo; només després de la mort d’aquest emergiria la diferència entre els fills i els esclaus. Ara bé, tot i la subordinació dels fills a la potestas del cap de família, ja podem suposar, per pur sentit comú i per molt que els contemporanistes ens vulguen convèncer que la família (com el mercat, l’estat, la nació, com tot, en definitiva) és una creació contemporània, que els esclaus eren tractats de manera diferent de com eren tractats els fills de l’amo. Alguna mena d’afecció, per poca que fos, devia haver-hi entre pares i fills, en contra dels historiadors més ortodoxos sobre aquest punt, des del moment que, al costat dels termes llatins més formals de pater i mater, n’hi havia d’altres més informals com tata i mamma, equivalents als nostres papà i mamà. Una obvietat, sí, però després que els historiadors ens hagen recordat –en contra d’altres historiadors– que el món no començà despús-ahir.
Antoni Furió

Presentació de la revista Transfer

2008-10-02T13:52:00.003+02:00

Avui s’ha presentat a València, a l’Aula Magna de la Universitat, la revista Transfer, una eficaç eina de projecció exterior de la cultura catalana, promoguda per l’Institut Ramon Llull. Transfer es publica en anglès i es nodreix dels articles que prèviament s’han publicat en català en revistes catalanes, mallorquines i valencianes. Transfer podria tenir només una existència acadèmica, i repartir-se pels diferents lectorats de català o els departaments d’hispàniques d’arreu del món; també podria reduir-se a una presència institucional, repartida per agregaduries culturals de les ambaixades i altres organismes de representació institucional a l’exterior. Això només ja la justificaria. Però resulta que Transfer és també útil i eficaç des del punt de vista editorial i de la comunicació cultural. En traduir a l’anglès els articles que ja han tingut una circulació en català, els dóna una projecció exterior més àmplia i els facilita una nova circulació en un circuit cultural més ampli, europeu en primer lloc i de seguida global. I així, un article de Josep Lluís Barona, que aparegué inicialment en català a L’Espill, va ser traduït a l’anglès per Transfer i penjat també en la xarxa europea Eurozine, que reuneix més de 120 revistes en els més diversos idiomes del continent, des de Gran Bretanya a Turquia i dels països escandinaus als mediterranis. I gràcies a la traducció anglesa, l’article de Barona ha pogut ser llegit i interessar a una revista xinesa, que l’ha publicat en xinès. L’article de Barona, escrit i publicat en català, pot ser llegit ara en xinès per lectors xinesos, a través de la intermediació de l’anglès.
Tres revistes de la Universitat de València participen en el projecte Transfer: Mètode, Caràcters i L’Espill. Una revista de divulgació científica, d’alta divulgació científica, Mètode, que es publica trimestralment amb l’objectiu de contribuir a la difusió del coneixement científic i que s’ha guanyat un lloc i un prestigi ben merescuts més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic. Una revista de llibres, una de les poques revistes de llibres que existeixen al nostre àmbit cultural i lingüístic, Caràcters, crítica, rigorosa en els seus judicis, independent, moderna en el seu disseny i la seua concepció. I una revista de pensament i cultura, L’Espill, que vol continuar els pressupòsits, actualitzats als nous temps, amb què la va fundar fa trenta anys Joan Fuster, pressupòsits que s’aparten d’un emmirallament essencialista, d’una contínua i angoixada interrogació sobre el si mateix de la nostra cultura i la nostra identitat, per a reflexionar sobre els grans problemes de la nostra època en un món cada vegada més globalitzat, més interconnectat.
Tres revistes universitàries, en tant com les publica la Universitat de València, però que estan lluny de limitar-se al que entenem habitualment per cultura universitària. I això es deu a dos factors: al molt que ha canviat, que està canviant cada dia, la funció de la Universitat al nostre temps, que ja no es circumscriu només a la docència i a la investigació, els dos grans pilars de la Universitat del segle XX, sinó que hi afegeix un tercer ingredient cada vegada més fonamental, com és el cultural i social, cívic, el de la intervenció en els grans debats públics que interessen la nostra societat, des de l’organització del territori i l’urbanisme a la defensa i conservació del patrimoni o el creixement sostenible, i que en el nostre cas particular, afegeix a més la defensa i conservació del patrimoni lingüístic, l’ús normal i la dignificació de la llengua pròpia. A aquest protagonisme que la Universitat vol tenir en la vida ciutadana, en la vida social, a la qual pot aportar una important massa crítica, s’afegeix el paper substitutori que la Universitat de València ha hagut de jugar en aquest i en tants altres aspectes de la vida cultural i institucional del nostre país, omplint buits i dèficits substancials en diverses matèries, des de l’àmbit editorial, per exemple en el camp de l’assaig i el pensament, sempre tan precaris, al representatiu i institucional, molt més delicat, com ara quan ha d’assumir la representació valenciana en iniciatives o esdeveniments que afecten el conjunt de la nostra llengua, com la passada edició de la Fira de Frankfurt, on la cultura catalana va ser la invitada d’honor.
Aquest paper substitutori l’ha de jugar una vegada més, i amb molt de gust, en la col·laboració amb l’Institut Ramon Llull del qual formen part els governs de Catalunya i les Illes Balears (i a través de la Fundació Ramon Llull, també el govern d’Andorra i, aviat, el Consell General dels Pirineus i la ciutat de l’Alguer), i al qual esperem que algun dia s’afegesquen també les autoritats i les institucions valencianes. Mentrestant, la Universitat de València col·labora en les distintes iniciatives del Ramon Llull i, en particular, en aquesta apassionant –i eficaç!– aventura editorial que és la revista Transfer, que es nodreix dels articles publicats prèviament en diverses revistes culturals dels Països Catalans, entre elles les tres ja citades publicades per la Universitat de València, però que compta també amb una destacada participació valenciana en la seua confecció, des del consell de redacció, del qual formen part Gustau Muñoz, Vicent Olmos, Neus Campillo i Martí Domínguez, a l’edició i impressió, que es fa a València, amb la inestimable col·laboració de la dissenyadora gràfica Montse Mas i del director, Josep Lluís Martín. La revista, dirigida per Carles Torner, té una doble seu, a Barcelona i a València, i és a València, i concretament a les Publicacions de la Universitat de València, on es du a terme el procés editorial, on es coordina editorialment la revista.
L’aportació valenciana, i en particular la de la Universitat de València, a la revista Transfer és, doncs, notable. En recursos tècnics i humans, però sobretot en la voluntat de contribuir a un projecte important, necessari, en un món –com deia abans– cada vegada més globalitzat i que té en l’anglès la seua llengua franca, a un projecte en el qual creiem i amb el qual ens sentim fortament compromesos.

Antoni Furió

Sony anuncia el llançament de Reader

2008-09-25T08:30:00.002+02:00

Si fa uns mesos Amazon anunciava el seu lector de llibres electrònics Kindle, Sony no tardà a respondre amb el seu propi lector. L’aparell, anomenat Reader, ha començat a ser comercialitzat a França, la qual cosa vol dir que no tardarem tampoc a tenir-lo entre nosaltres. Pesa només 260 g, pot emmagatzemar fins a 160 obres i disposa d’una autonomia de lectura de 6.800 pàgines. La pantalla, que utilitza la tecnologia de tinta electrònica, és en blanc i negre. Per al seu llançament, Sony ha arribat a un acord amb dos socis: els magatzems FNAC, que vendran l’aparell a 299 euros a partir del proper 23 d’octubre, i el grup editorial Hachette, que assegura un primer catàleg de 2.000 títols del grup (Grasset, Fayard…) o d’editorials associades (Albin Michel, Anne Carrière…). Els llibres es podran descarregar en el portal fnac.com i el seu preu serà d’un 10 % a un 15 % més barat que l’exemplar en paper (Informació extreta de Le Monde des Livres.)

TREBLINKA O L'HOLOCAUST ABANS D'AUSCHWITZ

2008-07-25T13:54:00.004+02:00

Quan l’octubre de 1944, apareixia en les pàgines d’Estrella Roja (Krasnaia Zvezda), la revista de l’Exèrcit Roig, l’article de Vassili Grossman “L’infern de Treblinka”, encara faltaven uns llargs mesos perquè el camp d’extermini d’Auschwitz fos alliberat també per les tropes soviètiques. La narració de Grossman, escriptor i periodista rus d’origen jueu, ara traduïda al català en la darrera edició de L’Espill, va ser així el primer testimoni del que s’anomenaria “literatura de l’Holocaust”. Basat en les experiències d’un grapat de supervivents i en les declaracions dels camperols polonesos dels voltants, aquest document literalment estremidor, tot i algunes inexactituds, reconstruïa el funcionament d’aquesta veritable “fàbrica de mort” que era Treblinka, una peça clau –juntament amb Sobibor i Belzec– de l’anomenada Operació Reinhardt, planificada per les SS per acabar amb la major part de la població jueva de l’Europa oriental. Quan el camp fou desmantellat pels nazis, un any abans de l’arribada de l’Exèrcit Roig, havia acomplert els seus sinistres objectius: s’estima que unes 750.000 persones, en la seua immensa majoria jueus, havien estat assassinades i cremades en un any de funcionament. I els nazis encara tingueren un any més per destruir totes les proves: en el moment que Grossman va arribar-hi com a corresponsal oficial, del camp, no en quedava res. Era un immens, desolat i inversemblant terreny de cultiu enmig del bosc. Potser per això, tot i ser el primer dels grans centres d’extermini conegut, no va esdevenir el lloc de memòria de l’Holocaust, que passaria a simbolitzar-se en Auschwitz. Certament, Auschwitz era un enorme complex, amb nombrosos centres secundaris, i on fou exterminat un nombre molt superior de persones, pràcticament totes jueves, que s’ha calculat en més d’un milió de víctimes. Ara bé, potser Treblinka representava de manera molt més aconseguida la consigna de Nach und Nebel (“Nit i boira”), la voluntat d’exterminar i de fer desaparèixer qualsevol rastre de la població jueva d’Europa, fins i tot eliminant el menor vestigi de la matança: com si mai no hagués existit. Treblinka –en concret el camp número II– era estrictament un lloc planificat per matar i eliminar cadàvers, a un ritme segurament més frenètic que a Auschwitz, un camp aquest que estigué en actiu durant cinc anys i que comprenia, a més dels llocs d’extermini immediat, fàbriques i d’altres centres destinats al treball en condicions d’esclavitud. Probablement, la magnitud global de les xifres d’Auschwitz, potser l’existència de més supervivents capaços de relatar la seua experiència i la conservació de part de les instal·lacions –incloent-hi les cambres de gas– ha afavorit que, finalment, haja desplaçat Treblinka com a lloc de memòria. Però en llegir el text de Grossman, aquell espai desolat enmig d’uns boscos tristos, un terreny buit on actualment només s’hi poden veure uns austers monuments commemoratius –unes travesses de fusta que recorden la via del tren i unes roques escampades pel terra, simbolitzant les poblacions d’origen de les víctimes–, assoleix una força evocadora que potser no tinga Auschwitz. Davant el perill d’un cert turisme banalitzador que amenaça Auschwitz, amb visitants fent fotografies de les cambres de gas amb els mòbils i on fins i tot pot passar –com deia Imre Kertész– que et furten la cartera, el buit, el no-res de Treblinka em sembla més evocador d’aquella tragèdia, d’aquell crim lamentablement reeixit. Perquè tal com deia Grossman al final del seu article: “No oblidem pas que d’aquesta guerra els feixistes guardaran no solament l’amargor de la derrota, sinó també el voluptuós record dels assassinats en massa fàcilment efectuats. És això el que han de recordar, asprament i dia rere dia, els qui estimen l’honor, la llibertat i la vida de tots els pobles, de tota la humanitat”. I en aquest sentit, l’article mateix de Grossman, esdevé també un lloc de memòria, més encara: una denúncia plena d’actualitat del racisme i del feixisme que encara es cova en unes societats massa satisfetes amb la commemoració ritual del passat.

Pau Viciano

L’OBSESSIÓ D’ESCRIURE, L’OBSESSIÓ D’EDITAR

2008-07-23T13:49:00.005+02:00

És ben coneguda l’observació segons la qual els col·laboradors habituals de premsa, obligats a escriure a termini fix i a complir els compromisos que han contret, acaben veient el món en forma d’article de diari. La recerca de temes, el plantejament de qüestions, la percepció de la realitat mateixa es transformen: l’obsessió d’arrodonir una peça ben feta, seductora, enginyosa, escrita amb les dosis escaients de referències explícites o implícites, d’idees més o menys originals, intencionada, tot plegat acaba imposant la seua llei. L’escriptura en aquestes condicions (i també en altres condicions no tan subjectes al termini més immediat, però sovint igualment tiràniques o més encara) esdevé una obsessió. Salvant les distàncies, l’ofici d’editar també té un punt d’obsessió, perquè en comparteix alguns elements cabdals, com ara l’elaboració de propostes interessants i seductores, ben presentades, intencionades, amb un contingut d’idees considerable. Sempre hi subjau la intenció d’intervenir, d’alguna manera, en el debat intel·lectual o estètic del moment que ens ha tocat viure. L’edició, al capdavall, també té una dimensió creativa. I per això té un costat obsessiu, amb efectes de vegades productius i estimulants.
L’aparició final del producte imprès produeix un alleujament considerable, amb un component de satisfacció que s’assembla també bastant al plaer que experimenta l’autor quan toca finalment el llibre tot just vingut de la impremta. Aquesta barreja de sensacions es presenta d’una manera especial quan parlem d’aquesta variant de les publicacions que són les revistes. Tenen la peculiaritat que el temps, la periodicitat, la puntualitat, en són trets indefugibles que imposen durament la seua llei, i que la intenció i la voluntat d’intervenció en els debats intel·lectuals, estètics, i al capdavall polítics, és encara més palesa. És clar que parlem d’un tipus especial de revistes, les de cultura i pensament.
Fa poc l’aparició gairebé simultània de Caràcters 44, L’Espill 28 i Transfer 3 m’ha suggerit aquesta mena de reflexions. Una aportació a construir aquest país de revistes que, com diu el lema de l’exposició organitzada per l’APPEC per commemorar el seu 25è aniversari, sembla que som. Però tot seguit la realitat, amb la càrrega brutal del seu pes indefectible, ha tallat en sec qualsevol temptació de cofoisme. Aquest dies, l’evocació del terme “País”, no sé ben bé per què, em provoca de seguida reflexions que oscil·len entre la malenconia i la indignació. I pel que fa al panorama de revistes, només apuntaré que bé pot ser atapeït i brillant, sí, però pateix prou i massa l’anormalitat d’una cultura amb problemes seriosos per connectar amb la seua societat. Alguns, en comptes de pensar a resoldre aquests problemes, encara volen afegir-ne de nous, seguint els camins tan coneguts que ens han dut a ser “referents a Europa” i “líders mundials”. Ben mirat, ara no sabria dir en quines matèries.

Gustau Muñoz

L’ATRACCIÓ PER LA INNOCÈNCIA

2008-07-16T13:50:00.003+02:00

Avui ha vingut a veure’m Josepa Cucó. Volia proposar-me la publicació de la tesi d’un deixeble seu, Miquel Àngel Ruiz Torres, que va llegir l’any passat a l’Escuela Nacional de Antropología e Historia de Mèxic. La tesi, presentada amb el títol de La atracción por la inocencia. Sociabilidad e imaginario erótico en las comunidades virtuales hispanohablantes orientadas a la pedofilia, aborda un tema delicat com és la pedofília a Internet. Els mitjans de comunicació donen noticia, cada vegada amb més freqüència, de la desarticulació per part de la policia de xarxes pedòfiles, la detenció dels seus responsables i l’escorcoll dels ordinadors d’alguns dels consumidors. Del que es va sabent d’aquestes operacions, es poden fer ja dues constatacions importants. L’una és l’enorme increment del consum de material pornogràfic que ha propiciat Internet, gràcies particularment a l’accessibilitat (al material) i a l’anonimat (del consumidor: sol, a casa, davant la pantalla) que proporciona la xarxa; un increment que s’ha produït en totes les varietats de la pornografia –fins a arribar a una veritable especialització– i, singularment, en la infantil. L’altra és la gran heterogeneïtat dels consumidors, entre els quals hi ha gent de tota mena, sense que siga possible establir cap patró comú: hi ha joves i vells, fins i tot adolescents, analfabets i professors universitaris, obrers, executius, capellans i militars. És cert que es tracta d’un dels delictes que genera més rebuig social i que a molts llocs s’ha arribat a produir una veritable caça del pederasta del veïnat. Sembla com si la qüestió no es pogués tractar –i ho dic per com es tracta habitualment– més que des de la histèria, l’escàndol o el morbo. I, tanmateix, les coses no són tan simples. La pedofília era corrent –i acceptada socialment– a la Grècia clàssica, i difícilment ens escandalitzaríem avui per les fotografies de xiquetes nues que va fer Lewis Carroll en plena època victoriana, o per la novel·la Mort a Venècia de Thomas Mann, la pel·lícula que sobre el llibre va fer Luchino Visconti i l’òpera també homònima que ja abans havia composat Benjamin Britten, que van ser acusades al seu moment de justificació de la pedofília. Com també, en un altre registre, la Lolita de Nabokov, justament celebrada com una de les grans novel·les del segle XX. De tota manera, no ens enganyem: la pedofília és un delicte, un dels més repugnants i que més pànic moral causa, i el pedòfil, un abusador sexual, que sovint ha estat ell mateix víctima d’abusos. La pedofília és també un gran negoci, que genera molts ingressos als qui mercadegen amb ella i que obliga a abusar de menors per a complaure als qui estan disposats a pagar per veure-ho; un negoci lucratiu i en expansió que perpetua i estén més i més els abusos i el nombre dels abusats, per a satisfer una demanda creixent que Internet ha fet global. Consumir pornografia infantil per la xarxa, delectar-se amb fotografies de xiquets nus o abusats en la pantalla de l’ordinador, no és cap activitat innocent, sinó que contribueix a alimentar el negoci i a fer que continuen els abusos. El tema, en tot cas, és complex, violent, difícil de tractar fins i tot en un bloc, i necessita d’un llibre com aquest. Un llibre solvent, acadèmic, de recerca i reflexió, que fuig de la histèria i el morbo –i per això no es vendrà a milers en les grans llibreries–, però que farien bé de llegir juristes, jutges, advocats, metges, periodistes, policies i guàrdies civils, que han de tractar cada dia amb la matèria, i també tots els qui vulguen entendre millor un tema que alça tantes passions i tanta alarma social. És també una de les tasques que té i justifiquen una editorial universitària.

Antoni Furió

TRADUIR HERODOT

2008-07-14T14:16:00.008+02:00

El País obre avui la primera pàgina amb un titular obscè: “Cataluña segregará a los niños africanos fuera de la red escolar”. I és obscè no pel contingut de la notícia, que després resulta tota una altra cosa diferent a la que es vol donar a entendre, sinó per la terminologia que es fa servir en l’encapçalament i en el cos del text, que pretén associar una decisió política de la Generalitat amb la discriminació racial soferta pels negres als Estats Units i a Sud-àfrica, i, sobretot per haver-la portat a la primera pàgina, donant-li una magnitud i un biaix que no té la notícia en ella mateixa. És ben conegut l’anticatalanisme del diari madrileny, però sembla que avui n’ha fet un gra massa. Gustau Muñoz, sempre tan perspicaç, em diu que potser El País està preparant el clima propici per a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, presumiblement contrària als interessos catalans. Si fos així, i tot fa pensar que ho serà, el Tribunal Constitucional haurà desautoritzat una llei aprovada no sols pel Parlament català i les Corts espanyoles, sinó també per la majoria dels catalans que la van votar en referèndum. La sobirania popular haurà quedat, una vegada més, en entredit.
Fa temps que només compre El País els dissabtes. Ho faig per comprovar que ha eixit –i on, en quina pàgina– l’anunci que publiquem cada setmana a Babelia. Estic subscrit a l’edició digital del diari, però normalment no passe dels titulars, d’algun article d’opinió i de la programació televisiva. Com a suplement literari, és ben fluix, inferior al de l’ABC i al de La Vanguardia, però és el periòdic de més tirada i has d’anunciar-t’hi. Ara, és cert que és dolent: no sols ha anat escurçant l’espai dedicat als llibres, sinó que s’hi ressenyen sobretot els llibres publicats pels segells editorials del propi grup de comunicació, en un hàbil però indecorós exercici de sinèrgia empresarial.
Tracte de compensar les mancances dedicant el dissabte a llegir altres suplements: Le Monde des Livres, que apareix la vesprada del dijous, el Times Literary Suplement i PRL, una revista bimestral publicada a Nova York i destinada als lectors llatinoamericans (les inicials signifiquen Primera Revista Latinoamericana), que no sé per què –però ho agraesc– m’envien puntualment al despatx de PUV. Le Monde ha baixat molt, fins i tot en nombre de pàgines, però té encara l’atractiu que t’abstrau de l’asfixiant atmosfera de la “cultureta” espanyola, invariablement obsedida amb el català i el catalanisme, t’informa de les novetats literàries en francès i, sobretot, t’obsequia amb esplèndids dossiers sobre cultures i literatures d’arreu del món. Ni França ni la cultura francesa són ja el que eren, però la seua voluntat d’universalisme es manté intacta. No cal dir que, en el camp de l’assaig, la història i les ciències humanes i socials, el suplement de Le Monde és una de les nostres principals fonts d’informació, un viver de (bons) suggeriments per a qualsevol editor.
PRL és una bona revista de llibres per al públic llatinoamericà, feta, com he dit, des de Nova York. Els seus col·laboradors són crítics, escriptors i professors d’universitats llatinoamericanes i nord-americanes, que escriuen sobre llibres publicats en castellà i en anglès. Els temes abordats en l’últim número van des de la caracterització del peronisme i la crítica de la darrera novel·la de Vargas Llosa a les cròniques de periodistes llatinoamericans de visita per la Unió Soviètica, la Xina de Mao i la Cuba de Fidel, o la indecisa i canviant identitat dels portorriquenys, que es debaten entre l’actual situació d’estat lliure associat als Estats Units i l’annexió total, com a estat 51 de la Unió, però que ja no contemplen la independència.
PRL és, com dic, una bona revista, amb articles excel·lents sobre la cultura llatinoamericana o hispànica, més enllà de les estretors que constrenyen els suplements literaris espanyols –¿ens sorprendrem que la mirada que dóna Babelia de tant en tant a la literatura llatinoamericana es limite als autors de la casa, als autors d’Alfaguara i altres editorials del grup, o als fastos que acompanyen els congressos internacionals de la llengua espanyola?, una mirada, per tant, amb orelleres–, que val la pena seguir per a estar-ne informat. Com la majoria de les revistes de llibres d’arreu del món, PRL s’interessa sobretot pel que li és propi: la cultura i la literatura llatinoamericanes. De la mateixa manera que les revistes catalanes, espanyoles, italianes o alemanyes s’ocupen preferentment de les respectives cultures i literatures.
Les revistes britàniques i nord-americanes són una altra cosa. També informen, és clar, de la cultura i la literatura anglòfones, però el seu abast i les seues preocupacions són més universals. Tant perquè l’interès dels seus lectors s’escampa per sobre el que passa i es fa a tot el món –herència d’un passat imperial recent, si no encara vigent–, com sobretot perquè tot (o quasi tot) el que passa i es fa al món es diu en anglès. Altrament, el seu abast no deixaria de ser molt circumscrit. Tot el que es vol que tinga una projecció universal –des de la creació literària a la producció científica– es tradueix a l’anglès, veritable llengua franca de la nostra contemporaneïtat. De manera inversa, tot el que es diu i s’escriu en anglès arriba a tot arreu. L’anglès, llengua compartida, és ja la nostra llengua de comunicació cultural, per damunt de les insuficiències de les nostres llengües pròpies –insuficiències no en tant que llengües sinó en tant que vehicles culturals. En cap altra llengua, en efecte, no trobarem, per no eixir del camp de l’erudició clàssica, edicions crítiques i actualitzades de tot el llegat cultural grecollatí. És cert que els alemanys hi han fet una bona tasca, i que en català comptem amb aquesta obra magna que és la col·lecció Bernat Metge. Però tot i la seua excel·lència, de la qual ens podem ben enorgullir, la Bernat Metge no arriba ni als quatre-cents títols, quan les obres gregues i llatines que han arribat fins a nosaltres es compten per milers i, naturalment, només ens són accessibles, la majoria, en edicions angleses o traduïdes a l’anglès. I això mateix ho podríem fer extensible a les antigues cultures egípcies, mesopotàmiques, xineses i hindús (sempre en plural, perquè parlem de successius estrats culturals, des dels dies remots d’Ur), de les quals no hi ha molt publicat (jeroglífics, textos cuneïformes, cal·ligràfics o vèdics) en altres llengües que no siguen l’anglès.
Un dels articles de The Times Literary Suplement que estic llegint està dedicat a “Les edats d’Herodot” Heròdot, l’historiador, geògraf i antropòleg grec del segle V a.C. que ha estat tradicionalment considerat el pare de la història (i de la geografia i l’antropologia), va fer guanyar molts diners l’any passat a les majors de Hollywood amb la pel·lícula 300 basada en el seu relat de la guerra de les Termòpiles. La pel·lícula ha estat justament atacada per la crítica, per l’extrema violència i pel maniqueisme sectari, no exempt d’un cert racisme –contra els perses, antecessors dels iranians actuals–, que destil·la, de la mateixa manera que Heròdot ja es va llaurar una mala reputació entre els seus contemporanis per crèdul i fantasiós. Una mala reputació alimentada entre altres pel seu successor Tucídides, que es pretenia més seriós i li disputava el títol de “pare de la història”. L’autora de l’article, Edith Hall, el veu també com una mena de pare fundador de l’Orientalisme, en el sentit que Edward Said donava al terme, de fantasies imperialistes occidentals.
Heròdot ha tingut moltes i diverses reputacions al llarg dels segles. Se l’ha condemnat i se l’ha rehabilitat successivament. S’ha recomanat la seua lectura als col·legis victorians de xics i xiques, se l’ha reivindicat com a pare del conte curt i se l’ha considerat la nostra millor font del món arcaic grec. La reivindicació començà ja al segle XVI, amb l’Apologia pro Herodoto de Stephanus, que comparava les descripcions etnogràfiques dels bàrbars de l’autor grec amb els informes que començaven a arribar sobre els salvatges del Nou Món. La primera traducció a l’anglès de les Històries d’Heròdot data de 1584 i, des d’aleshores, no han deixat de fer-se’n successives edicions. Al segle XVIII, al XIX i, sobretot, al XX. Cada època ha tingut el “seu” Heròdot. També la nostra. L’article analitza les últimes edicions que s’han publicat, per Oxford University Press i Cambridge University Press, de manera simultània i independent, així com les aportacions més recents al coneixement i la interpretació de l’obra d’Heròdot.
És cert que Anglaterra té una llarga i sòlida tradició d’estudis clàssics. Que el grec i el llatí formaven part del curriculum acadèmic de les elits britàniques i que molts estudiants eren capaços de llegir directament, sense necessitat de traducció, els autors antics, que els eren tant o més familiars que els escriptors anglosaxons. Però també ho és que el món anglòfon, el que no té, i és bo, ho tradueix. Com les notables contribucions a l’estudi d’Heròdot d’Arnaldo Momigliano i David Asheri. Heròdot, nascut a Halicarnàs, a la costa jònica d’Àsia, va passar l’última part de la seua vida al sud d’Itàlia. Momigliano i Asheri, dos jueus italians, van ser perseguits pel feixisme i hagueren de fugir d’Itàlia, l’un a Anglaterra i l’altre a l’aleshores Palestina britànica. Momigliano, professor a les universitats d’Oxford i Londres, ja era bastant conegut. D’Asheri s’acaben de traduir ara a l’anglès els seus comentaris als quatre primers llibres de les Històries d’Heròdot. Un volum de 722 pàgines, publicat per Oxford University Press, que costa 165 lliures (prou més de 200 euros).
Naturalment, no es poden deixar de contestar les contínues provocacions. No es pot deixar de parlar del Manifiesto por una lengua común, de la desnaturalització de l’Estatut o de la línia editorial d’El País. Però tampoc no podem deixar que ens marquen l’agenda, que hajam de parlar sempre a la contra, del que ells volen i quan ells volen. Hauríem de parlar també d’Heròdot, de les seues traduccions, dels seus mètodes i el seu estil, un tema apassionant i d’alta cultura, propi del país normal, de la cultura normal, que volem ser. No hi ha encara cap edició completa dels nou llibres de les Històries. Manuel Balasch va traduir els dos primers per a la Bernat Metge, i Joaquim Gestí els dos següents, però encara en falten cinc. Rubén J. Montañés n’ha traduït sis llibres –en dos volums– per a la col·lecció juvenil L’Esparver clàssic, de La Magrana. Però ens falta encara una edició crítica de referència. Potser PUV?

Antoni Furió